De les seixanta-set sardanes que segueixen, n'hi ha quaranta-una que estan datades entre l'agost de 1897 i l'agost de 1907. Igualment, hi ha vuit sardanes sense datar que molt possiblement van ser compostes dins aquesta franja temporal. Per tant, en els primers deu anys de producció sardanística, Juli Garreta va escriure una mitjana que gairebé arribava a cinc sardanes per temporada (49 en total). En els següents dotze anys, entre el gener de 1908 i l'estiu de 1920, el ritme de composició es va reduir significativament, escrivint una mitjana de tres sardanes cada dues temporades (18 en total). La divisió en dues etapes clarament diferenciades pel ritme de producció podria arribar a ser encara més marcada si mai es demostra que les sis sardanes presentades al concurs musical organitzat per la botiga de música Casa Sobrequés a Girona el febrer de 1907, corresponen a obres de Garreta. Semblen indicar-ho algunes fonts, entre elles la carta de Josep Baró Güell, recollida com a document 18.

Aquesta disminució important en el ritme de composició de les sardanes ha estat subratllada sovint per la historiografia tradicional que ha tractat sobre Juli Garreta. Ara bé, nosaltres no coincidim exactament amb la data del punt d'inflexió ni tampoc amb l'argumentació dels motius que van provocar-la. Generalment s'ha dit que fou l'èxit de La rondalla, premiada al concurs de Figueres l'any 1902, el factor que va determinar el canvi. Però la disminució de la producció sardanística està molt lligada a l'estrena de Impressions simfòniques, l'octubre de 1907, ja que a partir d'aleshores el compositor es va lliurar més a l'escriptura d'obres simfòniques. Seguint la mateixa tendència, durant els darrers cinc anys de la seva vida, quan es dedicà exclusivament a la música de cambra i al repertori simfònic, Juli Garreta va deixar de banda absolutament l'escriptura sardanística que tant renom li donava.

No tenim massa informació sobre en quina situació van estrenar-se les primeres sardanes, tret justament de la primera, La pubilla. En qualsevol cas, és plausible que fossin destinades al repertori de la cobla que dirigia el pare del mateix compositor a Sant Feliu de Guíxols. Ja a partir de 1901 trobem algunes informacions sobre la interpretació de les seves sardanes a Girona. Tanmateix, és a partir de 1902 que Garreta va ocupar, cada vegada més, un espai emblemàtic en el panorama sardanístic nacional. Dos fets rellevants ho van potenciar: l'èxit del concurs de Figueres i la polèmica del concurs de Barcelona.

A principis de 1902 Garreta va presentar La filla del marxant, La pecadora i La rondalla al concurs de sardanes de Figueres, que va guanyar amb La rondalla. Paral·lelament al prestigi que el premi donà a l'autor, l'obra va gaudir de fama i d'una bona campanya de difusió. Conseqüentment, el compositor es va conèixer arreu. A finals de setembre, coincidint amb l'exercici de propaganda cultural orquestrat per la Lliga Regionalista durant les festes de la Mercè de Barcelona, el veredicte del jurat va propiciar la imatge d'un Garreta simfònic que contraposava les seves sardanes a les de moda. Certament, les discussions estètiques sobre la interpretació de La fada per la cobla Principal de La Bisbal van definir una disjuntiva recurrent durant la vida del compositor i els anys immediats que el van seguir. Ràpidament, els corrents d'opinió van marcar dos blocs d'autors i, de retruc, de sardanes: el model simfònic i de concert, representat principalment per Juli Garreta, i el model popular i de plaça -les sardanes balladores-, capitanejat simbòlicament per Enric Morera. El dualisme estètic que ja va provocar polèmica en les valoracions d'un jurat l'any 1902 s'ha mantingut viu i intens durant més d'un segle.

Una de les destinacions principals de les sardanes a principis de segle foren els concursos que se celebraven arreu del país. A més de les tres que va presentar a Figueres el 1902, Garreta també va presentar Enyorança, Somni gris i Somni rosa a Palafrugell el 1905, El testament d'Amèlia a Girona el 1906, Flor de ginesta, Oratges d'estiu, La pubilla del mas gran, Visió i Viola igualment a Girona el 1907, i Llicorella a La Bisbal el 1911. En relació amb aquesta inquietud, durant els mateixos anys l'autor enviava les seves cançons a les competicions musicals que s'organitzaven a Catalunya. Una dècada més tard Garreta va tornar a presentar un nombre important de sardanes a concurs: Dalt les Gavarres a Girona el 1919 i Isabel, Juny, Pastoral, Pastora enamorada, Recordant i Somnis en dues convocatòries diferents a Barcelona el 1920 i, finalment, La llar a Banyoles el mateix 1920. Per tant, un total de vint-i-una sardanes, premiades o no, van adreçar-se a concursos de composició.

Tenim documentades diverses estrenes per la cobla Principal de La Bisbal. Les primeres van tenir lloc la tardor de 1902: La fada, que hem comentat abans, i poc després, també a Barcelona, La donzella de la costa, que Garreta gairebé va escriure per encàrrec. Durant dos anys, com a mínim, també va estrenar-ne a la festa major de Sant Feliu de Guíxols: Frisança, el 1907, i Pedregada, el 1908. I encara l'any 1911, Llicorella al teatre de La Bisbal, el 1913 A en Pau Casals i Primavera al local de la societat cultural Athenea de Girona en el marc d'un homenatge al compositor, i el 1920 Isabel i Somnis al Casal Català d'Olot. Tot i que altres cobles també van estrenar alguna de les seves sardanes, com El testament d'Amèlia per la cobla L'Art Gironí el 1906, Innominada per la cobla Els Montgrins el 1909 o Pastora enamorada per la cobla Barcelona el 1922, no hi ha dubte que fou la Principal de La Bisbal la cobla més directament vinculada al compositor, talment com l'Orquestra Pau Casals ho va ser per al repertori simfònic. Ho demostra la polèmica que copiem al document número 7 de la selecció de textos que completa aquest volum, que il·lustra, alhora, la concepció coetània d'un Garreta simfònic.

Alguna vegada s'escrivia que Juli Garreta, com Pep Ventura, bevia de les cançons tradicionals per compondre les seves sardanes. Però tan sols hi ha cinc peces amb aquesta condició: Ball de la Joana, El cant dels ocells, La donzella de la costa, La filla del marxant i El testament d'Amèlia. Val a dir, a més, que La donzella de la costa era una proposta de Josep Pella i Forgas i que El testament d'Amèlia responia a una convocatòria en què s'especificava l'ús de la cançó homònima. Per tant, només en tres casos es pot suposar una intencionalitat pròpia del compositor, fet que matisa, i molt, que les seves sardanes partissin de materials melòdics d'origen tradicional.

Igualment, també s'han sobrevalorat alguna vegada els títols de les sardanes, donant per fet que l'autor partia d'una motivació concreta i que la publicava amb el títol. Si bé en força casos això és així, hi ha un nombre important de sardanes que va deixar sense nom i a les quals altres van posar-los-hi el títol: Carmeta, Frisança, Innominada, Mar d'argent, Pedregada i Primavera. El cas més significatiu és A en Pau Casals, ja que en ser una sardana sense títol, la dedicatòria va passar a ocupar el seu lloc. Sospitem que Garreta no valorava excessivament la poètica de posar nom a una composició. Això no ha tret que crítics, comentaristes, músics i balladors hagin imaginat tot un món a partir de les seves sardanes.

En el darrer any de la seva vida, l'autor va poder escoltar les seves sardanes a la ràdio. La gran novetat i revolució tecnològica de l'any 1924 a Catalunya fou l'obertura de les emissions radiofòniques. Ràdio Barcelona va començar a emetre el divendres 14 de novembre. Mig any després, tant Ràdio Barcelona com Ràdio Catalana van incloure la interpretació de sardanes a la seva programació. Generalment les tocaven cobles, però també ho feien altres conjunts instrumentals. La cobla Barcelona solia tenir el seu espai a Ràdio Barcelona. Gràcies a la ràdio, algunes de les primeres sardanes de Juli Garreta, com Agna Rosa, Griselda o La mosca, van tornar a sonar i van donar-se a conèixer per primera vegada al panorama sardanista nacional.

Les sardanes de Juli Garreta formen un conjunt insígnia de la música catalana. Les valoracions coetànies a l'autor i la recepció posterior a la seva mort -però també el nombre i l'entitat pròpia de les obres-, han propiciat que separéssim la cobla dels altres conjunts instrumentals i que situéssim les sardanes com el primer apartat del catàleg.


Font: Juli Garreta (1875 - 1925) Catàleg de l'obra musical
Joan Gay i Puigbert, Joaquim Rabaseda i Matas, Marisa Ruiz i Magaldi - 2014

logo-arxiu

ARTISTES DE SANT FELIU DE GUÍXOLS

Fotografia

Pintura

Lletres

Música

Sóc Sant Feliu

Sóc Sant Feliu de Guíxols és un projecte integrador, que es fonamenta en la participació ciutadana per fer de Sóc Sant Feliu de Guíxols un portal el més complet possible. Volem ser un punt de trobada on els diferents col·lectius canalitzin els seus projectes i en generin de nous, per això oferim diversos mitjans perquè la gent ens faci arribar informació sobre les activitats i iniciatives que vulguin divulgar.

Contacte

  socsantfeliudeguixols (@) gmail.com
 

Segueix-nos