Impressions simfòniques va ser l'arrencada d'aquest tipus de composicions, el 1907, una dècada després de la seva primera sardana i un cop escrit el gruix de la seva producció vocal. De tota manera, tot sembla indicar que Garreta hi estava treballant des de feia uns anys, dirigint la mirada al públic de les sales de concert, amb la mateixa aspiració d'atènyer models universals que ja l'havia empès cap a unes primeres provatures amb el piano o cap a la composició del Quartet. De fet, Juli Garreta havia treballat durant força temps amb el format d'orquestra que tenia més a l'abast, el de la cobla-orquestra, aquestes formacions que després de tocar sardanes a la plaça canviaven una part dels seus instruments i pujaven a l'escenari dels envelats per tocar concerts de tarda o balls de nit. Continuaven essent com a màxim una dotzena de músics, però el flabiol, el tible i la tenora deixaven pas a una flauta i unes parelles de violins i de clarinets, a vegades un violoncel o unes timbales. Garreta va continuar utilitzant aquesta plantilla com a mínim fins el 1915, com es pot comprovar en l'apartat «Música per a conjunt». Però sembla que, en aquesta línia, l'obra titulada Leyenda o Leyenda n. 2, havia suposat un pas qualitatiu endavant, amb la previsió d'una secció completa de corda i la introducció d'una parella de trompes. Si exceptuem aquest exemple primerenc, vinculat encara al món musical en què Garreta havia rebut la seva formació inicial, la resta de composicions simfòniques van estrenar-se a Barcelona, amb orquestres i directors que els van proporcionar un important ressò i que en alguns casos les van fer arribar molt més lluny.

En aquest sentit, el paper de l'Orquestra Pau Casals va ser determinant. Al llarg de les seves temporades es va anar consolidant el projecte de fer sentir les creacions dels músics catalans contemporanis al costat dels grans clàssics d'arreu. Ara bé, en la sèrie inicial de concerts, la tardor de 1920, només s'hi va interpretar música d'un únic compositor del país, i aquest va ser Juli Garreta. Casals va proposar-se que la seva orquestra esdevingués l'instrument que feia sonar les noves obres simfòniques del seu amic guixolenc, i d'aquí van néixer els encàrrecs que l'orquestra va anar estrenant regularment cada tardor durant sis anys. En les dues primeres ocasions van ser parelles de sardanes orquestrades: Giberola i A en Pau Casals el 1920, Isabel i Pedregada el 1921. Després van arribar Pastoral, Les illes Medes, Sardana (orquestració del tercer moviment de la Sonata en do menor) i Concert per a violí els anys 1922, 1923, 1924 i 1925 respectivament. La majoria d'aquestes obres van quedar en el repertori de la Pau Casals, que les va continuar interpretant després de la mort del seu autor.

La contundència d'aquest projecte pot haver fet passar per alt, a vegades, que en realitat havia estat Francesc Pujol el director que va reactivar el vessant simfònic de la producció de Garreta. El 1918 va dirigir l'orquestra dels «Amics de la Música» en l'estrena de Preludi mediterrani; el juny de 1920 va estrenar les primeres versions orquestrals fetes per Garreta a partir de les seves sardanes, en concret Maria i Nydia; i el 1921 encara va recuperar una obra primerenca com Impressions simfòniques, que s'havia tocat força a les terres gironines però que els barcelonins amb prou feines havien tornat a sentir des de l'estrena l'any 1907, en un Teatre Principal que aleshores gestionava un bon conegut de Garreta, Joan Baptista Lambert. No es pot perdre de vista que Garreta, des de 1916, era soci dels «Amics de la Música». L'estrena i interpretació d'aquestes obres podia deure's en part als contactes personals i d'amistat que tenia a Barcelona, encara que aquesta perspectiva no acabi de correspondre's amb la visió d'un Garreta pretesament aïllat dins la seva botiga de Sant Feliu.

Finalment, la Suite en sol major, que constitueix segurament una de les síntesis del llenguatge simfònic de Garreta, també va néixer sense cap vinculació amb l'Orquestra Pau Casals, sinó que va estrenar-la Joan Lamote de Grignon amb l'Orquestra Simfònica de Barcelona, uns quants mesos abans que Casals comencés a projectar la seva orquestra. Naturalment, aquesta estrena derivava del fet que l'obra havia obtingut el premi en la Festa de la Música Catalana patrocinat per Eusebi Bertrand i Serra, el cèlebre industrial tèxtil que, a banda d'estar vinculat al Liceu, era el president de l'Orquestra Simfònica. Ara bé, l'Orquestra Pau Casals també va incorporar-la al repertori, i en va fer nombroses interpretacions a partir de 1925. En la Suite, com en les sardanes orquestrals, Garreta proposà la incorporació a l'orquestra simfònica d'alguns instruments propis de la cobla, sigui el flabiol i les dues tenores, o bé sumant-hi també la parella de tibles, una mixtura poc habitual i que va obtenir resultats sorprenents. Quan s'ha parlat tantes vegades d'un Garreta sense estudis específics d'orquestració, segurament no s'ha tingut del tot en compte el coneixement pràctic que derivava de tantes hores de lectura de partitures en les diverses formacions en què va tocar durant molts anys, en la seva particular versió de l'ofici de músic, fos al cinema, a les entitats recreatives o a la sala de música dels amics. Probablement d'aquí provenia una admiració declarada pels models del classicisme, tamisats per influències de Mendelssohn, Grieg, Wagner o Strauss, que els crítics van atribuir-li amb entusiasme. Tot i aquest respecte per la forma i els esquemes de la música dita universal, Garreta introduïa a vegades elements evocadors o descriptius del seu entorn físic i anímic, que eren celebrats com a «típica pinzellada catalana», mentre en altres casos es remarcava la seva absència, com va passar amb Les illes Medes o el Concert per a violí.

El treball de Juli Garreta amb l'escriptura simfònica es va poder sentir principalment al Palau de la Música Catalana i algunes altres sales barcelonines, però també a París, Londres, Lisboa o Madrid, en funció de circumstàncies molt diferents en cada cas. I en algunes ocasions, els públics de Girona, Sabadell, Figueres o Sant Feliu de Guíxols van poder descobrir un Garreta de dimensions ben diferents al que coneixien en les ballades de sardanes, embolcallat pel prestigi que proporcionava el món orquestral. Segurament aquest era un dels objectius del mateix compositor, que en els seus darrers cinc anys d'existència no va produir cap obra que no fos simfònica o de cambra.


Font: Juli Garreta (1875 - 1925) Catàleg de l'obra musical
Joan Gay i Puigbert, Joaquim Rabaseda i Matas, Marisa Ruiz i Magaldi - 2014

logo-arxiu

ARTISTES DE SANT FELIU DE GUÍXOLS

Fotografia

Pintura

Lletres

Música

Sóc Sant Feliu

Sóc Sant Feliu de Guíxols és un projecte integrador, que es fonamenta en la participació ciutadana per fer de Sóc Sant Feliu de Guíxols un portal el més complet possible. Volem ser un punt de trobada on els diferents col·lectius canalitzin els seus projectes i en generin de nous, per això oferim diversos mitjans perquè la gent ens faci arribar informació sobre les activitats i iniciatives que vulguin divulgar.

Contacte

  socsantfeliudeguixols (@) gmail.com
 

Segueix-nos