Amb el conreu de la cançó, Garreta participava del moviment literari i artístic català que a finals del segle XIX i principis del XX va convertir la veu en l’emblema del país i en la base per construir la idea d’una gran música catalana. Tanmateix, enfront del moviment coral de masses capitanejat pels cors Clavé i l’Orfeó Català, el gènere líric se situava en l’esfera íntima de l’audició domèstica o de la sala de concerts, distingit i refinat però alhora assequible i proper. Fou notable la tasca dels ateneus i altres entitats culturals en la difusió d’aquesta cançó lírica, tant catalana com europea, i els programes de concert combinaven Mendelssohn, Fauré i Schubert amb Garreta, Morera i Pahissa sota la mateixa etiqueta de lieder. El model, doncs, era el lied alemany i, en menor mesura, la cançó lírica francesa, sense perdre de vista les fonts musicals i poètiques catalanes.

Les cançons de Garreta eren breus, algunes fins i tot molt curtes, amb canvis freqüents de tonalitat i de compàs, i harmonies complexes. La majoria eren peces soltes, però també hi trobem cicles lírics com el grup de cançons sobre el Llibre d’hores d’Apel·les Mestres, i altres reculls anomenats genèricament «aplec de cançons» o «col·lecció de cançons». Com en la resta de l’obra de Garreta, les confusions i duplicitats en els títols eren habituals, com és el cas de Capvespre, Vesprada i Serra enllà, que designaven indistintament la mateixa cançó. Els textos eren poemes d’autors coetanis de renom o bé melodies i textos populars. Jacint Verdaguer va ser un dels poetes preferits de Garreta. Va treballar sovint sobre el cicle poètic Flors del Calvari (1896) i el va conèixer personalment el 1901 quan el de Folgueroles va presidir el Certamen Literari-Artístic de Sarrià. També va treballar sobre poemes de Francesc Matheu, Jeroni Zanné i Apel·les Mestres, i no falten poetes empordanesos com Josep Calzada, Víctor Català o Salvador Albert. Justament Albert, autor del text d’Orfe i amic personal del compositor, va definir el juliol de 1906 Garreta com un autor de cançons i sardanes en un article a Scherzando, reproduït a l'apartat de documents. D’altra banda, hi ha notícies d’una col·lecció de cançons infantils sobre les Glosses (1904) de l’arquitecte Rafael Masó, i d’un Ave Maria sobre el text de la pregària a la Mare de Déu, en la línia dels Ave Maria per a veu i piano de Franz Schubert o Charles Gounod.

Tota aquesta producció vocal girava entorn dels concursos literaris i musicals que es van desenvolupar arreu de Catalunya amb el format de Jocs Florals. Des de ben jove, Garreta enviava les seves composicions als certàmens d’Olot, de Palafrugell, de Sarrià o de Figueres, amb un èxit notable en forma de premis i accèssits, i ben aviat va passar de participant a jurat. Tot això no casa gaire amb la imatge d’un Garreta despreocupat i poc amatent a les institucions musicals i a les oportunitats que li podien brindar; al contrari, Garreta trobà en els concursos l'ocasió de donar-se a conèixer i de contactar amb les personalitats més destacades del moment. Per exemple, el pianista, compositor i director Joan Baptista Lambert va coincidir amb Garreta a la Festa de la Bellesa de Palafrugell el 1905 i a les de Figueres i d'Olot el 1906, en què tots dos va ser guardonats en l'apartat musical dedicat a les cançons. Sovint Lambert acompanyava al piano la seva germana Eulàlia, en el marc d'aquests concursos, i interpretaven alguns dels lieder de Garreta. És molt significatiu que en aquell moment Lambert era el director del Teatre Principal de Barcelona, on precisament el 1907 es va estrenar Impressions simfòniques.

Les cançons de Garreta van formar part del repertori dels intèrprets de més renom a Catalunya. Entre els cantants destacaven sobretot Mercè Plantada, Conxita Callao i Andreua Fornells, i en menor mesura Emili Vendrell, Ricard Fuster i el baríton rus Màxim de Risykoff. Pel que fa als pianistes, acompanyaven les cançons Frederic Longàs, Guillem Garganta, Blai Net i Pere Vallribera, i en una ocasió l’arpista Raquel Martí, solista de l’Orquestra Pau Casals, havia d'acompanyar Mercè Plantada en un concert a Sant Feliu de Guíxols el setembre de 1931 que finalment es va suspendre degut a la vaga del metall de Barcelona. La presència de les cançons en els programes de concert va anar disminuint progressivament fins desaparèixer pràcticament del repertori. Tampoc no es van editar mai, a excepció de La non-non trista i Records i somnis, publicades en sengles revistes el 1906 i el 1907 respectivament.

Just després de la seva mort, hi hagué una recuperació important d'aquest repertori en homenatges i audicions commemoratives. El punt final d'aquest moviment fou el concert monogràfic que va celebrar-se el 4 de desembre de 1938, a càrrec de Mercè Plantada, Ricard Fuster i la pianista Enriqueta Garreta, que va estar precedit per una conferència de Joaquim Pena. Aquest concert va tenir lloc al Casal de la Cultura de Barcelona i va emetre's per Ràdio Associació de Catalunya, encara no dos mesos abans de l'ocupació feixista de la ciutat.

La música coral que coneixem de Garreta es limita tan sols a quatre obres d’orígens i característiques ben diferents. Segons Joseph Grahit, l’estiu de 1907 Garreta va compondre dues obres a quatre veus que no han estat localitzades, La nit i un Cànon, durant una estada a Begur a casa del seu amic Bonaventura Carreras. Podem relacionar-les directament amb la història que ens ha arribat sobre la gènesi de Les illes Medes, la idea de la qual s’hauria gestat també durant aquells dies a Begur, i segurament eren obres destinades a la interpretació domèstica en vetllades o sessions privades com les que tenien lloc a casa de Carreras. Sobre la melodia de L’hostal de la Peira, Garreta va bastir una peça coral a cinc veus amb complexes imitacions contrapuntístiques, que significativament es conserva en el fons de Joan Baptista Lambert, i de la qual desconeixem la finalitat i les circumstàncies de composició. Un cas particular és la versió del cor més conegut de l’òpera Tannhäuser de Richard Wagner, estrenada a Barcelona el 1887. L’obra la va interpretar l'Orfeó Gesòria de Sant Feliu de Guíxols amb l'acompanyament orquestral arranjat per Garreta i destinat a l'orquestra que dirigia el seu pare. D’altra banda, el Benedictus per a soprano o tenor i petita orquestra, que no ha estat localitzat, es basa en el text litúrgic de l’ordinari de la missa i és l’única notícia d'una incursió de Garreta en la música sacra.

Les obres vocals de més envergadura són les dues sarsueles que Josep Grahit esmenta en la seva biografia i que Lluís Garreta també referencia en la seva carta a Pau Casals el 1926. Són La gallarda, sarsuela catalana amb llibret del dramaturg i sastre guixolenc Pere Colomer i Fors, i una altra sarsuela en castellà de títol desconegut, amb un llibret de Lluís Viola i Vergés que el compositor va musicar el 1901. La relació de Garreta amb la sarsuela i amb l’escena teatral de Sant Feliu de Guíxols era molt estreta: participava en representacions teatrals com a músic i director, sol o amb l’orquestra Garreta, i sembla que tenia especial predilecció per les sarsueles de Serrano i Usandizaga, que solia tocar al piano. Pere Colomer, autor de drames, comèdies i sainets, va demanar una cançó a Garreta per a l’obra teatral Llevor de gram, que es va estrenar a Sant Feliu de Guíxols el 23 de maig de 1902. També a Palamós i a La Bisbal eren habituals les temporades de companyies líriques amb un ampli repertori de sarsuela, tant catalana com castellana. Igualment, els aficionats locals seguien les novetats escèniques i les incorporaven i representaven en les seves actuacions. Doncs en el tombant de segle, les sarsueles eren una de les músiques predilectes a l'Empordà. D’altra banda, diverses notícies parlen de la intenció de Garreta de musicar un llibret, concretament Nausica de Joan Maragall, però aquesta idea no va arribar a materialitzar-se.

La música vocal de Garreta respon a situacions molt diverses i es fa difícil calibrar fins a quin punt era un dels seus centres d'interès o senzillament responia als ambients en els quals es movia i relacionava. Es tracta d'una producció, per tant, limitada als primers deu anys de la seva activitat com a compositor.


Font: Juli Garreta (1875 - 1925) Catàleg de l'obra musical
Joan Gay i Puigbert, Joaquim Rabaseda i Matas, Marisa Ruiz i Magaldi - 2014

logo-arxiu

ARTISTES DE SANT FELIU DE GUÍXOLS

Fotografia

Pintura

Lletres

Música

Sóc Sant Feliu

Sóc Sant Feliu de Guíxols és un projecte integrador, que es fonamenta en la participació ciutadana per fer de Sóc Sant Feliu de Guíxols un portal el més complet possible. Volem ser un punt de trobada on els diferents col·lectius canalitzin els seus projectes i en generin de nous, per això oferim diversos mitjans perquè la gent ens faci arribar informació sobre les activitats i iniciatives que vulguin divulgar.

Contacte

  socsantfeliudeguixols (@) gmail.com
 

Segueix-nos