Albertí vist pels amics

Fa trenta anys que vaig conèixer l’Albertí en una exposició que tenia lloc a l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols. Em vaig trobar amb una pintura que em captivà, diferent a tot alló que, amb la meva escassa formació pictòrica, estava acostumat a veure. Vaig mirar quadre per quadre amb deteniment mentre observava alhora un home alt i prim que parlava amb un grup de dones de manera apassionada. Els recitava versos i fins i tot cantà una mica d’òpera. Vaig intuir que era el pintor.

Durant els anys següents, la meva relació amb l’Albertí es limità a la visita de les seves exposicions, on parlàvem, sobretot de pintura, i de la compra d’alguns quadres. El recordo com un home vital, tel·lúric, que pintava, cantava, recitava poesia, menjava molt, s’enamorava i disfrutava de l’existència. No hi havia cap ombra en la seva vida i, si ens hi fixem, tampoc en els seus quadres, només en els seus primers anys pinta algunes ombres; després, la seva concepció intuïtiva de l’espai pictòric com a recreació de la Creació Divina i projecció personal, les va fer desaparèixer. Per separar els diferents plans utilitza pinzellades de color negre de diferent gruix, ritme i textura i dóna a cada pla i a cada porció la mateixa importància, per molt petita que sigui. Se submergeix en la natura, es deixa envoltar i el resultat és un quadre on la càrrega emotiva  sobrepassa el que és purament descriptiu

Pintava els quadres en una única sessió, en silenci i sense deixar que els pinzells descansessin, portant-los d’un costat a l’altre de la tela, tot de cop sense aturar-se, sense descansar. Se submergia en la natura i, envoltat per espirals de colors de la seva paleta, es projectava sobre la tela i aconseguia una creació plàstica en la qual la càrrega emotiva sobrepassava el que és purament descriptiu. Un cop acabat el que havia estat obra d’un impuls, passava pel procés que ell anomenava de dissecció. Consistia en l’examen primer global i desprès punt per punt de l’obra. Si el resultat no li era satisfactori, el quadre era abandonat. Si per contra, n’estava mínimament satisfet, buscava les zones que no havien estat pintades per omplir-les en un procés que podia ser més llarg que l’execució primera de l’obra.

Ens vèiem a diari, tot prenent cafè o contemplant els seus quadres. El primer any, quan el Parkinson que patia encara no li havia afectat la parla, xerrava molt, però d’una manera menys hedonista i molt més disposat a parlar de les seves debilitats i sentiments que uns anys abans. El segon any vaig haver de parlar molt més jo, però la conversa sempre girava sobre el món de l’art i dels artistes. El tercer any fou l’any dels grans silencis. Silenci quan des del bar Amura contemplava el mar i començava a pintar sense pinzells, sense colors i sense tela, recollint pintura i escampant-la per la tela imaginària sense separar els ulls del paisatge fins que la creació pura s’escolava per sempre.

Definir la personalitat de qualsevol ésser ja és prou difícil, intentar desxifrar la de l’Albertí només pot ser de manera subjectiva, recolzada en la pròpia coneixença personal del personatge.

Caràcter: Profundament marcat per la seva adolescència, quan li fou diagnosticar el mal de Pott, afecció inflamatòria d’origen tuberculós que afectà la columna vertebral i que l’obligà a estar dels 13 als 16 anys immobilitzat enguixat.

Personalitat: De forta personalitat, difícil de fer-li canviar de pensament, tot i escoltar els seus interlocutors amb indulgència.

Vivia humilment però amb gran riquesa interior i creativa. Difícil de convèncer per realitzar una activitat conjunta: Enregistrar-lo, filmar-lo… Era difícil trobar el moment, el dia, l’hora, no podies quedar gairebé en res concret; si li venia bé ho feia, si no li venia bé no ho feia i quasi mai li venia bé. Poder-lo filmar pintant o fer-li fotografies esdevenia una tasca que només s’aconseguia amb paciència, sort i perseverança. L’espera era angoixant, el resultat plàcid.

Amor: Molt enamorat de la seva mare, el dibuix a llapis de 1938 el tenia permanentment penjat en el seu dormitori. Realitzat quan Albertí tenia 25 anys, ens la mostra elegantment serena. Del pare mai en parlava, el dolorós record no li ho permetia. El sentit del pudor intens que tenia mai el va deixar. Se li coneix un gran amor de joventut, però en les seves pròpies paraules “la dona és un ideal tan elevat, que és impossible trobar-ne cap que em pugui entendre”. I preferí viure sol i descontent amb si mateix. Tot i això, va ser un dandi presumit, que cuidava el seu aspecte i se sentia constantment enamorat.

Espiritualitat: En el seu racó de lectura de la darrera casa que ocupà, al carrer Penitència de Sant Feliu, sempre hi havia tres llibres: La Bíblia, la vida de Miquel Fleta i Així parlà Zaratustra, de F. Nietzche, és a dir, la religió, el cant i la superació de l’home.

No li varen ensenyar religió a l’escola laica però ell la va considerar indispensable en el procés creatiu i també s’endinsà en el budisme i el taoisme.

Sensibilitat: En ell tot anava unit: la poesia, el cant, la pintura. Destil·lava sensibilitat en totes si cadascuna d’aquestes facetes. Anàrquic en algunes de les seves pintures, traçades amb dures línies negres tempestuoses i capaç d’oferir d’un cop de pinzell multitud de colors en dos centímetres quadrats de tela. Anticademicista total, contradeia la més elemental teoria de la perspectiva clàssica, però al mateix temps era harmoniós i fascinant. Ell va fer la pintura que li dictava el cor; feia el que volia, agradés o no, i d’això se’n diu LLIBERTAT.

Vaig conèixer Josep Albertí a mitjans dels anys 60, quan aleshores jo formava part d’un grup musical i ell freqüentava els locals en els quals solíem actuar.

Si bé des de molt jovenet vaig seguir-li la seva trajectòria pictòrica, no va ser fins aquell moment que vaig tenir l’oportunitat d’establir una relació més directa. D’aquests primers contactes, una de les coses que més van impressionar-me va ser la seva personalitat, educació i gentilesa i també l’ampli coneixement que tenia sobre determinats temes com ara l’art, la poesia, les religions i, per damunt de tot, el concepte de l’amor i de la vida.

D’aquells anys, recordo el pas d’en Pitu per la tertúlia que havíem instituït a diari a la cafeteria Amura; les llargues nits a la casa que en Jordi tenia a la Pineda Fosca (allí va pintar un mural) en companyia d’un altre bon amic també traspassat, el violoncel·lista Ricard Boadella; les vegades que ell i el meu germà pintaven junts a casa; les entrevistes que li vaig fer com a corresponsal de premsa, en especial les que feien referència a l’èxit assolit a Barcelona desprès de l’exposició a la galeria Syra (1975), etc. A partir dels anys 80 va ser quan aquella relació es convertí en una sòlida amistat.

Quan a l’estiu tenia les seves exposicions venia a veure’m i plegats confeccionàvem les llistes de preus de les obres que havia decidit exposar. Mentre les hi passava a màquina a vegades li deia: “Pitu, de veritat vols vendre aquest quadre? L’hauries de guardar pel teu futur museu…” i ell responia: “Va! Va! Vols dir que és bo?”. I en veure que li feia que sí amb el cap, afegia: “Està bé!… Està bé!…Posa-li (tant)…” aquest tant era generalment una quantitat elevadíssima en relació als altres preus de les obres, capaç de fer desdir a qualsevol comprador.

Quan tornà del seu darrer viatge a Suïssa, convalescent encara d’una intervenció que li van practicar, vaig començar a demanar-li si havia pensat mai en el destí final que podia tenir algun dia la seva obra i l’interès que suposaria el fet que es quedés a Sant Feliu. I ja ho veieu, allò que en aquells moments no era més que una petita utopia gràcies a tot un conjunt de persones amigues també d’en Pitu acabà convertint-se en realitat. Aquest és, sens dubte, un dels plaers més grans que he tingut en la meva vida.

Gran amant de la poesia, Albertí admirava Federico Garcia Loca, Machado i Miguel Hernández; també Rubén Darío, Pedro Salinas, Gerardo Diego i Alberti. En una ocasió que pintava amb en Jaume Provensal en un pis que aquest tenia, en Pitu descobrí per casualitat en unes prestatgeries un exemplar del Romancero Gitano, llibre que el captivava, i en Jaume sempre m’explicava que a partir d’aquell moment no va pintar res més; es passà tota la tarda recitant-li poemes fins que va arribar al final del llibre.

Albertí va ser sempre -al meu entendre- un lector que buscava el contingut en les obres, l’espiritualitat, la poesia; aquella literatura que posava de relleu la transcendència i els valors morals de les coses, en una paraula, aquella que elevava l’esperit de la persona.

Vet aquí una vegada…

…una nena molt juganera i entremaliada, amb una imaginació desbordant com la que tenen tots els infants que no han estat acotats pel “seny” dels adults, va sortir corrent de l’escola per anar a casa a escoltar històries fantàstiques que explicava un senyor. Un senyor que no era ni el seu pare, ni el seu avi, ni cap altre parent. Com els pares, era un senyor que coneixia de sempre. Havia crescut amb la seva familiar presència.

Sempre alegre, alt i prim, molt alt diria jo, elegant, ben vestit, amb una veu forta i suau alhora, molt ben pentinat amb els cabells enrere, un caminar ferm, el pas llarg i decidit…

Fantasiós, imaginatiu, somiador potser? Capaç de meravellar els grans i de ser tan infant com els més petits.

Així el recordo en el fons de la meva memòria.

És l’Albertí. Sí, l’Albertí! Perquè així era com l’havia anomenat des que havia començat a parlar.

Amic dels meus pares, contertulià, company d’excursions juntament amb altres pintors/es. És una figura tan propera a la meva família com el meu germà gran o jo mateixa. Sempre present, tant en els bons moments com en els més durs. Ajudant, recolzant, oferint-se per a qualsevol cosa que es pogués necessitar.

Aquesta és la vessant humana d’un geni, d’un mag de la tela, del pinzell i de l’espàtula. Un home tan polifacètic que a part de saber què fer amb les mans i uns tubs de pintura als dits, sabia com utilitzar la veu en una de les seves altres vocacions: l’òpera i la sarsuela.

Diafragmant des de la boca de l’estómac, tal com deia sempre al bell mig de les seves magnífiques interpretacions, cantava amb un toll de veu que hagués volgut més d’un aspirant a tenor.

A mi, m’impressionava de sobremanera. Tant pel fet de ser un fabulós cantant com pel de ser un modest però no per això menys important contador d’històries fantàstiques i de contes.

Tant m’explicava contes de ciència-ficció amb planetes imaginaris, com em recitava una poesia on ambdós hi sortien de protagonistes.

Amb la meva màgia em transportava a llocs llunyans on tot el que poguessis imaginar era possible, des de tenir un planeta (petit) per a mi sola fins a poder volar només desitjant-ho.

Era un ser tan genial que d’un simple tovalló, tant de paper com de roba, o de qualsevol altre estri susceptible d’ésser pintat, en feia una obra d’art, plasmant-hi el que li passava pel barret en aquell moment.

Obres d’art instantani, en dic jo.

Per tot, i per ser com eres…

Gràcies Albertí!

La primera vegada que vaig entrar en contacte amb l’obra de l’Albertí, va ser a principis dels any seixanta quan em vaig casar amb un ganxó i vaig venir a viure a aquest meravellós poble.

El meu marit em va parlar d’un amic seu que era pintor i va pensar que hi estaria interessada, ja que jo mateixa havia estudiat belles arts durant quatre anys a finals dels anys cinquanta. La meva primera impressió del treball de l’Albertí va arribar d’una manera curiosa però fascinant.

Durant el meu primer hivern a Sant Feliu, l’Albertí estava molt enfeinat pintant, per preparar una exposició a Barcelona. Com passa sovint amb la pintura al oli, trigava setmanes a assecar, i una tela molla i enganxosa no es pot envernissar, així que l’Albertí en estat de quasi desesperació va demanar a en Carles, el meu marit, si podia emmagatzemar els quadres durant unes setmanes a una habitació a ‘Can Xargay’ la casa familiar i fleca al Carrer Joan Maragall.

Aquella habitació, que jo havia descobert uns mesos abans, i em va fascinar. Per arribar-hi s’havia de pujar l’antiga escala, amb els escalons de pissarra gastada de tantes petjades,fins al primer pis d’aquella casa enorme. Les gruixudes parets de pedra, les bigues de roure, les toves, les precioses portes i finestres de fusta massissa, tot seguia la ultima moda de 200 anys abans. Allà dalt sempre feia molta fred i els hiverns devien ser…infernals, però l’habitació, la ultima al fons del passadís, sempre era calenta, amb les portes dobles sempre tancades, quasi com una habitació secreta que amaga un tresor. Estava situada sobre l’enorme forn de pa del pis de sota, l’escalfor traspassava el forjat barrejada amb l’aroma del pa que s’estava coent.

Però en entrar-hi per primera vegada, no va ser l’escalfor el que més em va sorprendre, sinó les laborioses pintures que cobrien les parets i el sostre, pintades a ma fa anys, quan es va construir la casa a finals del segle XVIII. Un bonic fresc envoltava les parets en el seu encontre amb el sostre i inclús les portes quan eren tancades, eren una continuació del disseny. Els llargs anys de escalfor provinent del forn havia fet descolorir la pintura però encara era preciós. No em cansava mai d’anar-hi i preguntar-me qui s’havia passat hores i hores pintant aquelles parets.

Crec que l’Albertí sabia de l’existència d’aquella habitació i la seva seca escalfor, ja que va demanar de poder portar-hi totes les seves pintures perquè s’assequessin durant uns dies. Hi va portar unes 30 teles, de dues en dues des de casa seva, que era molt a prop, i les va anar posant a terra recolzades a les parets.

Jo no havia vist gaires dels seus quadres, així que vaig decidir pujar una vegada més les antigues escales fins a l’habitació especial, però aquesta vegada en lloc de l’olor del pa calent, vaig detectar l’aroma inconfusible de la pintura al oli, aquella temptadora olor de oli de llinosa, trementina de pi i tela. En obrir les velles portes enlloc de mirar cap al sostre a les antigues pintures, van ser les fantàstiques pintures arrenglerades arran de terra que van atreure els meus ulls.

Quina alegria! Tota una exposició per a mi sola, pintures precioses, la majoria escenes locals, teulades, quiets carrers estrets, velles cases, places, la xemeneia de ‘Can Castelló’ sobresortint de les teulades del carrer Maragall, l’antiga estació de tren, vistes dels horts del voltant del poble, el molí de ‘Can Xiribic’, l’antiga casa darrera l’hort d’en Serrats, la casa de pagès de ‘Can Xarrampeina’ amb la seva palmera, les muntanyes darrera la vall de les Comes, els horts de ‘Can Ferrer’…

Va ser un moment màgic veure aquelles pintures, sense vernís i sense marc, però precioses, i allà en aquella habitació especial, es van fondre amb el treball d’un pintor que hi havia treballat 200 anys abans.

Un moment especial per a mi que no he oblidat mai.

Gracies Pitu.

Era un personatge profund, místic, t’aprovava a la pintura dels grans mestres: Solana, Van Gogh. Constantment tenia profunds pensaments, portava a sobre El petit príncep o textos de Sant Joan de la Creu, Santa Teresa o Sant Francesc. Això t’enriquia espiritualment i culturalment, especialment en pintura i cant. Li vaig presentar en Pompeu Pasqual i en Joaquim Pijoan que després van dedicar-se a pintar. Van pintar perquè van conèixer l’Albertí. Li agradava moltíssim cantar. Se’t posava a cantar al cotxe! Cantava El Barbero de Sevilla en qualsevol bar, estirat a terra amb algú dret a sobre per posar a prova la seva caixa toràcica. Muntava uns shows! Li agradava fer conyes…

La gent que trepitja de peus a terra no el veia “normal”, el veien bohemi, excèntric. Una senyora de Sant Feliu, una vegada, li va dir: “Tu, Pitu, els teus quadres són molt negres, no m´agraden i no en posaria cap a casa”. Ell li va dir: “Quin pes em treus de sobre, estaria ben espantat que t’agradessin!”. Ella no ho va entendre… És d’aquelles coses que te’n recordes tota la vida.

Sempre feia mirar per un forat, fent-lo amb la mà davant l’ull. Així era com deia que s’havien de mirar els seus quadres perquè res no et distragués. Per això a la Sala Albertí de la Casa Màgica jo també hi tinc un telescopi per mirar les obres “per un forat”.

Era molt noble i no tenia un no per a ningú. Sempre que li demanaves una col·laboració s’hi apuntava: el Casino dels Nois, el Casino Guixolenc, la Creu Roja, el Club de Futbol, Club Nàutic, Ràdio Sant Feliu, el Rotary. Moltes entitats li demanaven quadres per fer subhastes i recaptar fons. Era un bon col·laborador. Vivia sense comoditats, podia tenir-les, perquè guanyava diners -els quadres no eren barats!-, però no les volia. Li agradaven els místics; deia que volia “viure malament i morir pitjor”. Volia fer com Sant Joan de la Creu, que ho va llençar tot al mar i va dir “m’estimo més perdre-us a vosaltres que perdre’m jo”. Era vegetarià perquè lligava amb la seva opció mística. “Menjar carn és com menjar reuma”, deia, i també “quan em mori, m’agradaria morir de perfil”. No preguntis què vol dir! No vol dir res: era molt murri, contínuament et posava a prova per veure com reaccionaves. Volia ser lliure com un ocell… sovint deia “quan trobi la meva veu, trobaré la meva ànima”. Era conquistador, sempre estava envoltat d´alguna admiradora. Tenia molta força i li agradava demostrar-ho, quan ballava, quan cantava. Volia demostrar que l’edat no l’afectava. Quan era a l’Hospital, ja no era l’Albertí dinàmic que explicava anècdotes. Era molt llest i ja s’ho veia. Hi vaig actuar, a l’Hospital, i em mirava pensatiu. Tots dos ho sabíem, amb una mirada ja en teníem prou per entendre’ns. Vaig tenir la mala sort que quan va morir jo estava actuant a Budapest. Vaig dedicar-li la meva actuació.

Moltes vegades no pintava, no tenia una rutina, però això és propi dels artistes genials. No és una crítica. El dia que li venia bé, pintava a qualsevol hora; altres dies volia dormir o llegir el diari. Quan començava un quadre, l’acabava. Era com un autòmat, li havia de sortir de dintre. Veure’l pintar era com un espectacle, amb el pinzell posava els colors barrejats a la tela. Quan acabava només calien uns pocs retocs, acabava el quadre al moment. Algunes vegades, poques, feia apunts -com per exemple a Suïssa-, li agradava pintar a l’aire lliure, en directe.

Ell era autodidacte. La pintura dels inicis era diferent, després va fer grans pinzellades i jugava amb els colors i usava el negre com un color més. Però era molt atrevit, en alguns quadres no hi ha negre o vermell, pintava amb el què tenia. En sopars i tertúlies de vegades feia servir qualsevol cosa: granadina, cendra, pintallavis, retoladors… i dibuixava a un tovalló, a la taula, al braç o a l´espatlla d´una senyora.

Es troba a faltar, hi penso sovint. Penso: si ara hi hagués l’Albertí… això li agradaria o em donaria la seva opinió. Era un col·laborador, un guia. Quan jo era jove, ell era ja un veterà, era llest i estava al corrent de les coses, donava coneixements, repartia experiències. Jo era “albertinià”, el que ell feia o deia em semblava bé. Hi havia molts llocs, moments o rutines inconcebibles sense l’Albertí. Hi havia una bona amistat, era un sentiment recíproc, i això, a la vida, no té preu. A la majoria dels meus aconteixements familiars i artístics hi va ser present. Sant Feliu no ha valorat la vàlua artística d´aquest ganxó com jo considero es mereixia.