De vegades, el tren anava molt ple de viatgers i quan arribaven les pageses, carregades amb paquets, cistells i gàbies amb conills i aviram.

El dijous 30 de juny de 1892 el tren va fer el seu primer viatge oficial…que no el primer ja que tres dies abans, el dilluns 27 de juny els membres del consistori i altres personalitats pujaren al tren per desplaçar-se a Girona i donar la benvinguda al seu artífex i alcalde de Sant Feliu, el senyor Joan Casas. Per cert, El Noticiero, el diari local, va sortir amb unes lletres de pam amb un número extraordinari cridant: “Loor a los iniciadores Don Juan Casas y Don Enrique Heriz”…i tothom quedà espantat llegint el darrer cognom, perquè al senyor Enrique tothom li deia “l’Eris”.

Des de que el tren va començar a circular el 1892 fins que el van retirar l’abril de 1969, va experimentar tota mena d’aventures. Un fet molt esmentat és la nevada de l’hivern de 1947 que bloquejà la línea durant una setmana, en alguns trams la neu va arribar als dos metres i mig. Així, un tren de mercaderies que havia d’arribar a les nou de la nit a Sant Feliu quedà aturat a l’estació de la Font Picant i el de un quart d’onze a pocs quilòmetres. Els sis viatgers d’aquest darrer tren i els vuit membres del personal d’ambdós trens es van veure obligats a refugiar-se al restaurant de la Font Picant on aconseguiren mantenir-se sense gaires problemes fins que una colla de joves ferroviaris els auxilià.

La manca de subministrament de carbó durant l’època posterior a la Guerra Civil provocà la utilització de llenya en les maquines del tren. La llenya, però, no subministrava suficient energia pels trams més difícils i costeruts, així, en arribar a la pujada d’Alou i davant els grans bufecs del tren, la gent baixava i pujava tranquil·lament dels vagons fins que la maquina recuperava, a poc a poc, les seves forces.

Indiscutiblement, el tren fou un gran articulador de moltes manifestacions d’esbarjo i lleure del passat. Quan hi havia una festa major en algun dels pobles de la línia, com que hi havia més passatge, la companyia afegia més vagons i també havia de posar una segona locomotora davant del tren. Una vegada, per la Festa Major de Llagostera, l’últim tren que tornava a Sant Feliu anava molt ple, perquè tothom es refiava de tornar al darrer moment. Hi havia tanta gent als vagons que un nen va cridar “pare, m’ofego!” i el pare el va aixecar amb tanta embranzida que el nen va picar amb el cap el llum de carbur, el qual va esclatar fent molt d’escàndol i va deixar el vagó totalment a les fosques. Amb el pànic que es va produir, en uns segons, el vagó va quedar ben desert! En una altra ocasió, també en el darrer tren que sortia de Llagostera per Festa Major, els vagons estaven a punt de rebentar de tanta gent com hi anava. Tot i així, en un vagó, n’hi havia que no paraven de queixar-se que passava corrent d’aire, tips de sentir aquella cançoneta, uns altres van fer caure una porta i així ja no va caldre tancar-la!

Era un altre temps i un altre concepte del temps… així, a la barana de l’escala que dóna accés a l’estació de Sant Feliu, abans de sortir el tren un ferroviari sempre vigilava força estona per si algú arribava tard…no fos cas que perdés el tren!!!! Tothom es coneixia, fins al punt que els diumenges al matí el cap de tren esperava els caçadors de les colles que anaven a la Font Picant o Llagostera, i el tren no sortia fins que s’havia assegurat que no faltava ningú.

En aquells temps no hi havia les mesures d’higiene que hi ha a l’actualitat, ni la gent tenia tantes manies! A la Font Picant, quan el tren s’aturava, venien aigua als passatgers en ampolles de vidre i quan se l’acabaven, les tiraven per la finestra. Les ampolles buides quedaven a terra, arran de la via, les recollien i les tornaven a omplir per quan arribés el tren següent.

De vegades, el tren anava molt ple de viatgers i quan arribaven les pageses, carregades amb paquets, cistells i gàbies amb conills i aviram, només podien “apuntar l’anca” als seients. Llavors, a mesura que el tren marxava lentament, amb els sotracs, tothom acabava ben assegut! D’aquest petit tren no només en gaudiren les persones sinó que, per exemple, hi hagué un gos sense amo que dedicava el seu temps a viatjar per tota la línia, pujant i baixant allà on més li convenia, era conegut per tothom com el “gos ferroviari”.

Una de les anècdotes més sonades es va produir un dia al matí. Després de fer totes les comprovacions de rutina, el tren va sortir en direcció a Girona i, quan va aturar-se al baixador de S’Agaró, el maquinista i el fogoner van senyal als passatgers que pugessin. Però, estranyament, la gent que hi havia a l’andana no va moure ni un dit i continuava esperant com si res. Quan els van preguntar: “i doncs, per què no pugeu?”, van respondre amb tota flema: “a quins vagons?”. Resulta que el tren havia marxat de l’estació de Sant Feliu sense enganxar els vagons… Tots dos moixos van tornar a Sant Feliu fent marxa enrere lentament per la via, que és una maniobra prohibida al món ferroviari! No només van haver d’escoltar les bromes dels passatgers que s’havien quedat còmodament asseguts als vagons sense sortir de l’estació sinó que, a més, van ser severament amonestats.

Font: Text elaborat per M. Àngels Suquet i Josep Auladell a partir d’algunes anècdotes compilades per Lluís Palahí i Jordi Ros.

Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols - Arxiu Municipal