Passeig del Mar

ORIGEN I SIGNIFICAT DEL NOM DEL CARRER PASSEIG DEL MAR

L’actual nom de passeig del Mar, que per altra banda inclou també tots els edificis que donen façana en aquest espai, és tan sols l’evolució identificativa d’una actuació urbanística -la construcció d’un passeig- del paratge on s’emplaçaven les cases que donaven al sorral. Fou a l’esborrany del cadastre de Patiño (1716-19) oficialitzat el 1729, quan s’emprà per primera vegada la definició de “Platja de Mar”, a un grup de dues cases i dues botigues que s’alçaven en aquest paratge, mirant a mar, prop a tocar la riera del monestir.

Així, als llibres d’esposoris parroquials ja és inventariat el mes de juliol de 1718, en celebrar-se un casament “en casa de Joan Anglada, sito en lo carrer Devant Mar”. Altres partides de noces aniran esmentant aquesta mateixa designació, o amb petites variacions (1734 i 1743) anomenant-lo també “Frontera de Mar” (1759) i “carrer del Mar en lo Arrebal de Tueda”, precisament en un casament del 25 de desembre de 1765 “en una de las cassas novas de la Sra. Escolàstica Befarás”.

Vista del Passeig del mar, entre 1905 i 1920.
Autor: Desconegut. Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols.

Al cap d’uns anys, a la sessió municipal del dia 26 d’abril de 1834, en decidir-se de formalitzar un passeig amb plantació d’arbres entre el carrer dels Arbres i el Portalet, ja s’esmenta el carrer del Mar. Malgrat això, al ple del 29 d’aquell mateix mes, l’Ajuntament va acordar de donar-li el nom de “Paseo de Cristina”, en honor de la reina regent d’Espanya Maria Cristina de Borbón (Palerm 1806-Sainte Adresse 1878).

Malgrat la designació oficial del passeig, diversa documentació consultada d’àmbit local insistia a identificar-lo com a “calle del Mar y alameda de Mar” (1838), talment com consta a l’expedient tècnic i administratiu per a l’enderroc de les velles peixateries del carrer dels Arbres. Aquesta titulació seria canviada a la sessió del 20 d’octubre de 1854 per la de “Paseo de Espartero”, en consideració al militar i polític espanyol Baldomero Joaquín Fernández Espartero (Granátula 1793-Logroño 1879) que fou president del Govern de la nació entre els anys 1854 i 1856. Destituït aquell darrer any pel cop d’estat del general O’Donnell, el seu nom va passar ràpidament a l’oblit i, així, durant la redacció del Pla Geomètric de Josep Gallart (1858), hom retolà aquesta part de via transitable del passeig com a carrer del Mar.

Passeig del mar, 2012.
Autor: Mercè Pérez Espinar.

Fou a partir de l’any 1877 que el nom de passeig del Mar començà a aparèixer a la documentació oficial de l’Ajuntament, i hi tingué presència fins a les darreries dels anys vint del nostre segle. A la sessió municipal del 12 de juny de 1929, la corporació local va decidir de batejar-lo amb el nom de “Paseo del General D. Emilio Barrera” (Burgos 1869-Guadalajara 1936), que aleshores era el capità general de Catalunya.

Afortunadament per al nomenclàtor guixolenc, poc temps va durar aquesta identificació tan poc escaient. D’una manera més o menys oficial, a principi de l’any 1931, l’hisendat Rafael Patxot i Jubert va regalar unes plaques al consistori guixolenc, on constava definitivament el nom de Passeig del Mar.

CONFIGURACIÓ URBANÍSTICA

L’esplèndid espai urbà que configura la façana actual del Passeig del Mar va començar a estructurar-se a principi del segle XIII, a partir d’un mur de protecció o muralla que delimitava l’espai entre el sorral de mar i el que hom considera el límit de la primera gran expansió urbanística del municipi, a l’altre costat de la riera del monestir. De fet, es pot dir que aquesta extensió que –amb el tempsha esdevingut la via urbana més important de la nostra població, restava condemnada pràcticament a ser una zona de feineig per a les activitats relacionades amb el mar i poca cosa més. Les altes muralles amb fossat que protegien el vilatge dels continuats atacs de la pirateria barbaresca feren d’aquest indret un dels més descurats i poc higiènics de la vila.

A final del segle XIV, un nucli dinàmic i paral·lel al predecessor creixia al seu costat formant el primitiu raval de Tueda. Una de les seves línies constructives estava encarada a mar, malgrat que no comptava amb cap tipus de defensa per salvaguardar-se dels pillatges i les guerres. Tot i això, aquesta barriada va reeixir dels infortunis de pesta i altres hostilitats i, a les darreries del segle XVII, alguna de les seves cases i hortes de conreu arribaven a tocar el que avui coneixem per carrer de Sant Domènec.

Vista de la casa Patxot i el Nou Casino La Constància, entre 1905 i 1911.
Autor: Desconegut. Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols.

Un acte violent capgirà de cop el sentit urbanístic en què s’havia organitzat d’antic la població. Amb l’esclat d’un nou conflicte bèl·lic entre les monarquies hispànica i francesa (1683-84) i, més tard, amb la guerra de la Lliga d’Augsburg (1689-97), va trobar-se, de sobte i per l’enderroc violent de les muralles, lliurada a uns nous espais i concepcions urbanes, on l’abans i el després es cohesionarien ràpidament en una sola unitat territorial. Així, entre els dies 11 de setembre i 4 d’octubre de 1696, les tropes franceses, comandades pel duc de Vendôme, dinamitaren les fortificacions de la vila.

Aquesta destrucció va ocasionar que aquell indret, aleshores afrontant amb la platja, oferís una visió de tots els darreres de les edificacions de la Plaça, a més de les mitgeres espatllades de les cases situades entre la Plaça Major fins al carrer del Mur (actual rambla d’Antoni Vidal). Inicialment, però, aquest nou espai, situat entre el que havia estat mur de migdia i el fossar, no va quedar ocupat immediatament per altres edificacions, fet que queda confirmat a l’inventari del cadastre de Patiño (1729), en què tan sols es relacionen dos habitatges confrontants amb la “Platja de Mar” i la riera del monestir, propietat de Joan Anglada i Josep Comas, ambdós pescadors. (Dues botigues propietat de Benet Quirch també foren censades limitant amb la platja. Aquestes, però, estaven situades al sector del raval de Tueda, és a dir: entre l’actual rambla Vidal i el carrer de Sant Domènec).

Vista del començament de la rambla del Portalet, entre 1920 i 1930.
Autor: Ricard Mur. Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols.

En canvi, quan el municipi va pledejar amb l’abat del monestir per la possessió d’uns nous espais que havien quedat lliures amb l’enderroc de les antigues muralles, i es féu aixecar un plànol del nucli urbà (1760), ja s’observaven nombroses edificacions bastides al cim del fossat, avançant d’aquesta manera l’antiga alineació del sorral.

Malgrat això, aquest espai que limitava amb la “frontera de mar” continuava éssent –tot i les noves edificacions que s’arrengleraven davant la platja a mitjan del segle XVIII- un paratge dedicat a diverses activitats comercials. D’aquesta manera, no només es realitzaven allí les tasques relacionades amb el feineig del mar, sinó que en aquella època es bullia pràcticament la totalitat del suro que s’elaborava a Sant Feliu; una tasca que evidentment enlletgia i degradava el paratge.

Passeig del mar, 2012.
Autor: Mercè Pérez Espinar.

La fesomia constructiva de les edificacions particulars del futur Passeig del Mar restaven perfectament estructurades cap al darrer decenni del segle XVIII. La seva definició arquitectònica i, sobretot, la unitat parcel.lària cadastral de les finques, gairebé no variaria en un centenar d’anys. No obstant això, la tipologia general d’aquests habitatges, senzilla i sense cap mena d’ornamentació, molt més propera a la composició del nucli rural, era un fidel reflex de la poca importància urbana que hom conferia a aquest lloc. Així, entre la riera del monestir (avui av. Juli Garreta) i el carrer dels Arbres (rambla Vidal), s’alçaven un total de divuit habitatges, dels quals nou es configuraven en planta baixa i pis; vuit de planta baixa i dos pisos, i un de planta baixa. A l’altra costat, la línia de cases que havia format la façana de mar del raval de Tueda, és a dir: entre el carrer dels Arbres i el Drassanal (rambla del Portalet), s’emplaçaven catorze construccions, repartides en parts iguals entre edificis de planta baixa i pis i planta baixa i dos pisos, tots ells, tant d’una banda com de l’altra, amb accés directe des del davant del sorral de mar.

No fou, però, fins a l’any 1834, que es decidí d’ordenar, en aquest indret, un passeig que unís dues vies importants de la població, com ho eren el carrer dels Arbres i el Portalet. Així, a la sessió municipal del 26 d’abril d’aquell any, la corporació local va acordar d’adreçar un escrit al governador de la província, on se l’informava de les intencions urbanístiques de l’ajuntament guixolenc: “Esta Villa tiene dos calles llamadas la una de los Arboles y otra del Portalet, las que están adornadas con dos hileras de árboles y sirven de paseo, el que podría mejorarse plantándose otras dos hileras en la calle del Mar que, uniéndose con las indicadas calles, formarían un hermoso paseo, adornaría la Villa y a más serviría de recreo para estos habitantes. Las casas que forman la expresada calle del Mar distan de la orilla de éste como unas ochenta canas catalanas, a cuyo terreno existe un Astillero, o se fabrican los barcos, pero aunque tenga este destino, no quedará perjudicado, aunque se ponga en planta el paseo proyectado y que desean ver realizado la mayor parte de sus vecinos, quienes gustosos se han ofrecido plantar a sus costas los árboles, cada uno por lo correspondiente al frente de su casa”.

Passeig del mar, 2012.
Autor: Mercè Pérez Espinar.

En no trobar-hi cap inconvenient el governador, el municipi va aprovar la construcció del passeig, al ple del 20 de juliol de 1834. Tot seguit s’inicià l’anivellació de les terres del nou espai, així com la plantació de les dues primeres fileres d’arbres al flamant “Paseo de Cristina”. Dinou anys després, concretament el 1853, l’arquitecte provincial Martí Sureda i Deulovol va realitzar per encàrrec del municipi el pla geomètric del carrer del Mar, passeig de Cristina i plaça de la Constitució. Bàsicament, Sureda va reordenar les alineacions dels vells habitatges afrontats en aquesta ampla via, tot determinant uns terrenys alineables que havien d’ésser utilitzats pels diversos particulars per tal d’avançar-los a la nova línia grafiada. Així, la zona que hom preveia avançar i, per tant, la que havia de guanyar més metres en direcció cap al passeig, era el sector de l’oest, prop a tocar la riera del monestir i on, anys més tard, s’hi bastirien els casals de les famílies Ferrer, Bartra i Llagustera.

Aquest és, doncs, el plànol més determinant que fixà l’ordenació de les alineacions de l’antic Passeig del Mar i, alhora, fou recollit íntegrament, cinc anys després, pel mestre d’obres Josep Gallart quan va redactar el Plano Geométrico de la Villa de San Feliu de Guíxols (1858). De fet, quan Martí Sureda va dissenyar el nou alineament del carrer del Mar, aleshores prou ben diferenciat el carrer del seu passeig, les edificacions no diferien gaire de com eren gairebé cent anys abans. Tan sols tres d’elles havien estat enderrocades i edificades de nou (cantonades est dels carrers Sant Joan, Arbres i Sant Domènec) i quatre més havien ampliat la seva alçada amb un altre pis. La resta, llevat d’algunes modificacions en les obertures, restaven igual que al segle anterior.

Passeig del mar, 2012.
Autor: Mercè Pérez Espinar.

D’aquesta manera, es pot dir que, a partir del segon terç d’aquell segle, la urbanització del passeig, amb les seves primeres edificacions de certa importància arquitectònica, començava a donar prestigi a aquesta privilegiada part de la població. No hem d’oblidar, però, que, a principi dels anys seixanta, part del sorral que limitava amb la calçada del passeig encara es destinava regularment a diverses activitats industrials. Fins i tot, hom hi enterrava el bestiar mort, com cavalls, porcs, i d’altres bèsties. L’any 1861, l’Ajuntament seguia autoritzant als propietaris particulars la matança i neteja de porcs casolans a la platja, concretament davant els punts anomenats “llocs de matança”. Aquest indrets estaven situats davant els carrers de la Creu, Sant Pere i afrontant amb la casa Llagustera, a una distància mínima de 100 pams (20 m) de la zona destinada a passeig.

Tot i això, hi foren alçats els habitatges dels hisendats Miquel Surís i Llorenç (1859), els tres edificis del marquès de Robert (anteriors a 1860), els de Joan Roig (1864) i Francesc Ferrer i Jordà (1866), així com l’edifici de les escoles municipals (1879), que conferiren a aquest lloc la primera distinció de passeig. Pocs anys després, i mentre la corporació local en va anar completant la urbanització (bancs, fanals, etc.), noves construccions s’afegiren a aquest indret: casa d’Elvira Llagustera (1889); casino La Unión (1889); casa de Teresa Llagustera (1890); cases de Lluís Perdrieux i Jofre (1891) i de Lluís Perdrieux i Cateura (1892), més tard reconeguda com a casa Sibils; casa d’Agustí Calvet (1894); casa de J. Thomás de Cuevas (1895) o l’observatori i casa Patxot (1895).

Cases del Passeig de mar, 2012.
Autor: Mercè Pérez Espinar.

Quan l’arquitecte General Guitart i Lostaló va redactar el Plànol de Reformes i Millores de Sant Feliu (1892-97), la línia de les edificacions existents, i l’estructuració del passeig estaven prou definides. És cert que encara hom hi llençava runes per tal de guanyar nivell i de poder gaudir d’una rasant continuada des dels habitatges en direcció al mar. Malgrat això, la intervenció tècnica de l’arquitecte Guitart no va ésser necessària, ja que ja se n’havia estudiat en profunditat l’ordenació, gairebé quaranta anys abans. L’arquitecte municipal, doncs, tan sols es va limitar a donar fe gràfica de l’estat en què es trobaven les construccions, modificant puntualment les alineacions obliqües de la primera i segona travessia, on s’emplaçava l’edifici consistorial i les escoles municipals.

D’aquesta manera, a tocar el segle XX, el tram de cases del carrer del Mar que s’arrengleraven perfectament a l’alineació del Pla Sureda (1853), revisat i contemplat posteriorment per Gallart (1858) i Guitart (1897), era el de la part dels habitatges del sector est, concretament entre les rambles d’Antoni Vidal i la del Portalet. La seva privilegiada situació va fer que, anys després, s’acabessin d’edificar nous edificis d’exquisida categoria: la casa de Maties Ribot (1904), la casa Patxot (1917) o la seu social del casino El Guixolense (1931).