L’Avi Patxot
La pedra venjadora
El Sr. Rafel Patxot, qui molta part de la seva vida la passà siguent alcalde era un home que semblava haver nascut per a ésser-ho, puix que el seu “tipo i gènit” eren a propòsit per a tenir manament. La seva cara de pocos amigos i el seu caràcter que no es freqüentava mai amb ningú, feien que solament parlar-hi infongués respecte. Això unit al rigor amb què feia complir les seves ordres, feia que el poble el tingués per autoritari, i fins els seus enemics polítics, que no eren pocs, el taxaven de dèspota. Una de les coses que més molestaven al Sr. Patxot era trobar entrebancs per el carrer, i quan hi passava contínuament estava donant puntades de peu arraconant pedretes o “lo” que se li posava al pas. Una vegada degut “an” això va passar-li un cas que no crec li fos gaire agradable. Hi havia una petita revenderia a la cantonada del carrer Major i Plaça de la Constitució que en deien a Cas Xaflet, laque havent rebut una remesa de terrissa de Breda, consistent en olles i cassoles, la tenia estesa allà al carrer a punt d’entrar-la a la botiga, per lo que interceptava tot el pas de l’acera i bona part del carrer El Sr. Alcalde, que tenia forçosament de passar per allà davant quan anava a casa de la Vila, s’encertà passar precisament quan hi havia aquesta estesa de terrissa que ocupava quasi tota la via pública, al ser davant de la casa el Xuflet i veure aquell escampament que no el deixava passar, començà a repartir puntades de peu per un cantó i un altre fent-se pas per entremig d’ una trencadissa com ja podeu suposar. L’àvia Xufteta que tenia el “gènit” un xic mascle, al veure la gran averia que el Sr. Patxot li anava fent, se mossegava el llavi de no poder-se esbravar, però com que es tractava del Sr. Alcalde, bon goig de callar, no fos que encara hi hagués d’afegir una penyora de propina. Però tant bon punt estigué ben segura de que no la podia sentir, a llavors sí que es va esbravar al seu gust, i de brètol, pocavergonya i altres adjectius per l’estil no el va deixar, jurant i perjurant que se’n recordaria del perjudici que els hi havia causat. AI cap de dos o tres dies, quan el Sr. Patxot segurament no es recordava de la trencadissa d’olles i cassoles de càs Xaflet i se n’anava cap a casa de la Vila a despatxar els assumptes de l’Alcaldia a 1’hora que tenia per costum i al ser poc més o menys davant de la citada revenderia, veié al bell mig de l’acera on passava un barret vell que interceptava el pas. En veure aquella porqueria que no el deixava passar, guiat per l’instint d’ arraconar-ho tot a puntades de peu, n’hi pegà una amb tanta força que segurament cregué que el barret aniria a l’altra banda del carrer; però en lloc d’això el barret no va fer més que moure’s un xic i deixar al descobert una grossa pedra que hi havia posada a sota. El Sr. Patxot, després de la puntada de peu féu una expressiva ganyota com la que es fa al sentir de moment un dolor molt viu, i coixejant de debò va continuar el seu camí, mentre l’àvia Xufleta a dintre de la botiga, amb el goig que dóna la venjança satisfeta anava dient: — Ah canyai! No em vas trencar la terrissa? Doncs, ves-te a comprar àrnica.”
Manel de l’Horta
Vista parcial de la plaça del Mercat, al fons, el carrer Especiers i, a la dreta, la cantonada amb el carrer Anselm Clavé (antic carrer Major)
AMSFG. Col·lecció Santiago Güitó (Autor: desconegut)
Ganxoneria publicada a L’Avi Muné de 7 de gener de 1922.
