Fonts

Els materials que hem considerat en el procés d’elaboració d’aquest catàleg han estat escollits amb la finalitat de proporcionar una visió ampla dels llocs on actualment es troba dipositada l’obra de Juli Garreta. Tanmateix, hem prioritzat aquelles fonts sorgides dels cercles més propers a l’autor. Per tant, hem partit dels manuscrits autògrafs per passar després als manuscrits i impresos autoritzats per l’autor i arribar finalment a les còpies procedents d’entitats i persones que cronològicament van coincidir amb Garreta o bé van establir-hi vincles professionals. És interessant remarcar que moltes còpies manuscrites que actualment es troben dipositades en diverses institucions mostren el segell «Juli Garreta / Rellotger / Sant Feliu de Guíxols» o la impressió d’un tampó amb la signatura de Garreta. Són, per tant, exemplars directament sorgits de l’entorn immediat de l’autor. Considerem autoritzats els materials que es van imprimir durant la seva vida. En alguns casos, l’elecció no ha estat possible degut a l’escassedat de fonts per a l’estudi d’algunes obres concretes. Fins i tot hem consultat algunes còpies realitzades dues dècades després de la mort del compositor si això contribuïa a un millor coneixement del conjunt de la seva producció.

Els arxius institucionals són majoritàriament centres oberts a la consulta pública, tret d’algun cas. El fons més important, per la quantitat de materials i la varietat de gèneres és, sense cap mena de dubte, el que es conserva al Centre de Documentació de l’Orfeó Català, a Barcelona. Complint la voluntat dels hereus, una comissió formada per Jaume Marill, Lluís Lloansí, Josep Gravalosa i Josep Girona van fer entrega a l’entitat de dinou carpetes de partitures que contenien sardanes, obres per a orquestra, cançons i música de cambra, que fins llavors havien estat en possessió d’Isabel Pagès, al seva vídua. La carta d’acceptació de la junta de l’Orfeó Català porta data del 3 de setembre de 1972. Cal recordar que entre el 3 i el 10 de juliol de 1971 s’havia celebrat a Sant Feliu de Guíxols una «Setmana Garreta» que va obtenir un gran ressò. És senzill establir, doncs, algun tipus de relació entre els dos esdeveniments. Més encara si es té en compte que les cròniques posteriors a la «Setmana» recordaven la importància de recuperar el conjunt de la producció del compositor i proposaven invertir els beneficis obtinguts en una edició de les seves obres completes.

Com és sabut, l’Orquestra Pau Casals va estrenar i donar primera difusió a una part del repertori simfònic de Garreta a partir de 1920. Quan van cessar les seves activitats arrel de la guerra civil espanyola, els seus materials van quedar-se a Catalunya malgrat l’exili del seu fundador. Una part important es troba ara a l’Arxiu Nacional de Catalunya, dipositada per la Fundació Pau Casals. Altres parts van dispersar-se i es troben en alguns fons de la Biblioteca Nacional de Catalunya, on també es poden consultar integrades en fons personals, majoritàriament d’intèrprets que van utilitzar-les.

La cobla Principal de La Bisbal va ser una de les formacions que va interpretar assíduament repertori de Garreta, en aquest cas sardanístic. Tot i la pèrdua d’una gran part del seu arxiu durant la guerra civil, ens va semblar fonamental consultar els seus materials. És una institució de gran importància que no és un centre de recerca, i això fa que el seu arxiu actual respongui, lògicament, a una finalitat pràctica dins la vida activa de la cobla. Tot i això, els seus responsables ens han facilitat gentilment l’accés a la documentació. És un cas gairebé paral·lel als arxius de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya i de la Banda Municipal de Barcelona, que utilitzen els materials per a la seva activitat interpretativa, i que han obert igualment les portes a les nostres sol·licituds de consulta. Fem costar el nostre agraïment sincer a aquestes entitats musicals per col·laborar en la nostra recerca.

L’entitat «Músics per la cobla», amb seu a Sabadell, té la finalitat de prestigiar i donar a conèixer un repertori sardanístic molt ampli i, al mateix temps, salvar i catalogar una quantitat important de partitures procedents de diverses cobles històriques de Catalunya i d’altres col·leccions privades. Han dedicat des dels seus inicis una especial atenció al llegat de Juli Garreta i ens han ofert també la seva amable col·laboració, sense la qual aquest catàleg presentaria mancances significatives. El nostre agraïment és extensiu també a aquesta entitat.

Una altra entitat, l’Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona, té els seus arxius a disposició dels estudiosos. Gràcies a la seva col·laboració hem pogut consultar els materials referents a Garreta que s’hi conserven, molts d’ells en còpies relativament tardanes. En algun cas, però, ens han estat útils de cara a la datació de les obres. D’altra banda, la vila de Ceret, de llarga tradició sardanista, acull des de 1987 el Centre Internacional de Música Popular, amb museu d’instruments i arxiu de partitures on es poden consultar uns 12.000 títols. Entre ells, n’hi ha una vintena llarga que corresponen a sardanes de Garreta conservades en el fons de la Federació Sardanista del Rosselló. Tot i que en algun cas es tracta de còpies recents, les que hem considerat són papers que havien pertangut a la cobla La Principal Barcelonina, o bé possibles còpies de Lluís Garreta.

Finalment, en l’àmbit públic, algunes institucions conserven petites mostres de repertori de Juli Garreta, generalment dins els fons personals de músics que havien format part del seu entorn o de persones properes. Josep Grahit i Grau, per exemple, va ser un advocat gironí fill de l’alcalde de la ciutat, Emili Grahit. Des de molt jove va mostrar una autèntica devoció per la música de Garreta, fet que va portar-lo a organitzar actes d’homenatge, escriure articles a la premsa i, ja al final de la seva vida, redactar-ne una biografia que va quedar inèdita -document fonamental del nostre catàleg. El seu fons personal es troba actualment a l’Arxiu Municipal de Girona i és una font d’informació bàsica per a tot el que tingui a veure amb Garreta, encara que el nombre de partitures sigui mínim. Sants Sagrera i Anglada, violoncel·lista nascut a Girona i admirador de Garreta, va conservar durant tota la seva vida lligams d’amistat i professionalitat amb músics de la seva ciutat natal, tot i que va anar a viure finalment a Barcelona. La seva col·lecció d’un centenar de partitures està dipositada a l’Arxiu Comarcal del Bages, entre les quals hi ha dues còpies d’obres de Garreta que formaven part del seu repertori com a instrumentista. Per altra banda, Josep Baró i Güell va ser un músic que va cultivar a fons la composició i interpretació de sardanes i va tractar personalment Juli Garreta. Va iniciar, de fet, la creació d’un museu de la sardana que actualment està integrat al Museu d’Història de la Ciutat de Girona. El seu ampli fons va ser donat en vida a la Biblioteca Pública de Girona i recentment ha estat objecte d’una important tasca de catalogació. Josep Roig i Roquer va ser intèrpret de la cobla Unión Guixolense i va formar part, com Francesc Figueras o Arseni Menció, de la generació de músics en la qual sobresortia Juli Garreta. El seu fill Arseni Roig i Ponsjoan també va ser músic. A l’Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols es conserva un important fons de partitures que porta el nom tant del pare com del fill. Les obres de Juli Garreta dins aquest fons són anecdòtiques, però es tracta de peces que no apareixen en altres arxius i la pertinença al seu cercle més proper els dóna encara més importància.

Un capítol a part són els arxius personals. Es tracta en molts casos de col·leccions més modestes que no estan en cap institució sinó que es conserven en domicilis particulars. Incloure’ls dins el conjunt de materials consultats per a aquest catàleg ens sembla especialment rellevant, ja que així es dóna notícia de materials que d’altra manera no tindrien visibilitat. Encara que el seu nombre sigui menor, la seva vàlua és igualment important. Naturalment, es tracta d’un àmbit que pot ampliar-se en un futur, si la publicació d’aquest catàleg serveix de crida per a la seva localització. Dins aquestes referències, cal dir que el material musical que conserven els descendents de Conrad Saló formen part del seu arxiu personal, malgrat que nodrís la cobla Principal de La Bisbal, que ell va dirigir durant tants anys. En canvi, l’arxiu de la família Ferrer és l’únic actualment disponible que té vinculació familiar amb els Garreta. Es tracta d’una considerable quantitat de partitures donades per Maria Garreta Lloveras -filla de Lluís Garreta i neboda de Juli- a Miquel Ferrer, fill del seu cosí germà Pere Ferrer Lloveras. En l’actualitat, Miquel Ferrer i la seva esposa Rita Ferrer són els responsables de l’escola de música de Palafrugell i ens han ofert tota mena de facilitats per treballar amb els materials que ells mateixos han ordenat. Per altra banda, el violoncel·lista Josep Bassal conserva i utilitza partitures que havien estat del seu professor, Ricard Boadella, per desig de la vídua d’aquest. Entre altre material, hi ha un exemplar manuscrit de Mar Plana. Originàriament havia estat de Bonaventura Dini, mestre de Ricard Boadella -Josep Bassal va fer-ne un enregistrament amb el pianista Arpad Bodo. Tota vegada que l’obra estava dedicada a Dini, podria ser que l’exemplar procedís directament de Juli Garreta. Finalment, el cas d’Isabel Oliva pot representar el de tantes altres persones que guarden a casa una col·lecció de partitures que han utilitzat diversos membres d’una família, a vegades de generacions diferents. Entre les més antigues, hi destaquen un exemplar de Soledad i un altre de Somni gris que havien estat del seu oncle, Miquel Oliva, pianista molt destacat a la ciutat de Girona de principis del segle XX. Sobre els exemplars impresos, Juli Garreta li va estampar dedicatòries en ocasió dels concerts en el quals van coincidir. Cal anomenar encara un altre arxiu particular, tot i que no hi hem localitzat cap partitura de Garreta: es tracta de la documentació que conserven curosament els besnéts de Salvador Raurich, musicòleg i intel·lectual polifacètic que havia estat amic de Juli Garreta. Nascut circumstancialment a Londres, va tornar aviat al Baix Empordà del qual procedia la seva família i on mantenia lligams amb la indústria del suro de Begur i Sant Feliu de Guíxols. Immediatament després de la mort de Garreta, Raurich va proposar-se escriure’n una biografia i recollir informació completa sobre la seva obra. Mogut per aquest interès, va intercanviar cartes amb Lluís Garreta i amb Antoni Juncà, que reproduïm com a documents i que avui ofereixen informacions impagables des del punt de vista humà i també musical. Agraïm a tots aquests particulars la confiança dipositada en nosaltres i la predisposició amb la qual han acollit les nostres demandes.

Per acabar, cal considerar encara un darrer àmbit de recerca que té a veure amb els arxius virtuals. El món digital proporciona un accés ràpid i ampli a fonts que no serien consultables per altres vies i, probablement, en el futur continuarà creixent. De moment, ha aportat alguns resultats a aquest catàleg, que es poden concretar en partitures localitzades a través del portal del International Music Score Library Project (www.IMSLP.org), una iniciativa endegada el 2006 amb la intenció de facilitar la consulta de partitures de domini públic a través d’una pàgina web. Els particulars hi poden contribuir digitalitzant els seus materials i incorporant-los a la xarxa. És així que s’hi poden trobar avui algunes obres de Garreta, al costat de milers d’exemples d’autors de tot el món.

Juli Garreta (1875 – 1925) Catàleg de l’obra musical
Joan Gay i Puigbert, Joaquim Rabaseda i Matas, Marisa Ruiz i Magaldi – 2014