L'aplec de Sant Baldiri es feia per celebrar la diada de Sant Baldiri, el 20 de maig, a la capella dedicada a aquest sant, annexa a una masia construïda l’any 1721. Els romeus, que hi arribaven a peu, solien sortir al voltant de les cinc del matí de Sant Feliu de Guíxols per enfilar la Costa d’en Cirera.

Vista de la capella i la masia de Sant Baldiri, principi del segle XX.
AMSFG. Col·lecció Espuña-Ibáñez i Santiago Güitó (Autor desconegut).

Es passava el dia al voltant de la masia, s’hi esmorzava, es feia una missa i un ball. Al migdia, les colles solien preparar la seva cassola d’arròs i, havent dinat, després del rosari i més balls, es començava a baixar. No obstant, la festa continuava al llarg del camí de tornada. Es feien novament balls i sardanes a can Codolà o a Sant Benet, a la Divina Pastora –on també se solia berenar- i a can Toni. Després ja s’acomiadava la festa fins l’any següent. L’arribada a Sant Feliu era per la font de Monticalvari.

Romeus a la Divina Pastora durant el camí de tornada de Sant Baldiri, 1909.
AMSFG. Col·lecció Espuña-Ibáñez (Autor desconegut).

Als anys 20 l’orquestra de l’Agustí Figueras sovint havia amenitzat l’aplec. L’any 1951 un membre de la Comissió va aixafar el contrabaix quan ja estava carregat en un carro, així ho explica algú sota el pseudònim de Llifodall a “Aquest any a Sant Baldiri” dins Àncora del 7 de juny de 1951:

CAPÍTOL VII – La tragèdia

Quan el primer membre de la Comissió arribà als Quatre Camins on tenia de continuar-se el ball, el carreter, amb gran misteri, li explicà el desastre esdevingut:

El carro sortia de Sant Baldiri carregat amb els instruments i demés, quan un dels quatre importants elements de la Comissió el deturà per a pujar-hi tot seguit, se suposa per a separar del seu paquet un parell de botifarres.

Quan aquest important membre de la Comissió, home de pes, estigué dalt del carro, el cavall per esquivar-se una mosca va fer un lleuger moviment, suficient per a fer perdre l’equilibri a aquell important membre de la Comissió, que amb tota la força de la seva gravetat caigué de ple sobre el contrabaix, que quedà completament estavellat.

El de la Comissió a qui explicaven això, tremolant va palpar per sobre la funda el que quedava del que havia sigut voluminós instrument i els cabells se li posaren de punta.

CAPÍTOL VIII – Conflicte

Així que els músics arribaren als Quatre Camins i trobaren el contrabaix fet una coca, es negaren a tocar si no se’ls hi pagaven els desperfectes.

Ràpidament s’organitzà una col·lecta “pro contrabaix”, recollint-se cent quatre pessetes amb vint cèntims.

Comptant amb aquesta base, es prometé fer adobar l’ instrument i tot seguit els músics es posaren a tocar.

El del contrabaix, com que tenia l’ instrument fet una figa seca, fou amablement invitat a tocar el pandero. No era cosa de perdre un altre músic, doncs el de Tossa, que per lo vist no estava per brocs, a la sortida de Sant Baldiri ja havia tocat el dos cap a casa seva.”

Ball durant l’aplec de Sant Baldiri, principi del segle XX.
AMSFG. Col·lecció Espuña-Ibáñez (Autor desconegut).

Aquest aplec era una festa molt esperada: “Es ballà molt; vàrem saltar en extrem; tothom rigué amb delit i de broma no en parlem” comentava un jove de la Comissió el 29 de maig de 1920 a L’Avi Muné. Al mateix article, l’autor comentava que “Sant Baldiri és l’últim dels aplecs típics de Sant Feliu que encara se celebra: l’últim supervivent dels aplecs com els del mas Sicars i de Sant Amanç i altres, pro té la diferència que és un aplec ple d’olors de ginesta: per això encara viu, i viurà tant com visqui la ginesta i la Comissió hi faci aplec”.

Participants a l’aplec de Sant Baldiri, 1916
AMSFG. Col·lecció Espuña-Ibáñez (Autor: Josep Llorca).

L’any 1929 el número 1991 va ser agraciat amb la toia i comentava A. Forliani en un article a L’Avi Muné el 25 de maig d’aquell any: “Nosaltres desitgem que l’any 1991, tots els assistents a l’aplec d’avui ens hi tornem trobar amb la mateixa salut i el mateix delit.” Però aquest desig que van formular els romeus de l’any 1929 no es va complir perquè la darrera crònica de l’aplec fou publicada a Àncora el 7 de juny de 1951. Els anys següents només es dóna notícia de l’aplec de Romanyà fins que l’any 1955, a l’Ancora de 26 de maig, es diu que “Los que siguen todavía firmes en el mantenimiento de este tradicional “aplec” [Sant Baldiri], el viernes pasado se trasladaron a Solius para así conmemorar la fiesta de dicho Santo, con misa en aquella Parroquia y algo de música.

En otros años era a la capilla de Sant Baldiri, enclavada a casi la mitad de la sierra que separa Tossa de San Feliu a donde se acudía en romería. Pero que este año no ha sido procedente a causa de un luctuoso suceso ocurrido no ha mucho en aquella parte sumiéndola en un estado de pesar.”

Vistes de la capella i el mas de Sant Baldiri, 1999.
AMSFG. Col·lecció Municipal d’Imatges (Autor: Sílvia Alemany).

L’any 1961, un autor amb el pseudònim de Fortim publicava a Àncora un article amb el títol “Les nostres velles Ermites i llur Poeta”, en el qual evocava els aplecs com un fet del passat i recollia una poesia de Jaume Lladó sobre l’aplec de Sant Baldiri en forma de parlament d’un avi al seu nét. Aquell mateix any començaria a celebrar-se l’aplec de Pedralta, el qual esdevingué des de llavors l’aplec de Sant Feliu de Guíxols.

Vistes de la capella i el mas de Sant Baldiri, 1999.
AMSFG. Col·lecció Municipal d’Imatges (Autor: Sílvia Alemany).

Font: Tex elaborat per M. Àngels Suquet, Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols - 2012.