El Diumenge de Pasqua o Pasqua de Resurrecció culmina la Setmana Santa i és la celebració de la resurrecció de Jesucrist tres dies després de la seva crucifixió.

El preludi de la Pasqua és el Dissabte de Glòria, amb els rituals de purificació de l’aigua i del foc que es fan per la Vetlla Pasqual, tot simbolitzant la nova vida de Jesús.

Antigament aquesta era la festa més destacada del Cristianisme, la commemoració de la mort de Jesucrist per a la redempció de la Humanitat. La seva celebració coincideix amb l’esclat de la vida per primavera. Carlemany va fixar el cap d’any pel primer de març i l’Església, al segle XII, el va fer coincidir amb el Dissabte de Glòria. Posteriorment, fins al segle XIV, l’any començava per Pasqües.

Estampa extreta del tríptic Novas caramellas y goigs de las butifarras. Barcelona: Imp. El Abanico, c.1860.
Publicada pels Amics dels Goigs a:
http://assocamicsdelsgoigs.blogspot.com/2010/03/caramelles-i-goigs-gelida.html.

Antigament, la Pasqua se celebrava amb una sortida al camp, amb el cant de les caramelles (que vol dir <em>llepolies o llamins</em> i fa referència, concretament, a fruits secs) i amb àpats comunals elaborats amb anyell i ous. Aquests elements estan fortament relacionats amb les primícies dels ramats i la fecunditat. El costum de captar, donar i menjar ous per Pasqua és molt comú a Europa.

Després del toc d’Al·leluia del Dissabte de Glòria, sortien les colles de caramellaires. A la nit, els grups de jovent anaven d’una casa a l’altra fent cantades a canvi d’un anyell o una quantitat d’ous o de diners. Cada colla solia portar una perxa amb una cistella ben guarnida al capdamunt per poder acostar-la a les finestres perquè hi desin el donatiu. Amb el què recollien, feien un àpat en comú que antigament consistia en grans truites, preferentment prop d’una font.

A Sant Feliu de Guíxols la Societat Coral Nova Gesòria, creada el 1923 sota la direcció del mestre Lluís Badosa, va ser un dels grups que va cantar caramelles. L’any 1926 aquesta formació va estrenar diverses peces de Josep M. Vilà Gandol –qui aleshores n’era el director-, amb motiu de les caramelles.

L’any 1940, un petit grup de cantaires encapçalat per Lluís Serra va constituir les Juventudes Filarmònicas per organitzar la tradicional cantada de caramelles. A aquesta colla s’hi van anar afegint altres cantaires, alguns eren veterans procedents de les tavernes de cal Nou Noé, can Saura i cal Canari. Aquesta coral, sota la direcció de Rafael Figueras, va arribar a tenir una seixantena de membres. Solien assajar al soterrani del Saló Llevantí i, algunes vegades, al Casino La Constància. També van disposar d’un local al carrer Major, propietat de can Bonet. El seu distintiu era una barretina penjada a l’espatlla i la seva principal actuació era per Pasqua. El dissabte de Glòria sortien, havent sopat, i voltaven pels carrers fins a mitjanit. Cantaven sardanes del mestre Figueras i un dels clàssics era “Flors de maig” d’Anselm Clavé.

Als anys 40, el Cor Parroquial també cantava caramelles i, durant els anys 50, hi ha notícia que, la nit del Dissabte de Glòria, diverses colles de caramellaires recorrien els carrers de la ciutat.

Preparació de mones de Pasqua a l’obrador de la pastisseria Gironès a mitjan dècada dels vuitanta.
AMSFG. Fons Albert Gironès (Autor desconegut).

Un altre element típic de la Pasqua és la mona, que els padrins i avis regalaven als seus fillols el Diumenge de Resurrecció per menjar-la l’endemà, Dilluns de Pasqua Florida. Aquesta paraula probablement ve del grec munus, que vol dir regal. També és possible que vingui de la paraula munna, que significa menjar i servia per designar un present que els moriscos feien als seus senyors. Segons Joan Amades, la paraula mona ja està documentada al segle XV.

Maria Soler amb les seves filloles a la rambla Vidal, tornant de comprar la mona de Pasqua, 1967.
AMSFG. Fons Maria Soler Ristol (Autor desconegut).

Originàriament consistia en una coca circular de pa decorada amb ous durs amb la clova pintada de colors vius. Se solia posar un ou per cada any que tenia la criatura. Aquest present es feia fins que els nens feien la comunió, és a dir, fins que tenien 12 anys. No va ser fins al segle XIX que es van començar a fer amb formes més sofisticades i amb figures. Segons Joan Amades va ser la Casa Massana de Barcelona qui inicialment hi va posar un mico.

Maria Soler amb una de les seves filloles el dia de Pasqua, 1967.
AMSFG. Fons Maria Soler Ristol (Autor desconegut).

Per Pasqua també s’havien celebrat les anomenades processons de l’Encontre, que se celebraven a la matinada i representaven el retrobament de Crist ressuscitat amb la seva mare. També s’anomenaven processó de l’Àngel o processó del Sang i Fetge. Un cop acabada la processó es feia l’esmorzar pasqual menjant un plat de coradella, feta amb la sang i el fetge de l’anyell pasqual. A Sant Feliu de Guíxols, al final dels anys 40 el dia de Pasqua se celebrava un ofici de comunió, després del qual es feia la processó de l’Àngel i es cantava l’antífona “Regina coeli”. No obstant, en un escrit a Símbolo de l’1 d’abril de 1953 es comenta que aquestes cerimònies s’havien deixat de fer perquè s’havia establert la celebració de la Vetlla Pasqual.

Preparació de mones de Pasqua a l’obrador de la pastisseria Gironès, cap al 1991.
AMSFG. Fons Albert Gironès (Autor desconegut).

El Cicle Pasqual tenia lloc al llarg de les tres setmanes que venien a continuació del Diumenge de Glòria. Tot seguit, se celebrava el Dilluns de Pasqua Florida, un dia típic per fer aplecs a ermites i santuaris, on es feia un dinar amb arròs i xai. Les Pasqüetes era el nom que rebia el primer diumenge després de la Pasqua Florida, que també era dia d’aplecs i de cantar goigs. El Dilluns de les Lletanies començava la setmana de les lletanies, durant la qual es feia una processó diària per commemorar una antiga epidèmia de pesta. L’Ascensió és la festa que commemora la pujada al cel de Crist ressuscitat i es considerava que era el primer dia d’estiu. El Dilluns de Pasqua Granada era un altre dia de celebració d’aplecs. Finalment, el Diumenge de la Trinitat, conegut també pel diumenge de la Magrana, se celebrava el Triomf de Crist. Se solia fer la representació del misteri de la baixada de l’Esperit Sant i les llengües de foc del cel.

Font: Tex elaborat per M. Àngels Suquet, Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols - 2011.