La titulació de carrer de Sant Elm –escrit i pronunciat en nombrosos documents oficials com a SanTelm o SanTem- va quedar oficialitzat per primera vegada al padró de veïns de l’any 1867. Nou anys abans, al cens d’habitatges de l’any 1858 i, mesos més tard, al plànol geomètric de Josep Gallart, aquesta via urbana s’havia identificat com a “Bajada de San Telmo”. Hem de dir, però, que amb anterioritat a aquestes dates, i des de temps antics, l’esmentat carrer havia format part del conjunt del raval de la Riera o del Monestir.

El nom de carrer de Sant Elm fa referència a l’antic camí que conduïa a l’ermita del mateix nom, que hom edificà al segle XV. L’origen de la seva construcció ve de quan el monestir atorgà autorització a fra Jaume Corbera, de la parròquia de Palafrugell, per tal de construir dalt de la muntanya del Castellar una capella sota l’advocació de sant Elm, així com una torre de guàrdia, que fou alçada l’any 1452 (existeix, però, un privilegi– que l’eminent historiador Hurtebise considerà dubtós i en certa manera força estrany- amb què el rei Pere el Catòlic sembla que autoritzà l’abat del monestir, l’any 1203, a bastir una fortalesa o torre de defensa a l’esmentada muntanya).

El cert és que, en data 13 d’abril de 1519, es va realitzar una concòrdia entre la universitat i l’abat del monestir, en què es donà llicència als jurats de la vila per tal edificar, al costat de l’ermita, una torre en defensa de la seva badia. Així, durant els anys de guerra s’emplaçaren dos canons al cim de la torre de guàrdia (1555), i es convertí al cap d’un cert temps en una fortificació important. Cinc fermes torres amb llurs amples murs s’alçaven privilegiadament en aquella muntanya: quatre d’elles a cada angle i una de central aixecada com a torre d’homenatge formaven aquell baluard. Tanmateix, aquesta edificació podia abrigar en temps d’hostilitats un total de cent homes perfectament armats, així com dues peces d’artilleria que llançaven projectils de 25 lliures de pes.

Amb l’esclat del conflicte bèl.lic entre les monarquies hispànica i francesa (1683-84) i, més tard, amb la guerra de la Lliga d’Augsburg (1689-97), el castell de Sant Elm fou destruït gairebé en la seva totalitat. Això passà per l’abril de l’any 1695 i octubre de 1696, sota les ordres del duc de Noailles i el príncep de Vendôme, respectivament.

Finalment, al ple del 28 d’agost de 1723, l’Ajuntament va acordar de reedificar l’antiga capella de Sant Elm, després d’obtenir el corresponent permís de l’abat del monestir.

En temps de la Segona República, concretament a la sessió municipal del 10 de novembre de 1932, el nom d’aquest carrer va ser substituït pel del federal guixolenc Josep Oliva, àlies “Xec Xeba” (Sant Feliu de Guíxols ?-la Bisbal d’Empordà 1869), mort durant els episodis revolucionaris coneguts com a “foc de la Bisbal”. Acabada la guerra civil espanyola, el nou Ajuntament de la ciutat va decidir, al ple del 9 de juny de 1939, de restituir l’antiga designació de carrer de Sant Elm.

Sant Elm, màrtir. (Síria s. VI). Nom amb què es coneix i és venerat als Països Catalans Erasme, bisbe de Síria, protector dels mariners i navegants d’Europa. L’advocació de la capella guixolenca hom l’atribueix a l’abat Bernat de Torroella, en haver vist perillar el seu vaixell durant una forta tempesta, en el viatge de retorn de Gènova i Florència, on havia anat a sol.licitar al papa Eugeni IV la reforma del monestir. Sant Elm o Erasme és representat amb l’hàbit pontifical i amb una nau a la mà.

Ermita de Sant Elm

Font: Fragments de textes del llibre
Carrers, Cases i Arquitectes. Sant Feliu de Guíxols, dels inicis fins el 1931.
Gerard Bussot i Liñón – 2000.