Josep Gravalosa va ésser –al llarg dels anys– un dels grans amics íntims de Juli Garreta i Arboix. Iniciat de minyó en la música, als onze anys d’edat ja era flabiolaire de la cobla La Juvenil Farnense. Dotat d’unes qualitats musicals innates, es traslladà a Sant Feliu quan comptava només catorze anys (1896), i aquí actuà com a violinista a l’orquestra d’Esteva Garreta i Roig, coneguda com l’orquestra Vella.

Influenciat per la música de Juli Garreta, donà a conèixer l’any 1917 la seva primera sardana titulada De broma, a la qual seguiren A cal pollé, La penitenta, Somniant, etc., i fins a un total d’una vuitantena de sardanes, a més d’alguna que altra eminent composició simfònica. Durant la seva estada a Sant Feliu, participà en les vetllades musicals de l’orquestra reduïda de saló de Can Pey, en què, a més de Juli Garreta, hi havia els músics Marià Vinyas i Vinyas, Jaume “Jacques” Rovira i Carreró, Salvador Vidal i Vicens o Arseni Menció i Calzada, entre altres. Gravalosa, que era el més jove de tots ells i comptava amb una pell tirant a bruna, era anomenat afectuosament pels seus companys el Moreno. Amb un domini extraordinari del violí, feia fins i tot ombra al millor dels violinistes que mai hi ha hagut a Sant Feliu, l’Arseni Menció.

Director de les Cobles-orquestres La Principal de Palafrugell (temporades 1914-1915 fins 1918-1919), Selvatana (temporada 1919-1920, completa, i 1920-1921, incompleta) i Barcelona (temporades 1922-1923 i 1923-1924), havent estat músic també, entre la Selvatana i la Barcelona, a l'Orquestra Moderna Artística de Barcelona (temporades 1920-1921 i 1921-1922), seria considerat el millor flabiolaire de la seva època dins de les cobles de Catalunya. Primer violí de la Cobla Barcelona, en una ocasió en què interpretaren una sardana de Juli Garreta, tingué per director el cèlebre músic Lamotte de Grignon.

Diverses composicions seves obtindrien assenyalades distincions, com La nostra dansa (1919), que, lletrejada pel director del setmanari local L’Avi Muné, Enric Bosch i Viola, obtingué el premi especial a la millor sardana popular a Girona, o L’encís d’un despertar (1922), Premi President de la Diputació, a Arenys de Mar, com també Evocacions gironines (1950), premiada per l’Ajuntament de Girona.

En el V Concurs Barcino assolí quatre dels cinc primers premis: Al nostre reiet (Premi Foment de la Sardana 1955), Remembrança de la vida (Premi Rigau 1955), La font d’estany (Premi Enric Morera 1956), El dubte d’una noia enamorada (Premi Antoni Juncà i Premi Barcino 1956).

Com a bon amant de Sant Feliu, Gravalosa –que visqué els darrers anys de la seva vida al carrer de les Eres, a tocar de la fàbrica de can Burgell–, també dedicà algunes sardanes a la nostra ciutat, entre les quals destaquen per la seva bella harmonització La ganxona (1926) i L’hereu Vilosa (1920). Es podria dir que Josep Gravalosa i Geronès fou un dels músics que més s’identificà amb els corrents musicals de Sant Feliu. Gràcies al mestratge de Juli Garreta, perfeccionà un estil propi que li va permetre composar i, posteriorment, dirigir.

El seu llegat musical roman inventariat a l’arxiu municipal d’ençà del lliurament que en feren els seus familiars a començament de la dècada dels anys noranta del segle XX.

Font: Gent d'un Segle - Sant Feliu de Guíxols 1900 - 2000 (401 apunts biogràfics)
Gerard Bussot i Liñón - Urània Estudis Guixolencs - Publicacions de Sant Feliu de Guíxols - 2011