Escriptor il·lustre, demostrà al llarg dels anys –especialment durant la postguerra– una apassionada fidelitat envers la nostra llengua.
Sant Feliu de Guíxols 1864 – 1930
Periodista i escriptor.
De família benestant, els seus pares, Josep Calvet i Daltabuit i Enrica Pascual i Baguer (germana del mestre d’obres Pere Pascual i Baguer varen traslladar-se cap a Barcelona quan l’Agustí comptava només sis anys d’edat (1893). Allà cursaria els seus primers estudis al col·legi dels jesuïtes (1896) i, set anys després, ingressaria a la universitat barcelonina, on inicià estudis de Dret (1903), que poc després abandonà per matricular-se a la carrera de Lletres. El 1908, ja llicenciat, estudià Filosofia a Madrid, etapa que combinà amb una estada de quatre mesos a París, on realitzaria estudis filosòfics.
L’any 1910, Agustí Calvet va entrar a la redacció del diari La Veu de Catalunya, en el qual començà a signar els articles amb el pseudònim de Gaziel. En iniciar-se la Primera Guerra Mundial (1914), Gaziel –que es trobava aleshores a París ampliant els seus coneixements– va aprofitar per escriure sobre els primers esdeveniments d’aquella contesa. Aquests articles, refusats per La Veu de Catalunya, foren publicats a La Vanguardia i tingueren gran ressò, motiu pel qual fou enviat immediatament a París com a corresponsal del diari, i d’aquesta manera es convertiria en un dels periodistes més celebrats i llegits del país.
El 1915 publicà Diario de un estudiante en París, volum que fou seguit per Narraciones de tierras heroicas (1916), En las líneas de fuego i De París a Monastir (1917). De retorn a Barcelona fou nomenat redactor en cap de La Vanguardia (1918), i aquell mateix any publicà El año de Verdún.
La dècada dels anys vint seria molt profitosa per a l’escriptor i periodista guixolenc. Nomenat codirector d’aquell diari barceloní (1920), publicà un recull d’articles que havia escrit com a corresponsal a la Conferència de Gènova (1922), inicià la col·laboració amb el diari madrileny El Sol (1925) i, l’any següent, edità Hores viatgeres (1926).
El 1933 va ser nomenat director únic de La Vanguardia. Sota el seu guiatge, el diari es convertiria en el més prestigiós i de major tirada editorial de la Península. L’inici de la Guerra Civil va forçar-lo a exiliar-se a l’estranger. El 1940 va tornar a Espanya i s’instal·là a Madrid, on fou gerent de l’editorial Plus Ultra. Allà va escriure llibres de memòries i viatges en català que obtingueren molt d’èxit de crítica i públic: Una vila del vuit-cents (1953) i Tots els camins duen a Roma (1958).
De retorn a Barcelona, i un cop jubilat de l’editorial madrilenya, Gaziel continuà escrivint. En aquells anys apareixerien els volums Castella endins (1959), Portugal enfora (1960), La península inacabada i Seny, treball i llibertat (1961); i dos anys després s’edità Sant Feliu de la Costa Brava (1963).
Agustí Calvet “Gaziel”, que en els seus inicis com a escriptor havia estat considerat per un sector de la societat civil poc favorable al catalanisme pel fet d’escriure i dirigir un diari en castellà, va demostrar al llarg dels anys –especialment els anys foscos de la postguerra– una apassionada fidelitat envers la nostra llengua. D’ençà de la prohibició d’escriure en català dictada pel règim franquista, Gaziel no escriuria ni un sol mot en castellà, consagrant el seu esforç a divulgar la nostra parla.
Font: Gent d’un Segle – Sant Feliu de Guíxols 1900 – 2000 (401 apunts biogràfics)
Gerard Bussot i Liñón – Urània Estudis Guixolencs – Publicacions de Sant Feliu de Guíxols – 2011
