El Carnaval o Carnestoltes té lloc durant quatre dies entre els mesos de febrer i març.

S’identifica amb un període de disbauxa, abundància i llibertat; comença el dijous gras i acaba el dimecres de cendra, quan s’enterra la sardina i es fan els funerals del rei Carnestoltes. Després comença la Quaresma, un període d’abstinència que dura quatre setmanes. Són actes típics de Carnaval les desfilades amb carrosses i disfresses, els balls de les dones i també els àpats populars, normalment consistents en sopes i ranxos.

Els noms Carnaval i Carnestoltes segurament vénen de carnis avalis o carnes levamen i carnes tolendam, respectivament. En tots dos casos les expressions signifiquen privació de la carn. En català antic, “fer carnestoltes” volia dir no menjar carn, però per extensió el nom Carnestoltes o Carnaval es degué aplicar també al període previ a l’abstinència.

El dijous gras es fa un berenar a base de truita amb botifarra i coca de greixons, que a Sant Feliu de Guíxols s’anomenen “premons”. Lluís Esteva explica els seus records d’infant al seu escrit El Carnaval Guixolenc del 1879 –publicat per l’Ajuntament amb motiu del Carnaval de 1985. Diu que els berenars de dijous gras se solien fer a Sant Amanç o al bosc d’en Rabell, també era habitual arribar-se fins a Platja d’Aro.

Cercavila infantil del matí del dijous gras al passeig del Mar. Carnaval dels anys 90.
AMSFG. Col·lecció Municipal d’Imatges (Autor: desconegut).

Segons Joan Amades, un costum típic de Sant Feliu de Guíxols era fer un gallardet o “llagardet”, que és la bandera que oneja al capdamunt del pal major dels vaixells. El gallardet es feia el dia anterior al dijous gras i consistia en una cadena d’anelles de paper de colors que es col·locava a l’extrem d’una canya molt llarga. Lluís Esteva explica que el seu pare clavava la canya en un lloc ben visible, damunt la teulada de la barraca de l’hort, com si fos una bandera.

El Carnaval modern tindria el seu precedent més directe en les festes dionisíaques gregues i en les saturnals romanes. El cristianisme hauria assimilat els costums més difícils d’eradicar i hauria condemnat directament algunes pràctiques. No obstant, l’esperit ancestral d’aquestes tradicions ha sobreviscut fins als nostres dies sense perdre la popularitat, encara que actualment s’hagi perdut el seu significat originari.

Colla de pallassos per Carnaval, l’any 1987.
AMSFG. Col·lecció Municipal d’Imatges (Autor: Quim Bigas).

Segons Lluís Esteva les primeres notícies conservades del Carnaval a Sant Feliu de Guíxols corresponen al segle XV. Una de les anècdotes més antigues conegudes a Sant Feliu de Guíxols és el Carnaval de les cortines negres, que va ser el de 1862. Aquell any la societat La Constància, presidida pel demòcrata Pere Caimó i Bascós, havia decidit constituir l’orquestra Nova sota la direcció de Dionís Baró. Sebastià Andreu, alcalde conservador i simpatitzant del partit isabelí, encarregà a l’orquestra Nova el concert de sardanes de Carnaval, cosa que els músics van rebutjar al·legant que no estaven prou preparats. Davant la negativa, l’alcalde els va dir que si no tocaven les sardanes a la plaça tampoc no les podrien tocar al local de La Constància, que llavors era al número 36 de l’actual rambla Vidal. Com que els músics no van cedir, el Casino no va poder celebrar el seu ball i guarní el local amb cortines negres en senyal de dol. Els socis van anar a fer la festa a Castell d’Aro lluint barretines negres. Apunta Joan Canet que aquest incident tan sols fou una excusa i que el conflicte de fons era polític, ja que aquesta societat apostava públicament per la democràcia com a forma de govern.

Noies disfressades en una carrossa durant un Carnaval cap als volts del 1900.
AMSFG. Col·lecció Espuña-Ibáñez (Autor: desconegut).

Malgrat aquest incident, els carnavals que es realitzaven a mitjan segle XIX a Sant Feliu de Guíxols eren sonats. Aquesta festa era la més esperada de l’any, juntament amb la Festa Major. La temporada carnavalesca ja començava el mes anterior amb tres o quatre balls de màscares organitzats cada setmana per la societat Lo Gibrell. Així es podien començar a lluir les disfresses i es recaptaven fons per finançar el Carnaval.

El Carnaval començava el dissabte amb una cavalcada, descrita a El Eco Guixolense els anys 1879 i 1881. Aquesta cercavila representava la comitiva organitzada per “l’Arcalde Carnavalesch” per donar la benvinguda a sa Magestat el rei Carnestoltes. La desfilada circulava pels principals carrers de la vila i era encapçalada per un batedor a cavall (1879) o dos macers (1881), seguit per nans i galls gegants de paper. A continuació les colles desfilaven agrupades darrera el seu penó, a ritme de xarangues i orquestres. El 1879 hi havia els penons de l’Esparver, del Ratpenat, del Gibrell i també de la indústria tapera; però en la cavalcada de 1881 ja no hi ha notícia dels mateixos. Tancava la comitiva l’alcalde carnavalesc acompanyat pel seu secretari, ministres i una guàrdia d’honor amb rucs. Quan la desfilada arribava al Nuevo Casino Guixolense, el marquès se situava en el seu tro i pronunciava el seu tradicional discurs. Finalitzat aquest acte, tothom es dirigia al ball.

Comparsa de “cabesonts” desfilant al passeig per Carnaval, l’any 1935.
AMSFG. Col·lecció Jaume Cervera (Autor: desconegut).

Els tres dies següents continuaven les desfilades de comparses i les societats Casino Guixolense i La Constància organitzaven balls que tenien lloc cada nit en diferents salons de la ciutat. A les tardes, hi havia sardanes a la plaça del Mercat, que tradicionalment eren la part de la festa que anava a càrrec de l’Ajuntament. Les activitats del segon dia, durant el qual solia desfilar una o dues estudiantines, servien per recaptar diners per als pobres.

Ambient de l’envelat durant el Carnaval de l’any 1993.
AMSFG. Col·lecció Municipal d’Imatges (Autor: desconegut).

Els elements característics del Carnaval de Sant Feliu, a part dels gallardets, eren els ballets i les passades. Dels ballets en parlen amb tot detall diversos articles apareguts a L’Avi Muné l’any 1920 i 1924. Tenien lloc el dimarts de Carnaval i consistien en petites representacions i coreografies que feien colles de gent que es reunien al matí, al passeig dels Guíxols. Aquestes colles eren formades pels veïns d’un carrer o per companys de feina. Les comparses anaven precedides d’un curiós personatge que actuava com a mestre de cerimònies:

“Un home, vestit de dona, amb la botella de moscatell penjada a l’espatlla i armat d’una gatosa a la mà, feia eixamplar el rotllo dels curiosos; els músics començaven a bufar de ferm i els del ballet, a la muda, o cantant al compàs de la música, més o menys desafinada, esgranaven el seu ball. Encara no acabaven uns, que ja en venien uns altres.” Amaniel Bròquil a L’Avi Muné de 21 de febrer de 1920.

Recreació de la bomba i la passada feta per la colla dels “Pócaros” als anys 90.
AMSFG. Col·lecció Municipal d’Imatges (Autor: desconegut).

La passada era una cercavila que tenia lloc principalment per Carnaval i també per Sant Antoni. Aquesta desfilada solia sortir del passeig del Mar i anava encapçalada per una gran bomba de paper de colors -coneguda com la bomba de la passada-. Circulava pels principals carrers de la ciutat i aplegava la gent, que saltava agafada formant una cadena ballant a ritme de la música. Una de les tonades més típiques de la passada era “L’airet l’airet”. Per Carnaval les passades eren el preàmbul de tots els balls.

El dimecres de cendra es feia un berenar i l’enterrament de la sardina. S’organitzava una comitiva fúnebre, coneguda també com a “gori-gori”. En les èpoques de més esplendor del Carnaval, la comitiva fúnebre era similar a la cavalcada. L’any 1879 l’enterrament es va fer a can Geronès, al veïnat de Sant Amanç. L’any 1882, l’enterrament es va celebrar al vespre amb una desfilada encapçalada per una corneta que tocava una marxa fúnebre seguida per unes 40 màscares, que anaven recitant salms, vestides de blanc i amb espelmes enceses.

Sardinada del dimecres de Cendra de 1999.
AMSFG. Col·lecció Municipal d’Imatges (Autor: Xavier Colomer-Ribot).

Aquest espectacular programa de Carnaval va quedar un xic aigualit quan va desaparèixer el Gibrell. Els anys 1882 i 1883 a El Eco Guixolense es fa referència a la manca d’una entitat que organitzi la cavalcada, que s’havia deixat de fer. A partir d’aquest moment, el Carnaval s’instal·la en una mena de monotonia i el seu programa consisteix en balls de nit, precedits per les passades, i les sardanes de les tardes. La celebració no es va perdre mai tot i que les circumstàncies sovint no convidaren massa a la festa: la plaga de la fil·loxera, la 1a Guerra Mundial, la polèmica generada per la qüestió autonòmica o el lock-out. L’ombra de la crisi de la indústria surera va ser una constant durant tota la dècada dels anys 20.

Als anys 20 es produeix un canvi de mentalitat, que es fa evident en aspectes com la moda i també en l’estil de vida. El Carnaval ja no es percep com un dels pocs recursos que tenia la gent antigament per poder esbargir-se sense censures. No obstant, aquesta festa continuava essent mal vista pels estaments més conservadors. L’any 1921 Alfons XIII va ordenar que durant els quatre dies de Carnaval no s’alterés la vida normal: no es podia circular amb màscares per les vies públiques i les celebracions s’havien de fer en locals tancats o bé en espais controlats.

Retrat de la colla de Carnaval dels “Nyinyus” formada pel “Nyinyo”, en Felip, en Salmeron, el Gruixut, en Cosme, en Manau i en Clarel, caracteritzats com a carabinieri per representar el número dels calabresos en el segon ball de la temporada carnavalesca de l’any 1921 al Teatre Vidal.
AMSFG. Col·lecció Santiago Güitó (Autor: Desconegut).

Als anys 20 hi ha notícia de La Gran Penya, com a organitzadora de balls, a la qual també s’hi va afegir la Societat Obrera Germinal. Aquests anys la colla dels “Nyinyus” apareixia com a la infatigable animadora de les festes. Però durant aquesta dècada el cinema acaparava més l’atenció que els mateixos balls de Carnaval. Aquesta pèrdua de protagonisme i la consciència de l’oblit dels antics costums, provoca que els setmanaris locals publiquin nombrosos articles de recordança dels antics carnavals. El 1925 els balls de Carnaval de Sant Feliu van ser objecte d’estudi de L’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona en la seva tasca de recull dels costums tradicionals “que cada dia van perdent-se empaitats per una onada de modernisme”.

Al principi dels 30 el Carnaval va experimentar una revifalla. El 1929 es recuperà l’estudiantina; el 1931 es tornaren a anunciar els balls de temporada carnavalesca i també s’organitzà una rua al passeig per dijous gras. L’any 1932 el programa de Carnaval es reduí a balls, cinemes i sardanes, ofertes per la cobla Guíxols; tan sols una estudiantina animà els carrers. El 1933 el cinema tornà a guanyar protagonisme i el Novetats, el Mundial i el Catalunya van acaparar l’atenció de la festa.

Rua de Carnaval de l’any 1934 baixant per la carretera de Girona.
AMSFG. Col·lecció Espuña-Ibáñez (Autor: Fèlix Romaní).

L’any 1934 s’organitza novament una rua per recollir diners per al Dispensari de Lluita antituberculosa de les Comarques. Els organitzadors remarcaven també que aquest acte contribuiria al foment del turisme a la nostra ciutat. La rua va tenir lloc el 2n dia de Carnaval i hi van participar 21 carrosses i 22 vehicles. L’any següent es repetí l’experiència, però la novetat del programa va ser el concurs del vestit de 4 pessetes que va organitzar La Constància”. El 1936 no es va organitzar cap rua i l’activitat que va aixecar més expectació va ser el concurs de disfresses organitzat per aquesta entitat al Saló Novetats la nit del segon dia.

Vista general del passeig del Mar durant la rua de Carnaval de l’any 1934.
AMSFG. Col·lecció Benet Julià (Autor: Fèlix Romaní).

Durant l’època franquista es va prohibir aquesta festa. L’any 1951 Àncora informa de que ha estat publicada al BOP “una orden terminante de la Superioridad sobre la prohibición absoluta de bailes de Carnaval”. Aquests anys tan sols es permetien els balls organitzats pel Cuerpo de Policía i algun ball o festa particular ambientats amb vestits regionals. Tan sols els infants tenien el permís per disfressar-se al seu gust. Així, la festa dels estudiants, per Sant Tomàs d’Aquino, va servir durant molts anys com a succedani de l’autèntic Carnaval.

El protocol dels Carnavals contemporanis va prendre forma després de la Dictadura, quan van sorgir com a reacció de la censura i les prohibicions que els va aplicar el Règim feixista. Actualment, se segueix la tradició del berenar de dijous gras i, generalment, aquest mateix dia tenen lloc les desfilades infantils. L’organització del Carnaval sol recaure en una de les comparses, que pren el relleu de la de l’any anterior per mitjà del traspàs del càrrec de rei del Carnestoltes. La festa és inaugurada amb el pregó d’algun personatge conegut i, durant el cap de setmana, tenen lloc les diferents desfilades i els balls nocturns. La festa finalitza amb una sardinada el dimecres de cendra, preludi de l’enterrament del rei Carnestoles i de la sardina.

Font: Tex elaborat per M. Àngels Suquet, Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols - 2011.