Catàleg de l’Obra de Juli Garreta Arboix

Els primers intents de catalogació de l’obra de Juli Garreta es van produir en vida del compositor, amb algunes llistes informals i no exhaustives que podem trobar en articles de premsa i programes de concert. A principis de 1926, poc després de la seva mort, Pau Casals i Salvador Raurich van proposar-se recopilar i ordenar tota la producció del compositor per honorar la seva figura i obra, amb la col·laboració de familiars i amics, com Isabel Pagès, Lluís Garreta, Josep Baró o Domènec Mas i Serracant, que els van remetre informació, documents i partitures. Tant Baró com Lluís Garreta van elaborar llistes de totes les obres de què disposaven, bàsicament sardanes i alguna peça de cambra o conjunt. Baró assignava un número a cada obra i Lluís Garreta va proporcionar informacions sobre les dates de composició de les sardanes. Aquestes llistes suposen, doncs, una primera aproximació, tot i que incomplerta, a un catàleg de l’obra garretiana.

Josep Grahit va reprendre aquesta tasca vint anys després per a la seva biografia, escrita el 1952 i no publicada, que suposa un pas més en el procés de catalogació de l’obra de Garreta. Grahit va redactar llistes exhaustives d’obres a partir de la documentació conservada per Isabel Pagès, anècdotes i vivències recollides per diferents persones, i articles de premsa catalana, espanyola i internacional. Va realitzar una divisió temàtica de l’obra, i va agrupar-la en sardanes, cançons, obres que ell anomenava «menors», a banda de les obres de cambra i simfòniques, que va tractar individualment, sense agrupar-les sota cap epígraf.

En el cas de Garreta, la gran quantitat de transcripcions i arranjaments, obres duplicades i múltiples títols, fa necessari establir el concepte d’obra que utilitzem en l’organització del catàleg. Com a referència, hem consultat catàlegs tant de manuscrits com de música impresa, que referenciem a l’apartat “Fonts” i “Sigles i abreviatures”. Cada catàleg respon a les característiques de la producció compositiva de l’autor en qüestió, sobretot en el cas dels catàlegs temàtics, aquells que divideixen o agrupen l’obra segons criteris de plantilla instrumental, caràcter, destinació o circumstàncies de composició. Els catàlegs genèrics, que agrupen documents musicals impresos o manuscrits, classifiquen principalment les obres segons l’autor. Cada document constitueix una entrada independent, encara que es tracti de la mateixa obra; fins i tot les reimpressions o les edicions publicades en diferents indrets tenen entrades independents. Els catàlegs documentals, llavors, contenen informació sobre la font més que sobre l’obra, que en aquest tipus de classificacions no té tanta entitat pròpia com passa en els catàlegs temàtics. Els catàlegs documentals prenen com a referència les normes del Répertoire Internationale de Sources Musicales (RISM) per a la descripció de la font.

En els catàlegs de compositors com Wolfgang Amadeus Mozart o Franz Schubert les transcripcions i arranjaments d’una obra no es consideren obres diferents, sinó que s’inclouen sota el mateix títol. L’entrada conté un llistat dels autògrafs, els facsímils i les edicions de l’obra. Per tant, es tracta d’un catàleg d’obres i no d’un catàleg de documents. D’altra banda, s’inclouen com a suplement els arranjaments per part de Mozart de composicions d’altres autors. Aquesta és una tendència que es reforça en els catàlegs de compositors del segle XX que també hem consultat, com Serguei Rachmàninov, Manuel de Falla, Isaac Albèniz, Igor Stravinsky o Arnold Schoenberg. En aquests casos, l’arranjador imprimeix un caràcter d’autoria a l’obra i aquesta esdevé una obra independent de l’obra «mare», de manera que passa a formar part del catàleg d’obres de l’arranjador. El criteri fonamental en aquesta distinció és la plantilla instrumental. Tanmateix, els arranjaments o les revisions d’una obra realitzats o supervisats pel mateix autor es mantenen en el seu catàleg, com a obres diferents. Per exemple, el Prélude à l’après-midi d’un faune de Claude Debussy compta amb un arranjament d’Arnold Schoenberg. Aquesta versió es considera una obra independent, i com a tal s’inclou al catàleg de Schoenberg. Manuel de Falla també va realitzar-ne una versió per a orquestra de cambra que es troba al seu catàleg amb el títol de Preludio a la siesta de un fauno. El Prélude de Debussy, el Prélude de Schönberg i el Preludio de Falla es consideren obres d’autors diferents. D’altra banda, en el catàleg de l’obra de Falla, hi trobem dues entrades per a Noches en los jardines de España: una és l’obra d’orquestra i l’altra és la versió de cambra d’Eduardo Torres revisada pel propi Falla. Per tant es tracta d’obres diferents i del mateix autor. El cas de Stravinsky és molt rellevant perquè ell mateix arranjava habitualment les seves pròpies obres, com el ballet Petruschka. La transcripció per a piano a quatre mans del mateix Stravinsky es considera una altra obra en el catàleg i pertany al grup de les transcripcions, mentre que Petruschka pertany al grup dels ballets. Finalment, el catàleg de les obres d’Isaac Albèniz no inclou la transcripció per a guitarra de la Serenata espanyola realitzada per Francesc Tàrrega a partir de l’original per a piano, ja que la considera una obra de Tàrrega, però sí que conté referències als arranjaments realitzats pel mateix Albèniz sobre obres d’altres compositors. Cada catàleg, doncs, realitza una aproximació diferent al conjunt de l’obra del compositor a qui està dedicat.

En el cas de l’obra de Juli Garreta, ens trobem que una sardana, per exemple, pot tenir versions o arranjaments per a orquestra, piano, piano a quatre mans, trio, banda i orquestrina. Aquestes diferents versions tenen uns usos i funcions molt diferents entre si, i això reforça el concepte d’obres separades que plantegen els catàlegs abans comentats. Per tant, hem establert que es tracta d’obres diferents si hi ha un canvi de plantilla instrumental i si aquesta versió va ser controlada, o fins i tot realitzada, pel mateix autor. També hem decidit incloure, encara que siguin posteriors a 1925, versions realitzades per persones properes a Garreta, que el coneixien bé i que havien treballat sobre la seva obra amb assiduïtat, com Joan i Ricard Lamote de Grignon, Enric Casals o Josep Maria Vilà i Gandol. De fet, els arranjadors reconeixien l’autoria de Garreta i la seva qualitat d’arranjadors més que no pas d’autors.

És important remarcar que hem considerat obres totes aquelles composicions de les quals no hem pogut localitzar la partitura, però que han estat esmentades en programes de concert, llistes d’obres, cartes, monografies o articles de premsa, ja que són rastres documentals d’una obra encara que no hi hagi un document musical que la representi. Això ens permet desvincular-nos del concepte d’obra com a partitura escrita, i prendre com a referència el rastre documental que ens indica la presència o utilització de l’obra en qüestió, en forma de partitura o en qualsevol altre format.

En aquest catàleg, doncs, treballem amb el concepte d’obra que concorda amb els catàlegs de compositors contemporanis de Garreta. El catàleg que presentem és un catàleg d’obres, en el qual l’obra està fortament vinculada al document: la partitura, l’article de premsa i el programa de concert constitueixen la petja d’una obra. Per tant, el catàleg reuneix alhora característiques dels catàlegs documentals i dels catàlegs temàtics.

La classificació temàtica ha estat elaborada amb el criteri de plantilla instrumental:

Alguns apartats són més homogenis, com les sardanes, que suposen la totalitat de la seva música per a cobla. D’altres són molt híbrids, com la música de cambra. En aquest apartat hem integrat les obres per a piano sol, ja que en l’època de Garreta aquesta denominació no es referia necessàriament a la presència de diversos instruments, com en l’actualitat, sinó a obres instrumentals per a grups reduïts de músics o fins i tot per a un de sol, i això incloïa també el piano. També hi hem esmentat les adaptacions de sardanes destinades a l’emissió per ràdio. L’apartat de conjunt aplega els ballables i les versions per a banda o orquestrina de les sardanes més conegudes. En l’apartat de simfònica situem les obres per a orquestra de corda i orquestra clàssica amb solista o sense. Cal recordar que, en el context que va viure Garreta, era precisament la presència d’una secció de corda completa el que caracteritzava l’obra com a simfònica. La música vocal agrupa totes les obres en què hi intervenen veus independentment de la resta d’instruments, i també hi trobem la música escènica i sacra. Trobareu més informació en les introduccions de cada apartat.

A l’hora d’ordenar les obres, hem optat per no numerar-les, per tal de facilitar l’actualització del catàleg en el futur. No considerem prioritari que les entrades d’un mateix grup tinguin una numeració correlativa, per nombre d’opus o per data, sinó la ràpida comprensió i localització dels títols. Per això les hem ordenat alfabèticament, dins de cada apartat. Per tenir una perspectiva cronològica de la vida i l’obra de Garreta, podeu consultar la cronologia i la llista de concerts al final del llibre.

A partir dels diferents models de catàleg i de l’observació de les fonts, hem establert una fitxa de catalogació amb els següents camps:

Títol de l’obra.
Data de composició o una aproximació.
Text explicatiu de l’obra: circumstàncies de composició, documents importants, estrena o interpretacions destacables, altres informacions per situar-la.
Estructura formal: nombre de moviments i nombre de compassos de cadascun.
Tonalitat: de l’obra i, si s’escau, dels diferents moviments.
Instrumentació: vegeu l’apartat “Fonts i abreviatures per a més informació.
Autor del text: només en obres vocals.
Incipit del text: només en obres vocals.
Fonts: arxiu, fons dins l’arxiu, o bé «obra no localitzada».
Referències: documents de la selecció de textos; monografies; articles de premsa. Vegeu els apartats Fonts i Referències per a més informació.
Concerts: ordenats per data.
Edicions: ordenades per editorial i data.
Enregistraments: ordenats per intèrpret, casa discogràfica i data.

Els camps que no s’han pogut omplir s’han suprimit, excepte en el cas de les fonts, per remarcar les obres de les quals tenim notícies però no se n’ha localitzat la partitura. Per adreçar-nos a un lector actual, hem normalitzat els títols de les obres que s’escrivien en català no normatiu i també els noms dels carrers, places, edificis i locals. Ens trobem també amb diferents títols per a una mateixa obra, i en aquest cas els hem unificat i hem escollit el més plausible en funció de la documentació consultada. Els títols duplicats mantenen una entrada, però vinculada al títol que hem escollit com a preferent. Així, no els considerem obres, sinó títols alternatius. També relacionem entre si les versions d’una obra, com per exemple la versió per a piano de Juny, amb l’obra de la qual deriva, la sardana, i les diferents versions entre si.

En el text explicatiu de cada entrada parlem de l’origen o canvi dels títols, així com de la història dels lemes en la gran quantitat d’obres presentades a concurs. És molt interessant observar com alguns lemes han assumit categoria de títol, com «empordanesa» o «mediterrani», que responen a la imatge tòpica de Garreta. En canvi, el lema del Quartet amb piano, «España», va ser esborrat de la partitura amb evident intenció d’amagar-lo. D’altra banda, Garreta va escriure moltes obres sense posar-hi nom, i algunes van ser batejades per amics seus i altres músics. En aquests casos, hem assignat el nom que apareix a les referències consultades.

Pel que fa a la data de composició, o la seva aproximació, l’hem deduït a partir de la consulta de manuscrits autògrafs, programes de concert, articles de premsa i enregistraments. Quan aquesta informació es troba als camps de la fitxa de catalogació, no l’hem justificat explícitament en el text. En el camp d’enregistraments, hem indicat la data de publicació de l’edició més accessible en el mercat o més fàcil de trobar, i no la de l’enregistrament històric, per facilitar-ne la cerca a l’usuari actual.

El camp de referències remet als documents, monografies i articles de premsa que són fonamentals per datar, anomenar o situar l’obra en qüestió, sense les referències generals. Aquestes es troben a l’apartat “Referències”. Ordenem les cites jeràrquicament per documents, monografies i publicacions periòdiques, segons el sistema propi que expliquem en el mateix apartat.

Juli Garreta (1875 – 1925) Catàleg de l’obra musical
Joan Gay i Puigbert, Joaquim Rabaseda i Matas, Marisa Ruiz i Magaldi – 2014