Tres crítiques aparegudes en publicacions diferents, en ocasió de l’estrena de Impressions simfòniques el 29 d’octubre de 1907 al Teatre Principal de Barcelona, a càrrec de l’Orquesta Filarmónica Barcelonesa, dirigida per José Lassalle. Els tres textos celebraven aquesta obra de Garreta com la primera aportació del compositor a l’àmbit simfònic, i coincidien en valorar la incorporació d’aquest al panorama de grans autors de música catalana. La primera crítica, procedent d’un diari gironí, és la que remarca més el pas de Juli Garreta del món sardanístic cap a l’orquestral. Per contra, les dues publicades en mitjans barcelonins subratllaven, a més de la catalanitat, la ubicació de l’autor en un món quasi idíl·lic, ben allunyat de la vida urbana. També la utilització de models del Classicisme com una via per establir lligams amb la tradició pròpia, més que no pas la referència localista i folklòrica. Aquest fet provocà valoracions de signe diferent en un i altre diari, que coincidien de nou en la queixa per la manca d’assaigs i en una bona valoració global.

Em l’ànima encoratjada y joivola m’atanso a escriure, millor dit, a transcriure les impresions recullides en una nit de plaher, produit per l’encís d’un concert oit avuy en el Teatre Principal de Barcelona. L’Orquesta Filarmònica, baig la batuta del Mestre en Lassalle, ‘ns ha donat a coneixer a un compositor nostre, en Juli Garreta, baix una nove fase; sabiam que en Juli, era el millor compositor de Sardanas, sabiam també qu’era un bon artista, mes no sabiem que fos un bon compositor. Avuy en Lasalle ‘ns l’ha donat a coneixer com a tal. Pot estar joiós, en Juli del seu exitás: totes les parts en que es divideixen les seves «Impresions Simfóniques» han sigut aplaudidíssimes, particularmen la tercera «Moderato» y el «Final» vejentse obligat a sortir, repetides vegadas, a recullir els aplausos ‘m que l’esculler auditori premiaba el seu trevall. Jo m’adereixo de tot cor al seu triomf y coralment li envio una forta abrassada. Desde avuy el costat d’en Pedrell, Morera, Nicolau y demés Mestres Catalans que tan honran a Catalunya hi podem afegir en lletres d’or el nom de JULI GARRETA.

Strenc, «Juli Garreta», La Lucha (31-X-1907:1).

Va començar el concert ab les «Impresions sinfóniques» del jove empordanés Garreta y aquet començ que’ns va fer anar al concert més de bona hora, deixant el sopar per a ocasió més apropiada, ara’ns fa més agradosa la nostra tasca, donchs, no podem ferhi més; quan sentim una obra d’un paisà nostre, el cor se’ns aixampla, y ens sembla que ja no és tan lluny aquella Catalunya que veyem en nostres somnis.

No és pas que la obra del nostre paisà sia una obra definitiva. Al revès, en tota ella’s veu ben bé com s’ha fet l’autor.

Tancat en un d’aquells deliciosos recons de la encisadora terra empordanesa, el jove y popular sardanista, afamat de cultura nacional al uníson de les corrents modernes, no ha tingut altre medi que enfonzarse en l’estudi de les obres dels grans mestres.

Què té, donchs, d’estrany que sa primera obra d’aquesta mena recordi aquelles a que dèu tots sos coneixements y tota sa técnica?

Al cap y al últim és jove y això en un jove ensenya que hi ha base y haventhi base, quan l’home s’enforteix y pot marxar ben lliure, permet que l’edifici sia ferm y la obra més hermosa.

No li sembla a l’estimat compatrici que decantarse un xich més a lo popular a lo català, sorgiría més llirement lo que sent bategar dins de sa ànima?

De totes maneres, descomptantho tot, la obra estrenada anit resultà força simpàtica, sobre tot el segón temps «No molt poch a poch», y el tercer, d’una factura marcadament Haydniana, y en veritat se mereixía una execució una mica més cuidada. No som molt exigents però’ns sembla «que encara que’s tracti d’un autor de casa» val la pena d’estudiar una mica les obres.

El públich va sentirla ab molt agrado y en Garreta va tenir que sortir moltes vegades a recullir sos aplaudiments, que esperem acabaràn d’encoratjarlo.

LL., «Gaceta Musical. Quart y últim concert Lassalle», La Veu de Catalunya (30-X-1907:2).

[…] He guardat expressament els «Estudis sinfònics» del mestre Garreta per al final. Y no, com ja he dit abans, perque’ls cregui superiors a lo dels dos mestres alemanys anomenats anteriorment, sinó perquè, tractanse de una estrena, y de l’estrena d’un catalá, just es parlane ab l’extensió que requereix l’importancia que’l fet té per a nosaltres.

El mestre Garreta ha revelat en aquesta obra un gran temperament de simfonista. En ella podrá haverhi defalliments, inexperiencies, tot lo que’s vulgui; més en el conjunt, la taca, l’impressió total, és la de que tenim un altre músic d’empenta, un altre combatent de l’art musical català, entre’ls joves d’última hora que están destinats a donarli dies de gloria. Els seus «Estudis simfònics» son en primer terme una cosa sana, serena, lluminosa: estem ben lluny de totes les neurosis, de totes les torturadores inquietuts del viure modern. Y aixó sobre tot, per damunt dels procediments, es lo que dona a l’obra del músic empordanès un aire clàssic, relligantlo a la soca patriarcal dels músics del sigle XVIII y comensaments del XIX. Més entenguis que aquest lligam, que aquest nexe, es una cosa purament espiritual, interna, no producte d’escola, d’imitació.

Altre dels seus caràcters és l’esperit fondament catalá. Adverteixis que dic catalá y no catalanesc. Es una distinció fonamental, perquè, desgraciadament, el no haverla tinguda en compte ha esterilisat, a molts dels nostres músics, estancantlos en una servil imitació dels cants populars. Lo den Garreta sent forament la terra; pero aquest sentiment es una cosa que brolla de dintre, no una copia purament formal, externa, de les nostres cansons.

L’execució que donà la Filarmónica an aquesta obra no fou lo perfecta que’s merexía. Anava solament apuntada ab agulles. De totes maneres el públich rebé l’obra ab entusiasme, cridant al mestre Garreta després del schezo y al final. Es de desitjar que el mestre Lassalle ens dongui dels «Estudis simfónics» una nova audició, preparada ab temps, en els concerts de la vinenta primavera, a fi de que poguem apreciarne totes les belleses.

P., «Teatres y concerts», El Poble Català (31-X-1907:1-2).

Juli Garreta (1875 – 1925) Catàleg de l’obra musical
Joan Gay i Puigbert, Joaquim Rabaseda i Matas, Marisa Ruiz i Magaldi – 2014