Mostra d’alguns dels principals articles publicats a Scherzando i Diari de Girona entre l’agost i el novembre de 1912, precedits per un primer manifest publicat un any abans per Josep Grahit just després de la ballada del carrer Argenteria. Són molt representatius de la polèmica generada en el món sardanista al voltant de les sardanes de Juli Garreta, amb debats molt encesos sobre el seu caràcter popular, les dificultats per ballar-les, la complexitat del llenguatge musical o la seva catalanitat. Josep Grahit feia una defensa aferrissada de Garreta i de la cobla Principal de La Bisbal, que segons ell era l’única capaç d’interpretar-les. Les seves opinions van desfermar una allau de rèpliques per al·lusions, sobretot per part de Josep Serra, director de la Principal de Peralada. Jaume Bosacoma representava el sector d’acèrrims detractors d’unes sardanes considerades poc ballables i gens catalanes, adequades per a la sala de concerts però no pas com a ball nacional.

No haig d’esser jo qui vingui a analisar la valua de les cobles que’s dediquen á correr festes majors executant sardanes ni á fer ressaltar el mérit ó desmérit de aqüestes.

Solament ving á posar de relleu en honor á la mes absoluta imparcialitat, públicament, pera que tothom ho sápiga, i pera honra dels professors que formen la justament aplaudida i llorejada cobla «La Principal» de La Bisbal, com á humil llor, el seu incessant treball tant poc reconegut com imponderable que representa donar á conéixer, malgrat el mal gust popular que les diatriba, les sardanes del mestre D. Juli Garreta.

Just es confessarho i dirho ben alt i ben clar d’una vegada, pesi a qui pesi.

Avui día en que les sardanes se ressenten un xic massa de la falta de partitures de bons músics i de la sobra de petits autors que escriuen en el pentagrama carrincloneríes de decadent i mal entés sabor tipic, que no donen a conéixer absolutament res que no sigui poc menys que horripilant, per la nostra satisfacció i per la redempció de la música de les sardanes hi há un sol autor i una sola cobla, encara: en Juli Garreta i La Principal de La Bisbal.

Les demés cobles no volen -potser no poden- tocar mai sardanes que resten inconegudes i sempre son noves de dit autor i’s contenten executant les altres prou i massa sentides, senzillament avorribles pera no dir detestables, en sa majoría.

Aquets darrers díes am motiu d’estar llogada La Principal de La Bisbal al carrer de l’Argenteria s’ha demostrat una vegada mes lo avants dit.

Entre mitg de tanta sardana vulgaríssima que han esmersat les altres cobles durant la present temporada estival ha retornat l’alegría podent aplaudir les produccións den Garreta, fruint les notes de les sardanes escrites pera’l poble de l’avenir. Hem sentit la sardana «Llicurella» distingida amb el primer premi en els Jocs Florals de La Bisbal celebrats enguany que es una maravella que deixa sorprés á I’ánima com la percepció de lo gran; de lo ínfinit… quin mérit i bellesa ha senyalat el gran violoncellista mundial D. Pau Casals i que la meva ploma no sab descriure.

I aquella percepció la fa real l’acabada execució am que tots els components de la cobla contribueixen a fer el miracle, i especialment a n’Albert Marti qui domina’l tenor i imprimeix a les notes una claretat, pulcritut, tonalitat i sentiment admirables.

J[osep] G[rahit] G[rau], «Elogi merescut», Diario de Gerona (6-IX-1911:4).

Per la festa major del carrer de l’Argenteria que cada any celebren els seus veins am gran explendor en honor del seu patró Sant Agustí, tenen contractada la cobla «La Principal» de La Bisbal, i dic a seques la cobla, sense posarhi cap adgectiu encomiàstic perquè entenc que’l seu nom sol ja porta en si tots els calificatius que de debó li encaixen i té merescuts.

Aquesta sola noticia, de que vindrà la cobla de La Bisbal, a nosaltres que no tenim la sort de no participar del gust vulgar en qüestió de sardanes, ens es una alegria que no podem dissimular i que per forsa s’ha d’exteriorisar d’un mode o altre, perquè podem admirar en tota la cobla, quelcom superior a les demés que ronden pobles i festes tocant sempre les mateixes sardanes que en sa gran majoria no diuen res al cor ni són grates a l’oid.

Ai, de les sardanes que s’aprenen de memoria a la primera audició i que taraleja’l poble en ses manifestacions d’alegria!

La cobla «La Principal» de La Bisbal es un hèroe invencible pera l’execució justa i acabada de les sardanes que composa’l mestre en Juli Garreta i que jo no ting cap vacilació en afirmar que són sardanes massa grans, massa immenses, escrites per a l’avenir, corresponent única i exclusivament la seva admirable interpretació a la cobla, que motiva aquestes quartetes, mereixedora de la palma de la victoria que la distingeix arreu.

I no es que vingui d’ara, no. Tothom pod recordar el concurs de cobles que tingué lloc a Barcelona l’any 1902 en el que feu gala orgullosament de saber triar, quan a la sardana de lliure elecció de les cobles, ella «La Principal» de La Bisbal va interpretar com no podía, ni pod cap més, «La Fada» den Garreta, com avui faria en «Nydia…»

Ara vindrà doncs la cobla que’s podría dir «l’única», i serà ocasió de que sentim sardanes, ja que fins ara les que hem sentit no mereixen el nom de tals i en sa majoria han sigut desenterrades dels arxius en que dormien pera encomenar la són a tothom.

Josep Grahit, «Benvinguda», Scherzando (VIII-1912:4-5).

Al Sr. Josep Grahit,

Molt Sr. meu: En el nombre 3 de la revista «Scherzando» (segona época) he vist refermada la seva afirmació feta en el nombre 2 de la mateixa de que «La cobla “La Principal” de la Bisbal es l’única que pot tocar sardanes del mestre Garreta» entenent jo que vol dir que es l’única que pot saber interpretarles. Doncs bé: jo que formo part d’una copla que no toca sardanes del mestre Garreta, pero que té ben demostrat que sab interpretar bé (perdoni l’inmodestia) Morera, Pujol, Balcells, etc. etc, no puc entendrer perque, nosaltres per exemple, no hauriem de poguer interpretar Garreta tan bé com el que mes. ¿Qué té la música del mestre Garreta o eIs músics de «La Principal» de La Bisbal que justifiqui tant rodonament la seva afirmació?

Si’l Sr. Grahit tingues l’amabilitat d’aclarirme aquesta qüestió li’n quedaria agrahidíssim son atent. S. S.

Figueras. 2 Octubre 1912.

Josep Serra, «Carta oberta», Diari de Girona (5-X-1912:12).

Es opinió general la de que les sardanes estrenades enguany se distingeixen, en la seva majoría per la manca de sabor popular, qu’es lo que deu caracterisarles i que constitueix, sens dupte, la propia i peculiar essencia de la sardana. Ademés, les cobles tenen la costúm, qu’estimém deplorable, d’interpretar, quasi exclusivament, durant tot l’istiu, el mateix repertori de les sardanes noves, tant si es bó, com si es dolent, arreconant indegudament totes les sardanes estrenades en anys anteriors, algunes d’elles veritables filigranes, de les quals, a causa de aquesta mala costum, ens veiém obligats a dejunarne l’assaboriment.

Si hi afegím l’haver aparescut en aquestes planes un escrit, en el qual, després d’alegar una única y supina raó, avalorada d’un enfassi remarcable, ab l’agravant de reincidencia, i revelador d’un llastimós entossudiment en la deria dogmatisadora, s’hi fá apologia d’una cobla i d’un compositor, que no sols constitueix una desconsideració injusta i apassionada envers les demés cobles i compositors, sino que palesa un concepte equivocat de lo qu’es i deu esser la sardana, el ball per excelencia de Catalunya; quedará explicat el perqué ens hem decidit a ocupar-nos del nostre ball nacional, que está degenerant cada dia, al despullarlo de les melodies de la terra, que son el seu més gran encís, la seva única raó d’existència diferencial i característica y ab el fi de fer opinió en el sentit de rehabilitarlo i deturar l’afició desordenada a n’aquestes corrents innovadores que prostituiríen la més bella d’entre les danses que’s fán i’s desfan; pero, sense l’intent de convencer al autor del escrit aludit, ja que les seves afirmacions son dites ab tal aplom i serietat que seria inútil y sobiranament ridícol contrariarlo i empenyarse en disuadirlo.

La sardana ha de tenir, avans que tot, una música senzilla y popular interpretativa de l’ànima del poble que la balla i li dona vida. Per axó fa riure dubtar de les sardanes que desseguida taratleja el poble, que aquesta es la senyal de que aquelles han estat inspirades en les melodíes populars, cercades en nostre folklore i encertadament armonisades pel compositor qui, ab la seva producció, ha compost una veritable sardana, ja que aquesta no ha d’esser una pessa musical, bona sols per a deleitar l’oido dels inteligents en música, sino que ha de ser compresa i sentida pel poble, tan agradable pera esser escoltada com pera esser ballada.

La sardana que sols es agradable al oido musicalment educat, que no es airosa, que no fá bellugar, instintivament, les cames dels sardanistes al rítmic compás de la seva cadencia podrá esser una creació musical i tenir regust dels grans compositors clàssics, pero no será una verdadera sardana. Pera esser tal, a més d’armónica, ha d’esser apte pera ballarla, no com moltes sardanes d’En Garreta que arrivan a fer perdre el compás, de tan delicada que será la seva melodia, peró tan poc ballable.

Si l’inspiració dels compositors de sadanes, defugint les déus de la melodia popular, hont han d’abeurar-se, seguís la deria dels enamorats a ultransa del istil Garreta, acabariem per veure la sardana completament desnaturalitzada, ja que esdevindria que al posarse a tocar la cobla, la multitut, en lloc de donarse les mans i comensar la dansa, s’agruparia, embadalida, al voltant de la cobla, escoltant, peró dexant de ballar, les sardanes.

Llavors, més valdria acompanyar aquest públic dessota un envelat o dins d’una sala de concerts, hont podria sentir cómodament la música, pero aquesta música dexaria d’esser la de la sardana, ja que no cumpliria la seva missió qu’es la de formar al seu voltant, ademés d’orelles atentes, les bellugadissimes anelles, que omplen les plasses d’aquell esclat de vida, d’aquell saltironeig armónic, d’aquell rítmic moviment, d’aquella diversió simbólica de la democracia catalana, de aquella manifestació de l’esperit del nostre poble, «qui estima i avensa, donantse les mans».

Aquesta concepció de la sardana, justa i racional compartida per tots els qui, ademés de l’obre musical qu’ella suposa, senten i comprenen la significació del nostre ball nacional, no es d’un gust vulgar, sino que a més d’esser al menys tan esquisit com qualsevol altre, té demunt dels demés l’innegable ventatja qu’el fá superior a tots, d’esser adequat al seu objecte.

La precipitació en el jutjar el típic i hermós ball de la Selva i l’Empordá, es més danyosa que la propia ignorancia, ja que conduex a l’incalificable i esbogerrat atreviment d’escriure que la cobla de La Bisbal es l’única pera tocar sardanes, alegant en sosteniment d’aquesta afirmació, l’estupenda raó de que es la que millor interpreta les sardanes d’En Garreta.

No volém pas regatejarli el mérit a la cobla de La Bisbal. La considerém com de les bones de Catalunya, peró d’axó a dir qu’es l’única n’hi va un bon tros, siguent reconegut per tothom qui no estiga encegat qu’«Els Montgrins» de Torroella i «La Principal» de Perelada, sino la sobrepujan poden ben posarseli al costat. I demés d’aquestes altres n’hi ha qui, encare que en segón terme, en l’execució de sardanes determinades, no li quedan pas tant ressagades, pera calificar, inmoderadament, d’única a la de La Bisbal.

Ben petita i feble és la raó, aduida com a fonamental d’aquest calificatiu d’única d’esser la de La Bisbal la cobla que millor toca les sardanes d’En Garreta. El que una cobla toqui millor que les altres les sardanes d’un autor determinat, no demostra res mes que haverles estudiades ab més afició que les altres. I axó succeex entre les de primer ordre, en les quals, apart d’esser bons executants en general, els músics de cada cobla tenen predilecció per un compositor i les sardanes d’aquest son les del repertori que ab més amor estudian, lo que fá que les executin millor que les demés.

Peró en el nostre cas, es més inconsistent el fonament pera calificar d’única a una copla de sardanes. Perque, segons un néofit de la música es la que millor executa les d’En Garreta, quan, precisament les sardanes d’aquest autor, es parer general, que son les que menys factura de sardanes tenen. La forsa del argument sols podría utilisarse pera afirmar que l’orquestra de La Bisbal es la millor pera interpretar les composicions musicals d’En Garreta, i de conseguent un escelent orquestra, peró mai deduirne qu’es la millor cobla de sardanes.

Nosaltres admirem l’obra musical d’En Juli Garreta, pero no la seva obra sardanófila. Les seves sardanes podrán tenir regust de Bach, de Grieg, de Wagner… pero no respiran l’agre de la terra, que es lo que ha de distingirles i cáracterisarles.

Per axó hem de rebutjar, per injust e inexacte, el calificatiu d’única aplicat a la cobla de La Bisbal, quan, entre altres, existexen «Els Montgrins» de Torroella i «La Principal» de Perelada, igualment que la gratuita incensada ofrenada a n’En Garreta com a únic compositor de sardanes quan, per sort nostre i esperansa de l’ufana del nostre ball, hi han compositors com En Morera, En Bou, En Morera, En Pujol, En Serra, i d’altres.

[Nota de l’autor] (*) Aquest article anava destinat a la revista musical Scherzando i a n’aquest fi fou entregat a n’el seu Director qui, anticípadament s’havía ofert a insertar la nostra opinió contrapasada a certes manifestacions aparescudes en dita revista; peró, com qu’el criteri en ell sostentat no s’ajusta, com l’altre, el criteri personal d’ aquell, quan ha vingut el moment de pahlicarho s’hi ha negat rodonament, a pesar de que el número anterior, posava en lloc preferent que «Scherzando…, inspiranse en el més ample criteri musical, donará cabuda en ses págines.a.tota mena d’articles de música que constituexín una opinió o criteri sobre qualque determinat punt».

Jaume Bosacoma, «Pro-sardana», Diari de Girona (31-X-1912:3-4).

Molt Sr. meu: Es l’hora que encare no sé com pendre’m la seva contestació a la meva carta; jo no sé si V. se’n dona compte de lo que diu, pero me sembla que d’esser aixís no diria coses tant garrafals com aquesta, per exemple, dita en el sentit que V. ho diu: que les sardanes de’n Garreta son «al revers de la majoria d’altres sardanes que com mes se senten menos agraden y moltes acaben adquirint la popularitat del Ven y Ven».

Aixó es senzillament un contrasentit; perque, si adquireixen popularitat no podrá V. negarme que es perqué agraden; de manera, que si no agradessin no adquiririan popularitat. V. podrá dirme que també hi ha música de mal gust que també n’ adquireix de popularitat; si senyor, pero prenguis la molestia de repasar els noms deis autors que jo citava, sobretot del primer, el Sr, Morera, i vegi si la seva música no es popular, si es de mal gust, i si’s pot posar, no al costat de la de’n Garreta sino molt per sobre. Les sardanes d’en Carreta tendrán com V. diu «una inspiració elevadíssima, originalitat encantadora, riquesa d’harmonisació» (encare que jo dubto de que V. ho entengui) pero’Is hi manca lo principal: el sabor popular. Molt bé que un autor escrigui sardanes que siguin inspirades, originalíssimas, molt treballades, pero que no reneguin may del seu origen; la sardana es del poble i pe’l poble, i quan s’ aparta d’ell ja no es sardana. Es aquesta la principal rahó perque nosaltres no’n toquem. I aixó de que’ns fem disfavor no tocantne, no passa d’ esser una apreciació de V. que es conta autoritat en música com jo en náutica per exemple, que no hi entench res. Les sardanes d’en Garreta no entren ni entrarán tant -com els hi manqui l’element mes essencial que es el perfom de la térra; en cambi en Morera es i continuará essent (tant com no s’ aparti del camí emprés) el nostre mestre en l’art de fer sardanes.

Tot lo que dic, que sembla una defensa de les sardanes del Mestre Morera, ho es efectivament. A n’a mí no’m sab greu lo que V.’m diu com a director de cobla, a n’a mi lo que m’indigna es que l’encegament, el fanatisme d’un neófit en música li fassi fer afirmacions que no es capaç ni pot demostrar la seva veracitat. Quina autoritat té V en música? No confessa V. mateix que no es músic, que sols es un aficionat i que per aquet motiu no podrá explicar clarament les afirmacions que fá sobre la música de’n Garreta? Dones si es aixís, qui’l fa embolicar? Me sembla Sr. Grahit que no hi perdria res que passés una temporada a n’algún centre d’instrucció musical’ (a l’Academia Musical Gerundense, per exemple) i que fins que fos apte per explicar les afirmacions que fassi en música no s’hi  embranques en aquets assumptes perque ¡es tant fácil caure en ridicol…!

Y anem a un altre punt: Sab que m’ha agradat molt lo que diu sobre l’execució de las sardanes d’en Garreta per la cobla de La Bisbal? De manera que no tenen rival en l’execució de ditas sardanes perqué fa tants anys que’n tocan?

¿Que no s’ha atrevit a dir que es perque son mes músics que’ls demés? Afirmació mes o menys no venia d’aquí… no mes que després mancava demostrarho i… com que V. no essent mes que aficionat… no… pot… explicar etc, etc.. Si no fos aquest inconvenientl Dones miri, nosaltres no las tocarem pas may com ells, ni ganes, pe’l motiu que ja li be dit. Nosaltres entenem que els que ‘ns escoltan volen sentir sardanes que ho siguin i que’Is que ballan volen ballar sardanes que puguin ballarse.

Manca un punt encare a esclarir, que es aquell «No’ns surten pas bé» referintse a la nostre cobla i a las sardanes d’en Garreta. ¿Sab qu’es molt cándit senyor Grahit? Qui vol que s’ho cregui aixó? Diría may V. (encare que fos Veritat) que alguna vegada l’han vingut a consultar per algun assumpte i que no ha sabut que dir? Doncs apliqui la comparança ab nosaltres; encare que fos veritat no ho diriem. Jo no ho recordo pas aixó, pero segurament que seria tant veritat com lo de comprar dues sardanes a n’en Garreta fará cinc o sis anys. Digui a dit senyor que ho miri, si es que ho te anotat, y veurá que… efectivament fa al menys deu anys que no n’hi havem comprada cap.

Prou Sr. Grahit; i tingui present que fins que V.’s reconegui, i li reconeguin els demés, apte per poguer explicar clarament,. etc. etc., no contestaré a res de lo que’m digui tractantse de música, perque ja suposo que tindrá suficient criteri per compendre que discutir ab qui no’s considera ni’l consideren apte per aixó es perdre el temps inútilment; i com que a n’a mí de temps no me’n sobra no puc malgastarlo. Qui sab si ja durant aquet temps que he perdut fent aquesta réplica m’haurá passat per alt alguna sardana d’aquelles que son l’alegria del poble i la desesperació de V.!

Musicalment no disposi pas de mi, per ara; per lo demés soc de V. atent S. S,

Josep Serra.

Figueras-Octubre 1912

Josep Serra, «Rèplica al Sr. Josep Grahit», Diari de Girona (8-XI-1912:10-11).

Juli Garreta (1875 – 1925) Catàleg de l’obra musical
Joan Gay i Puigbert, Joaquim Rabaseda i Matas, Marisa Ruiz i Magaldi – 2014