Festes i tradicions de Sant Feliu de Guíxols
El concepte que tenim del temps lliure com a gaudi individual és un fenomen força recent. Va ser a partir dels anys 50 del segle XX que la societat del benestar va posar a l’abast de la majoria aficions que tradicionalment havien estat reservades a les classes acomodades.
Fins al segle XIX, les persones es dedicaven principalment al treball i la rutina diària tan sols es trencava amb motiu de les festes que s’anaven celebrant al llarg de l’any. La industrialització del s. XIX va implicar canvis en els costums i l’organització socials; també va donar peu a nous entreteniments. Van sorgir entitats com casinos, ateneus i societats, que actuaven com a mútues i cooperatives, alhora que organitzaven corals, grups de teatre, excursions i fomentaven la lectura per mitjà de biblioteques.
Abans de la revolució industrial i de la concentració en grans superfícies urbanes, la vida de les persones estava connectada amb la natura i la seva estacionalitat. L’activitat laboral anava lligada al curs de les estacions, especialment el conreu de la terra i la cura dels ramats. La pesca i la navegació també estaven a mercè de les condicions meteorològiques. Les festes, bastides sobre cerimònies i rituals col·lectius, constituïen pràcticament l’únic esbarjo. Tenien sobretot una funció propiciatòria gairebé màgica, és a dir, afavorir l’obtenció d’aliment i salut, imprescindibles per a la supervivència. Però també tenien un important vessant social, atès que aportaven entreteniment alhora que oferien punts de trobada. Els romans ja dedicaven gairebé tots els dies del seu calendari a diferents divinitats i, al llarg de l’any, organitzaven jocs i festes relacionats amb els cultes agraris per la fecunditat de la terra. El cristianisme durant 2.000 anys va anar assimilant aquests costums, tot guarnint-los amb la seva litúrgia.
En diferents moments de la història s’ha considerat que l’any començava el mes de març, quan s’acaba el rigor de l’hivern i la terra comença a desvetllar-se per florir i donar fruits. El Carnaval, que sol tenir lloc al mes de febrer, dóna la benvinguda al nou cicle. La celebració comença el dijous gras i es consumeix carn de porc -botifarra d’ou i greixons-, tot esperant l’abundància de la propera collita. L’enterrament del rei Carnestoltes el Dimecres de Cendra ve a ser el comiat de l’hivern que clou el cicle anterior. El Carnaval presenta moltes similituds amb les festes dionisíaques gregues i amb les saturnals romanes, el cristianisme va acabar acceptant aquesta festa de caire pagà i la utilitzà com a preludi de la Quaresma. El Carnaval va renéixer amb força després de les prohibicions de l’època franquista. La Costa Brava n’ha fet un distintiu; a Sant Feliu de Guíxols, per exemple, aquesta festa és tan important com la Festa Major.
El dejuni i l’abstinència de la Quaresma duraven 7 setmanes que, després de l’esclat del Diumenge de Rams, culminaven amb la celebració de la Setmana Santa, en la que es commemora la passió i mort de Crist. Era una època de contenció i reflexió, emmarcada per processons i misteris representats des de l’època medieval. L’any 1931, amb la proclamació de la II República es van suprimir les processons, que es van reprendre amb devoció durant la dictadura de Francisco Franco i encara es conserven en alguns llocs. Durant aquesta setmana a l’Empordà i rodalia se solien fer els bunyols o brunyols, fregint una pasta especial en grans quantitats per poder oferir-ne a amics i familiars. La cortesia implicava un protocol d’intercanvi per poder tastar els bunyols que s’elaboraven en cases diferents. A Sant Feliu de Guíxols, des de fa uns anys se celebra un Mercat del Brunyol per donar a conèixer els brunyols típics de la nostra ciutat, de forma triangular i amb uns ingredients que els donen un gust particular.
El Dissabte de Glòria el repic de campanes fent l’Al·leluia, celebrava la resurrecció de Crist i assenyalava l’inici de la Pasqua, florida i granada. El cant de les caramelles i l’obsequi de les mones sembla que dóna la benvinguda a la primavera i als nous fruits. El menjar per excel·lència era el xai, primícia dels ramats. Els ous, símbol de la fertilitat, són molt presents en aquesta festa. Per una banda, es donaven com a obsequi als joves caramellaires quan feien la ronda cantant goigs i corrandes per les cases. Per una altra banda, es pintaven perquè servissin com a decoració de les mones.
A Sant Feliu de Guíxols, com arreu de Catalunya, la Diada de Sant Jordi (23 d’abril) fa olor de primavera. A la nostra ciutat les flors continuen essent les protagonistes indiscutibles durant tot el mes de maig. El dia 1 els nois regalaven un ram muguet a les noies acompanyat d’un petit vers. A mitjan del mes, l’Exposició de Flors omple la població de colors des de fa prop de 60 anys.
El maig també era el mes de Maria, l’època en què s’organitzaven més aplecs. Aquestes trobades de gent en ermites, en plena natura, eren per fer àpats col·lectius, jocs i balls, després de celebrar la missa i cantar els goigs dedicats al patró corresponent. A Sant Feliu de Guíxols des de fa més de 50 anys se celebra l’Aplec de Pedralta, però antigament aquest mes la gent també acudia massivament als populars aplecs de Sant Baldiri i Romanyà.
La festa de Corpus, que tenia lloc durant el mes de juny, venia a cloure el cicle de la primavera. Aquest esdeveniment es convertí en un gran aparador per al lluïment social. Les cases i els carrers es preparaven amb catifes de flors, enramades i domassos esperant el pas de la processó, que era una barreja singular d’elements profans i religiosos. A Sant Feliu de Guíxols, el seguici de confrares i clergues que passejava la valuosíssima custòdia anava precedit dels gegants. En alguns pobles i ciutats, hi podien participar també tot un repertori de figures fantàstiques i llegendàries com els nans, el drac, l’àguila, el bou i la mulassa. Després del franquisme, aquesta pompa va caure en l’oblit.
L’estiu s’inicia per Sant Joan, que és la celebració del naixement d’aquest sant, coincidint amb el solstici d’estiu, que juntament amb el solstici d’hivern (Nadal), eren objecte de rituals pagans molt arrelats. El moment culminant de les dues festes és el punt de les dotze de la nit. La Revetlla de Sant Joan (23 de juny) presenta similituds amb les festes d’Apol·lo gregues, en les quals s’encenien fogueres de caràcter purificador. Modernament, per Sant Joan o també per Sant Cristòfol (10 de juliol), la gent prenia els primers banys de mar.
L’estiu es l’època de l’any que es produeixen les collites i també és la millor època per navegar. El mes de juliol tenen lloc les processons marítimes, que provenen d’antics rituals de benedicció del mar i dels ormejos de pesca. La processó de la Verge del Carme (16 de juliol) es la festa patronal dels pescadors, que inicialment se celebrava per Sant Pere (29 de juny). Tradicionalment, la Mare de Déu del Carme era la patrona dels navegants i els protegia dels mals tràngols. A Sant Feliu de Guíxols, des del segle xviii s’ha celebrat una processó en honor de Sant Elm i la Verge del Carme. Aquesta tradició es va iniciar després de restaurar l’ermita de Sant Elm quan, l’any 1726, els jurats de la vila van fer el vot de dedicar una festa anual en honor als dos patrons.
Els mesos d’agost i setembre els pobles solen celebrar la seva festa major, que es fa coincidir amb la del seu patró. S’arreglen carrers i places per acollir la gent de la rodalia i tenen lloc grans àpats familiars. Des d’antic, l’entreteniment ha consistit en jocs i balls, els quals modernament han evolucionat en fires, envelats i concerts. La Festa Major de Sant Feliu té lloc la primera setmana d’agost per celebrar Sant Feliu (dia 1) i la Verge dels Àngels (dia 2). Les fires, les paradetes i els concerts ocupen el passeig del Mar. Tradicionalment, el mes d’agost també es recorda la figura de la Verge Maria amb la celebració l’Assumpció de la Mare de Déu (el dia 15). El llit de mort de la Verge s’embellia amb robes i puntes de coixí curosament treballades, especialment als llocs de costa, on les puntaires tenien gran tradició.
El mes de setembre les collites ja estan fetes, tan sols queda la verema, i es comença a preparar la sembra, que es farà cap al mes d’octubre. Igual com el mes de maig, el mes de setembre està dedicat a Maria, el dia del seu naixement (8 de setembre) se celebren també les verges trobades. Al llarg d’aquest mes i el següent, les advocacions marianes van originar un gran nombre d’aplecs. A Sant Feliu, eren molt populars l’aplec de Sant Grau i el del Remei, tots dos al mes d’octubre.
Un cop finalitzades totes les collites, la natura es prepara pel descans hivernal. Comença la temporada de les castanyes, els bolets i la cacera. La tardor i, especialment, l’hivern s’han identificat amb la mort, potser per la manca de vegetació o potser perquè les condicions climatològiques afavoreixen la mortalitat. Per aquest motiu durant aquesta època tenien lloc nombroses cerimònies paganes dedicades al record dels difunts. Per aquestes dates, el cristianisme va establir la celebració del dia dels morts, en el qual era tradicional l’anada al cementiri per arreglar les tombes dels familiars difunts.
Els mesos de novembre i desembre les males condicions per a la navegació fan que s’aturin pràcticament totes les tasques del mar. Al camp, el novembre es tasta el vi novell; el desembre, se solen podar els ceps i se sol fer la collita d’olives. La terra reposa i no creix res fins el febrer, que començaran a florir els ametllers.
El mes de desembre s’ha d’encorralar el bestiar oví i se solia formatjar. Era comú menjar formatge tendre amb mel, per ajudar a passar aquesta època pobre de productes de la terra. Per la mateixa raó i perquè l’època de fred és la millor per conservar els aliments, les matances del porc se solien fer entre els mesos d’octubre i març. Era habitual fer coincidir la matança del porc de cara a celebrar el Nadal, que és la festa més assenyalada per als cristians. La celebració del naixement de Jesús coincideix amb el solstici d’hivern, quan s’esdevé el dia més curt de l’any i la nit més llarga.
Cada any, des de 1990, es representa en el Teatre Auditori Municipal de Sant Feliu de Guíxols “Els Pastorets”, a càrrec de la companyia Benet Escriba, que ha lluitat per mantenir aquesta tradició tan popular. La representació que es fa a la nostra ciutat va ser estrenada el 1928. Compta amb textos de Ramón Pàmies i Ricard Pelló i músiques de Mossèn Miquel Ferrer i dels músics locals Josep Mª Vilà i Joan Ros. El Nadal representa l’inici de l’any litúrgic cristià que coneixem; però els mesos de gener i febrer, en ple hivern, tanquen el cicle de l’any que recomençarà novament amb la primavera.
Al llarg de l’any els diferents gremis o col·lectius celebren les seves festes patronals. Actualment, una de les més conegudes és Sant Antoni Abat (17 de gener), que es fa la desfilada dels Tres Tombs i la benedicció de cavalls i ases, a més d’altres animals domèstics. Antigament, a Sant Feliu de Guíxols, tenia una gran popularitat la festa dels estudiants, que era per Sant Tomàs d’Aquino (28 de gener). Aquest dia era típic fer una cercavila amb disfresses que, durant l’època franquista, s’utilitzà com a succedani del Carnaval, que havia estat prohibit. Quan aquest darrer es recuperà, la festa de Sant Tomàs va anar perdent protagonisme. Una altra de les festes més celebrades era la de Santa Llúcia (13 de desembre), patrona de les modistes.
Avui dia la festa ha evolucionat: ha mantingut alguns elements, altres s’han perdut i també se n’han creat de nous per efecte de la globalització i del canvi d’interessos de les persones. Les preferències actuals se centren principalment en la cuina, l’esport i el consum cultural. Actualment la festa ha perdut la seva funció social i ha esdevingut més un reclam turístic i comercial però, malgrat tot, continuem gaudint-ne i sentint que forma part de la naturalesa humana.
Textos elaborats per M. Àngels Suquet, Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols, a partir de:
Amades, Joan. Costumari Català. El curs de l’any. Barcelona: Salvat Editores S. A., 1989 (3ª edició);
La festa a les terres de Girona. Girona: Diputació i Caixa de Girona, 1991;
Setmanari Àncora.
Il·lustracions de Narcís Masferrer, extretes de:
Masferrer, Narcís. L’auca de l’any.
Sant Feliu de Guíxols: Comissió de la Fira del Dibuix amb el suport del Casino el Guixolense, 1987.
