Exterior esquerre, la premsa de l’època el va considerar el davanter més perillós de tots els equips que jugaven a la lliga provincial.
Sant Feliu de Guíxols 1903 – Manresa 1983
Esportista.
Jugador de l’Ateneu Deportiu de Sant Feliu entre les temporades 1922-1927, i també del CEIDA (Centre d’Esbarjos i Deports Atlètics), que presidia l’industrial d’origen alemany Gottfried Renz Huonner entre els anys 1927 i 1929. Fill de l’industrial surer Francesc Carreró i Remus i de Teresa Mascort i Hortal, amb domicili al carrer de Suris i fàbrica d’aglomerats al carrer Pecher, en Carreró va ser un cas força excepcional, atès que, en haver-se format a les categories inferiors de l’Ateneu, en què va demostrar la seva facilitat pel bon futbol, abandonà aquest esport i no es reincorporà a l’equip fins cinc anys després.
D’aquesta manera, als dinou anys d’edat va tornar a formar part del primer equip com a jugador exterior esquerre, la seva posició natural, tot i que per les seves notables condicions tècniques ho faria també com a exterior dret o més endarrerit. La premsa de l’època es fa ressò del seu bon nivell futbolístic: tècnica depurada, condicions físiques excel·lents, ràpid, amb control acurat de la pilota i un xut potent i col·locat.
L’any 1922, el setmanari guixolenc Palmarium el va considerar el davanter més perillós de tots els equips que jugaven a la lliga de la província de Girona. I fins i tot va qualificar-lo com un as del futbol, tot apuntant: “Carreró, de actuar entre los ases del foot-ball, brillaría como estrella de primera magnitud; y afirmamos más, afirmamos que no hay Sagi-Barba ni Alcázar que puedan comparársele”.
Francesc Carreró seria un dels herois que varen aconseguir guanyar el Campionat de Futbol de Catalunya de la Segona Categoria al camp del FC Barcelona, davant l’Atlètic de Sabadell (9 de juliol de 1922). La victòria la va obtenir al costat d’altres jugadors com Llàtzer Florenza i Rifà, Conrad Portas i Burcet, Daniel Canal i Puigdevall o Enric Pey i Castelló, entre altres. La marxa de gairebé la totalitat dels jugadors campions guixolencs a lligues estatals o estrangeres faria que Carreró jugués més tard amb altres jugadors locals com Romaguera, Máurez, Prujà, Soler, Coll o Dalmau (1922-1926).
Esposat a l’edat de vint-i-cinc anys amb la també guixolenca Liberata Boix i Delós, de vint-i-un, va seguir professionalment el negoci familiar del ram del suro aglomerat, en què es fabricava tot tipus de productes per al mercat (boies, esterilles, salvavides, salacots, fulls de suro, parquet, etc.).
Entre els anys 1955 i 1960 Francesc Carreró va formar part com a regidor del consistori municipal que presidia aleshores l’alcalde Robert Pallí i Rovira. Més tard es domicilià a Manresa, i, després de morir-hi, les seves despulles van ser traslladades al cementiri guixolenc.
Font: Gent d’un Segle – Sant Feliu de Guíxols 1900 – 2000 (401 apunts biogràfics)
Gerard Bussot i Liñón – Urània Estudis Guixolencs – Publicacions de Sant Feliu de Guíxols – 2011
