Text imprès en el programa de mà del concert del 14 de novembre de 1920, a càrrec de l’Orquestra Pau Casals, en la seva sèrie inaugural. Es va programar en aquesta ocasió l’estrena de les versions orquestrals de Giberola i A En Pau Casals, sardana de la qual explica la gènesi. A banda d’això, es tracta d’un text que fixa el punt de partida de la relació tan profitosa entre la producció garretiana i l’activitat de l’orquestra. Joaquim Pena, autor dels textos originals publicats en els programes de l’Orquestra Pau Casals, ofereix una visió del Juli Garreta intuïtiu i espontani que després es va anar repetint sistemàticament, i fa un repàs a la seva producció fins aquell moment. És important el fet que citi la sardana La llar, tradicionalment considerada com la darrera que va escriure per a cobla, premiada al concurs de Banyoles aquell any, i que equivocadament es data sovint com si fos de 1922. El 1920 s’havia celebrat la primera edició del Certamen musical de Banyoles, i l’any següent Garreta va integrar-se al jurat, al costat de Lluís Millet i Cassià Casademont.

Aquest ja cèlebre compositor català, és fill de Sant Feliu de Guíxols, on resideix dedicat al seus treballs de rellotger i ensemps escrivint a doll les Sardanes que li han donat tan renom.

És el d’en Garreta un cas ben curiós en la història de la música. Sense altre mestre que el seu pare, qui li ensenyà les primeres nocions en l’art dels sons, sens haver assistit mai a cap Escola de Música ni Conservatori, i allunyat dels centres musicals, s’és fet ell músic tot sol, aixamplant amb sa poderosa intuïció els curts estudis i els pocs coneixements adquirits, fins arribar a ésser no sols un inspirat music popular, sinó un veritable mestre de la tècnica, çò que és més curiós, i produint ben nous i sorprenents efectes orquestrals.

Ha compost fins avui unes 70 sardanes per a cobla-orquestra, rebudes moltes d’elles al començ amb menyspreu i àdhuc hostilitat pel gros públic sardanístic que no li plavia eixir de la rutina ni veure trencats els motlles tradicionals. Mes una minoria d’intel·ligents anà cridant l’atenció sobre la beutat i la valua artística de les obres d’en Garreta, i aquestes s’anaren imposant de poc en poc, essent avui acollides amb entusiasme general.

Fora llarga la llista de ses produccions més remarcables. Des de la seva primera sardana La Pubilla, estrenada d’any 1897, ha vingut component sens treva, obeint una veritable necessitat de son esperit, una poixant força interna que l’empeny d’en tant en tant a deixar les eines de rellotgeria pel pentagrama on prenen forma de la faiçó més expontània les seves impressions i sentiments artístics. Llevat d’unes poques sardanes construïdes sobre motius populars catalans, com El cant dels ocells, La filla del marxant, La donzella de la costa, El testament de N’Amèlia, i altres, el gros de la producció d’en Garreta és completament original, aixís per les idees musicals, com per la forma de desenrotllar-les. Esmentarem sols de passada entre les seves nombroses sardanes que han fet més crit La Rosada, La Fada, Zaira, Griselda, Somni gris, Matinada, Maria, Pedregada, Llicurella, Primavera, Nydia, A En Pau Casals i les darrerament produïdes Gibarola i La llar, estrenada amb èxit fa pocs dies en el Concurs Musical de les Festes de Girona.

Més a més de sa grossa producció sardanística, també ha conreuat en Garreta la composició orquestral de més volada, i així mateix el gènere de música de cambra. En aquest té escrit un Quartet per a instruments de corda i piano, i una Sonata de violoncel i piano. Per orquestra ha compost les Impressions simfòniques, estrenades anys enrera en els concerts Lasalle, un Scherzo, el preludi Mediterrani (ferma impressió de sol i de mandra), estrenada el darrer curs per la «Associació dels Amics de la Música» i finalment una Suite en sol per a gran orquestra, premiada en la darrera Festa de la Música Catalana.

El mestre Casals se compta entre els primers i més grans admiradors d’En Juli Garreta, i aquest a la vegada professa an aquell la més gran estima i veneració. Fruit d’eixos sentiments fou la Sardana que volgué honorar encapçalant-la amb el nom del nostre gran artista, i que és considerada com una de les obres mestres d’en Garreta. Fou composta ja fa set anys, en tornant aquest d’una de les visites que tot sovint li fa a la seva casa de la platja de Sant Salvador. Després d’una jornada esplendorosa, i impresionat intensament per les grans emocions artístiques rebudes en aquella llar on té l’art dels sons el més fervent culte, tornà en Garreta a Sant Feliu i sobtadament sentí la fretura de traduir en una nova composició l’entusiasme que covava el seu esperit rublert encara dels sóns màgics de l’art d’en Casals. I no trobà per a la nova creació altre títol més just que l’endreça an aquell que l’havia inspirada i que per açò, com diu el propi Garreta, «hi té tanta part com ell mateix en haver-la produïda».

Seguint lo fet ja pel propi autor amb altres de les seves Sardanes, transplantant-les de l’estret marc de la cobla a la gran orquestra, ha instrumentat simfònicament en Garreta les dugues que apareixen en aquest programa, procurant servar-les-hi llur flaire pròpia i afegint a l’orquestra per al millor efecte, el flaviol i les tenores de la cobla.

Gibarola és una altra bella sardana premiada amb el títol Dalt les Gabarres en el concurs de les Fires de Girona de l’any prop passat. Pren aquell definitiu títol d’una petita i ben pintoresca platja de la costa empordanesa, una de les més belles que hi ha entre Sant Feliu i Tossa. El record d’una delitosa nit d’estiu que hi passà en Garreta amb altres companys inspirà aquesta obra, amarada de placiditat, serenor i benanança, anc que d’en tant en tant hi traspui, com en moltes obres d’en Garreta, un xic d’agredolç, reflexe de l’efecte que les coses acostumen a produir en el seu esperit.

D’aquesta, com de les altres sardanes esmentades, ne fa una veritable creació la famosa cobla-orquestra «La Principal de La Bisbal», que avui ens deixa qualques dels seus principals professors, entre ells el tan celebrat Albert Martí, per al millor efecte d’aitals catalanesques composicions.

Juli Garreta (1875 – 1925) Catàleg de l’obra musical
Joan Gay i Puigbert, Joaquim Rabaseda i Matas, Marisa Ruiz i Magaldi – 2014