Article de Salvador Raurich publicat el 25 de desembre de 1925 a L’avi Muné, en què explica la gènesi de Les Illes Medes. Ja n’havia publicat una versió anterior i més reduïda quan s’havia estrenat l’obra, a El Programa, del 27 d’octubre de 1923. Destaca especialment pel discurs estètic que identificava les composicions de Juli Garreta amb el paisatge mediterrani i, concretament, amb diversos indrets de la Costa Brava. La passejada, la contemplació de la natura i l’entonació una mena d’himne inspirat per la visió de les Medes revestien un aire quasi panteista. El text també deixa constància de les diverses habilitats musicals de Garreta, i es pot deduir que en aquella ocasió va escriure una pàgina coral que molt probablement no es conservà. La família Carreras que apareix en la narració té les arrels a Begur, però forma part dels cèlebres «indianos» que s’havien traslladat a Amèrica per fer negocis. Concretament, Bonaventura Carreras Peralta havia nascut a Cuba, però va retornar a Catalunya per estudiar oftalmologia. Tres dels seus fills eren els que van acompanyar Raurich i Garreta en aquest episodi: Bonaventura Carreras Duran, que també va ser un oftalmòleg molt reconegut, i les seves germanes Manolita i Carmelita, la primera de les quals es va casar després amb Francesc Coll i Turbau, metge i alcalde de Girona. El mateix Raurich provenia igualment d’una família que havia fet negocis amb la indústria suro-tapera, amb arrels a Begur i Sant Feliu de Guíxols, i amb familiars nascuts a Cuba.

En Juli Garreta fou un poetitzador líric de les lluminositats de la nostra Costa Brava. Les seves concepcions musicals llampaguejen com l’assoleiat mar llatí que romp contra els ferrenys acantilats o es bressa dolçament en les cales i platgetes que festonegen les costes gironines i emporitanes que avui comencen a fanatitzar a poetes i a turistes.

Les seves melodies, impregnades de dolçor i tendresa en contrast amb les embranzides passionals, tenen la vera sentor de la terra empordanesa embaumada, però depurada, pel classicisme de la forma.

En les fòrmules melòdiques d’En Garreta no hi ha mai vulgaritats, aixís com en els desenrotllos tècnics no s’hi troba mai aquella feixuguesa, la premiositat d’aquells grans compositors que en moments de feblesa engendradora farceixen els periodes secundaris o de transició amb coses buides de sentit o de substància. En Garreta sempre expendeix llum i transparència.

I això s’explica per el sentit de lògica que guiava la seva llatina, i per tant, fluïda inspiració. […]

Era un capvespre d’una poètica però melangiosa jornada estiuenca, a la platja de Sa Riera, de Bagur. Dic melangiosa perquè les rialleres perspectives que s’obiren des de la platja apacible estaven enterbolides per boirines pesantes que feien veure les perspectives com a través d’un vel molt gris.

La dolça tranquilitat de l’ambient adormit invitava més a la meditació i al somni, que a l’afany de gatzara d’una colla jovenívola disposada a fruir d’una lluminosa jornada estiuenca.

En Garreta va començar a somniar harmonies melangioses, fit l’esguard sobre el Mediterrani que dormia abans d’hora. I tots mig seriosos, sota la pressió de Natura mig endolada, vàrem posar treva a les expansions fressoses per a emetre reflexions eventuals sobre el panorama superb, però tristoi, que tenia per fons el Pirineu i el cap de Creus, el golf de Roses, la Maures i les… Illes Medes, aquell panorama excels que suggerí al doctor Fargas una encertada comparança amb el golf de Nàpols, Capri… Medes.

En Garreta i el que sotscriu, havien estat invitats i festejats per la família Carreras, bagurenca, gent simpàtica, intel·ligent, de gustos aristocràtics en matèries d’art, i amb una capacitat musical que solament l’instint, afavorit per Natura, pot donar com a privilegi.

Doncs, essent tots més o menys músics i tenint entre nosaltres el geni que aleshores començava a despuntar, no cal dir que quasi bé totes les converses solien desviar-se cap a coses d’art. Què farem, què no farem -diguérem- amb un temps tan ensopit?… i la torxa de l’art productor quedà tot seguit enllumenada.

Vàrem suggerir a En Garreta que’ns escrivís tot seguit un quartet vocal per a ésser cantat de cara a les Medes. Jo li vaig ratllar amb llapis, corrents i de pressa el paper, per manca de paper de solfa autèntic, allà a la platja. En Garreta es reconcentrà dintre de la barraca, sentat davant la taula, i nosaltres, per a no destorbar-lo, ens quedàrem a fora, sempre de cara a les Medes. Al cap de poca estona sortí alegroi el nostre músic, ens deixà llegir les solfes i una volta rellegides amb atenció, ens disposàrem a entonar aquell cant a les Medes a quatre veus: En Ventura Carreras feia de baix, jo de baríton i les dues pautes superiors quedaren a càrrec de les dolces veus de Na Manolita i Na Carmelita Carreras. En Garreta ens dirigia i, suplint deficiències, tan aviat cantava amb una veu com amb una altra, fins de falset si era necessari.

Amb unes quantes llegides dominàrem la improvitzada lliçó, i aleshores, afectant aires de solemnitat, cantàrem solfejant aquella petita oda choral a les poètiques illes que inspiraren al nostre artista per a enllumenar-les de efluvis espirituals, puix que Natura s’empenyava en cobrir-les de dol…

Jo no puc ben assegurar si aquelles estrofes sigueren el leit-motiv del Poema simfònic que fa pocs anys escoltàrem a Barcelona, per a gran orquestra. Però sí crec poguer assegurar, per recordar les ponderacions poètiques que aquella tarda caigueren dels llavis d’En Garreta, que aquell estat espiritual fou el Deus ex machina de la obra que fou ací tan aplaudida i admirada.

Crec doncs, que, com diu el títol d’aquestes impressions, en aquell poètic capvespre Rierenc, s’hi trobà la gènesi del Poema simfònic d’En Garreta, que porta el nom de Les Illes Medes.

Salvador Raurich, «La gènesi d’un poema simfònic. Les Illes Medes», L’Avi Muné (25-XII-1925:4).

Juli Garreta (1875 – 1925) Catàleg de l’obra musical
Joan Gay i Puigbert, Joaquim Rabaseda i Matas, Marisa Ruiz i Magaldi – 2014