La denominació actual de carrer de la Penitència ve donada perquè a principi del segle XIX s’instal·là en una casa d’aquesta via urbana la congregació de religioses de la Penitència, sota l’advocació de Nostra Senyora dels Dolors, i que esdevindria posteriorment en les “hermanas” terciàries Caputxines de la Divina Pastora. A l’arxiu parroquial guixolenc existeix un llibre titulat Càrrec i descàrrec dels diners dels Aniversaris, datat l’any 1804 i pertanyent a aquest orde. Això prova l’existència des de començament d’aquell segle de l’esmentada comunitat a Sant Feliu, tot i que no constà oficialment –segons escrigué E. Zaragoza- fins l’any 1815.

El primer emplaçament se situà en una casa acantonada entre els carrers de la Penitència i Sant Fèlix Màrtir, propietat del prevere mossèn Presas. Aquest petit habitatge, mal engiponat i atrotinat, estava encara dempeus l’any 1850, quan l’Ajuntament va aixecar un croquis dels edificis que hi havia bastits a l’illa formada pels carrers Rutlla, Penitència, Sant Fèlix Màrtir i Sant Domènec. En canvi, quan el mestre d’obres Josep Gallart va realitzar el Plànol Geomètric de la població el 1858, va assenyalar l’indret on s’havien establert inicialment aquelles religioses com a un solar sense edificació, talment com també consignaria –trenta-nou anys després- l’arquitecte General Guitart al seu Pla de Reformes i Millores de Sant Feliu (1897). Hem de creure que, entre 1850 i 1858, aqueta congregació es va traslladar a l’edifici annex propietat de M. Esteva, primerament en règim de lloguer i, més tard, ja com a patrimoni d’aquelles religioses.

Detall de la façana de l’Acadèmia (Divina Pastora) als anys 40
AMSFG. Col·lecció Municipal d’Imatges (Autor: desconegut).

El profitós desenvolupament pedagògic durant el segon terç del segle XIX, li va permetre d’adquirir una part de l’heretat d’Agustí Basart, un habitatge confrontant que originàriament es prolongava fins al carrer de sant Domènec. Així, l’any 1878, la superiora Rosa Vicens, en nom del Col·legi Nostra Senyora dels Dolors, talment com consta a la instància, va demanar d’edificar una capella-església sota la direcció tècnica del mestre d’obres Pere Pascual. El primitiu solar d’establiment d’aquesta congregació (Penitència – Sant Fèlix Màrtir), que limitava amb les escales d’anar cap al Puig, no seria reedificat fins l’any 1929, quan hom demanà d’ampliar el col·legi per aquella banda.

Curiosament, però, aquest carrer no s’ha designat mai –ni en els remots inicis- amb el nom complet de la Congregació de la Penitència, malgrat que és sens dubte l’origen de la seva titulació. En una escriptura notarial de venda entre els particulars Francesc Estrach i Josep Calçada, datada el 2 d’abril de 1817, s’especifica que la situació de la casa que es ven es troba en “lo carrer anomenat de la Penitència”. D’aquest manera, l’Administració pública va recollir a partir del cadastre de l’any 1817, i així ho continuaria fent en els successius documents oficials, el nom de carrer de la Penitència, llevat del període entre els anys 1932 i 1939, quan en temps de la Segona República es canviaren diversos noms de carrers de la ciutat.

Carrer de la Penitència des del carrer Sant Fèlix Màrtir, 2010
AMSFG. Col·lecció Municipal d’Imatges (Autor: Josep Auladell).

A la sessió municipal del 10 de novembre de 1932, hom proposà de designar oficialment el carrer de la Penitència amb el nom del dirigent obrer Salvador Seguí i Rubinat (Tornabous 1886- Barcelona 1923), conegut popularment com el Noi del Sucre. Acabada la Guerra Civil espanyola (1936-1939), les noves autoritats locals varen restituir, en Ple del 9 de juny de 1939, l’antiga denominació de carrer de la Penitència al tram de via urbana que anava des de la Rutlla fins al carrer de la Lluna.

La formalització del carrer de la Penitència va iniciar-se en un dels períodes urbanístics més actius de la nostra població, concretament quan el teixit urbà del raval de Tueda –situat entre les actuals rambles d’Antoni Vidal i del Portalet- va adquirir pràcticament la identificació final, cap a la meitat del segle XVIII. Així, poc abans que l’assentament d’aquesta mateixa barriada traspassés el Drassanal (rambla del Portalet) i s’establís en uns nous terrenys prop a tocar el sorral de mar del sector de Llevant –avui passeig dels Guíxols i carrers de Sant Roca, Sant Ramon i àngel Guimerà- una franja constructiva de petites cases adossades i arrenglerades al camí de la Rutlla va començar a progressar direccionalment cap al nord, enfilant-se vers una topografia rocosa i albirada, com ho era el sector del Puig Marí.

Sens dubte, aquest important increment de l’edificació a Sant Feliu, consolidant nous posicionaments urbans, venia originat per la bonança comercial que travessava la nostra vila, des de principi del segle XVIII. D’aquesta manera, i en primer lloc, hom havia definit constructivament la façana còncava de la banda nord de la placeta de Sant Joan, fins arribar a la cantonada del futur carrer de la Penitència. A partir d’aquest punt, i seguint la traça del vell camí ral d’anar a Palamós o de la Rutlla, eixien les prolongacions cap al nord dels vials de Sant Domènec, que aleshores era el que comptava amb més projecció edificatòria, i també els de la Creu i de l’Algavira.

Provadament el futur carrer anomenat de la Penitència restava estructurat –o almenys ho era la seva alineació oest –ja al segon terç d’aquell segle. Així es desprèn de l’estudi del plànol realitzat per la marina francesa sobre la badia guixolenca en aquella mateixa època (1770). Tanmateix, una escriptura notarial inventariada el 3 de juliol de l’any 1763, sobre la venda d’una peça de terra propietat de Narcisa Matutano, on precisa que un dels límits “afronta a ponent amb lo carrer allí format que es en seguida del de Sant Domingo” confirma aquesta fonamentació.

El desenvolupament d’aquesta via urbana es va mantenir força igual fins a mitjan del segle XIX. És a dir: completament edificat en la seva banda oest, així com a la cantonada est afrontant amb el carrer de la Rutlla. A partir d’aquí, l’alineació de la banda dreta quedava delimitada per una extensa finca de conreu que afrontava amb el tram obert de l’actual carrer de Sant Fèlix Màrtir, i els darreres de les cases del carrer de Sant Domènec, que hom coneixia com a horta Boera i més tard Aixada.

Escales del carrer de la Penitència amb l’escola Sant Josep a l’esquerra, l’any 2010
AMSFG. Col·lecció Municipal d’Imatges (Autor: Núria Almar).

L’any 1858, al carrer de la Penitència es comptabilitzaven un total de 23 habitatges, que s’incrementaven nou anys després (1867) a 35 cases, tres magatzems i una fàbrica. No obstant això, l’entrada del carrer per la Rutlla configurava un pas de tan sols 2,80 metres d’amplada entre ambdues cantonades, alhora que s’estrenyia més a munt a 2,40 m, del tot insuficients per fer-ne una via important d’aquest sector.

Entenent, doncs, l’Ajuntament la necessitat de redreçar urbanísticament aquest vial de la població, hom decidí, a la sessió municipal del 16 de juliol de 1876, de nomenar una comissió que gestionés amb els propietaris Josep Vivas i Pera Viladevall la manera d’adquirir amistosament i mitjançant la corresponent indemnització el terreny indispensable per a “dejar completamente expedido el tránsito de carruajes por la calle de la Penitencia”.

En el darrer decenni d’aquell segle XIX es consolidaria constructivament aquesta via urbana, en edificar totalment la banda est del carrer. Diverses i elegants cases foren bastides entre els anys de 1890 a 1910, així com els edificis d’ensenyança de les escoles de la Salle, per a nois (1892), o l’ampliació del col·legi de la congregació de la Divina Pastora, per a noies, el 1902. Així, per tal d’adequar aquest vial, es va acordar, a la sessió del 14 de juliol de 1897, d’adjudicar els treballs d’arranjament i ampliació de l’escala del carrer de la Penitència a l’industrial J. Roca pel preu unitari de 400 pessetes. Mig any després, s’aprovà el desmunt dels carrers Sol, Lluna i Penitència –aleshores aquesta via urbana anava des del carrer de la Rutlla fins al Nou del Garrofer, tal com consta al Pla Gallart (1858) i també al de Guitart (1897)- per tal d’adaptar les anàrquiques rasants a les establertes oficialment pel pla de Reformes i Millores de Sant Feliu.

Vista del carrer de la Penitència des del xamfrà amb el carrer Francesc Romaguera, l’any 2000.
AMSFG. Col·lecció Municipal d’Imatges (Autor: Jordi Gallego Caldas).

L’any 1921 s’instal·là en aquest carrer una font pública que milloraria les condicions d’higiene i habitabilitat del veïnat. Tanmateix, cal tenir en compte que en aquella època hi havia dos trams prou diferenciats, tant constructivament com social, d’aquest mateix carrer. És a dir: entre la Rutlla i el carrer de Sant Fèlix Màrtir, s’emplaçaven els edificis més bells i habitats per gent distingida; mentre que des del carrer Ferran Romaguera fins al Nou del Garrofer, venia la part de via urbana amb cases senzilles i de gent treballadora. Foren aquests darrers ciutadans que, en data 22 de juliol de 1921, s’adreçaren a l’Alcaldia per demanar que s’estudiés la possibilitat “de instalar una fuente pública en el Puig, ante la imposibilidad de instalar en su domicilio agua potable para atender a usos domésticos, o en su defecto se proceda a dar las órdenes oportunas a los Srs. Conserjes del lavadero municipal, para que faciliten el agua potable necesaria a dicho efecto”. Hom assenyalà el lloc més adient per al seu emplaçament, que fou la cantonada dels carrers Penitència – baixada dels Metges; acord que fou adoptat a la sessió municipal del 21 de setembre d’aquell any. L’empresa de la vídua de P. Coll i Rigau fou l’escollida per a conduir la xarxa d’aigua potable fins aquest indret, malgrat que la partida pressupostària no seria inclosa fins l’any econòmic de 1922-1923.

Casa Albertí

Font: Fragments de textes del llibre
Carrers, Cases i Arquitectes. Sant Feliu de Guíxols, dels inicis fins el 1931.
Gerard Bussot i Liñón – 2000.