“Molt temps feia que la més vella, espellifada i maliciosa de les bruixes de la Selva la portava votada a la gent de Sant Feliu… Tot fa creure que el motiu de la rancúnia de la bruixa foren les burles i els fàstics que li tirava la canalla quan demanava almoina pels carrers de la vila. El cert és que els seus raonaments degueren commoure totes les bruixes de Catalunya, puix que en la reunió que aquestes celebraren en el Coll de Marlem, determinaren de portar a cap conra la vila de la costa un escarment fort i sagnant. Perquè ningú no es deslliurés de la venjança, acordaren provocar totes elles una forta tempesta de mar i terra com mai cap altra no haguessin vist els pobles de la marina catalana. No obstant això, la més cruel venjança que en son cor covava la rancuniosa bruixa de la Selva, poc la volgué dir, aquesta, a ses companyes.

Devia ser a mitjan segle XVII, poc abans de caure Barcelona en mans de Felip IV, quan aparegué de sobte sobre el cel i la mar de Sant Feliu una espessa nuvolada, moguda i agitada pels vents més oposats. Fou en aquells precisos moments, mentre totes les barques de pescar eren al mar, que el poble esverat pogué veure com, una després de l’altra i enmig d’un terrabastall formidable de trons i llamps, aparegueren sospeses entre el cel plomís i les aigües revoltes, set formidables mànegues marines. Semblaven totes set manejades per esperits infernals… i arribà un moment que, apropant-se l’una a l’altra, formaren com un sol cos de gran potència, que semblava voler engolir les barques dels pescadors… La desolació i l’espant eren generals en la xamosa vila llevantina, poc abans tan tranquil·la i riallera. No paraven les pregàries dels monjos de Sant Benet ni els imperatius conjurs de l’abat, el qual, mentre les campanes del monestir tocaven a mal temps, des de la porta de l’església, sostenint en la mà la Veracreu, anava conjurant la tempesta fent signes de la creu en l’aire… Sols després de molts fàstics pogué ésser allunyat el perill, i mercès a l’eficàcia dels exorcismes, se salvaren les barques…

Semblava haver renascut la tranquil·litat a la vila: la mar era clama i blavosa; totes les bruixes agitadores de la tempesta s’havien retirat vençudes; el cel lluïa diàfan. Mes de sobte, com un parrac desprès misteriosament del cel, caigué enmig de la plaça un ocellàs negre, d’aspecte esgarrifós. Encara les canals de la vila regalimaven i els carrers estaven plens de fang i aigua, quan un escamot de quitxalla atrevida s’apoderà del feréstec animal, i amb xisclets i aldarull, cridà els companys més temorencs perquè anessin a veure aquell estrany ocell. Pocs d’ells ni tampoc els seus pares no sospitaven que dintre del cos d’aquell animalàs hi hagués concentrada tota la ràbia de la bruixa selvatana! Certament no durà gaire l’alegria i la disbauxa de la inexperta quitxalla, que feia amb l’animal, molt malferit, tota mena de gatuperis. En efecte, l’un després de l’altre, els més entremaliats de la cola començaren a caure com ferits per quelcom inesperat, i no trigà a ésser general el contagi i la consternació entre els de Sant Feliu, que per llarg temps portaren dol, per recordar la mala treta de la maleïda bruixa. Vista la singularitat i la gravetat del cas, es reuniren els principals de la vila i, tota vegada que l’epidèmia no volia cedir, un dels presents, l’honorable senyor Barraquer, prometé que, en cas de cedir a la pesta, construiria un ocell de ferro que recordés el fet luctuós a generacions futures.

Encara avui existeix, a la casa pairal del senyor Barraquer de Sant Feliu de Guíxols, el referit ocell de ferro, el qual fou un dia posat al balcó que dóna a la plaça i el carrer per on passava la processó de Corpus i en tal diada, per la serva verinosa boca llençava focs artificials, creient no pocs dels petits, als quals els seus pares contaven la història del famós ocell (quan malparlaven a alguna pobra vella), que aquell negre animal del balcó era el mateix que feia segles havia caigut a la plaça”.

Font: Nota publicada per Joan Torrent i Fàbrega a Àncora de Festa Major de 1964, reproduint una llegenda publicada a Ciutat Nova amb el pseudònim J. B. (probablement Josep Berga i Boada) i que anteriorment havia estat publicada a El Deber d’Olot.