Indubtablement la casa Patxot és un edifici molt especial situat en un lloc clau de la ciutat, ni passa desapercebut ni deixa indiferent. La seva estètica s’identifica fàcilment amb el Noucentisme, més si es té en compte la data de construcció. No obstant, aquesta primera impressió es pot matisar quan s’analitzen amb més detall els elements que configuren l’edifici. Volem enfocar la mirada sobre la casa Patxot tot tenint en compte diferents aspectes com el mateix autor del projecte, Albert Juan Torner, arquitecte representatiu del Modernisme tardà. També cercarem els trets noucentistes i modernistes de l’edifici i la manera com es veu reflectida la personalitat de Rafael Patxot en la casa que finalment resultà.

La casa Patxot va ser projectada per Albert Juan Torner (Barcelona, 1872-1957), llicenciat en arquitectura el 1892. Va ser tresorer de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya (1911) i vicepresident d’aquesta entitat (1920). L’any 1907 va rebre un premi al millor establiment del Concurs Anual d’Edificis Artístics de l’Ajuntament de Barcelona per la construcció de la farmàcia i laboratori Domènech, actualment desapareguda. L’any 1912 formà part de la Junta Directiva de l’Acadèmia d’Higiene de Catalunya. Una de les seves obres més conegudes és l’edifici de l’Ajuntament i les escoles de Franqueses del Vallès (1912), municipi on també realitzà l’escorxador (1913). Aquestes edificacions es van construir gràcies al mecenatge de Joan Sanpera i Torras, a qui el municipi va concedir el títol de marquès de les Franqueses en agraïment a les seves donacions. També construí la residència de Sanpera a Granollers. A banda de diversos edificis a Barcelona, també és autor de l’edifici del Cercle Cultural Colomenc (1903-1904), a Santa Coloma de Farners, població on també realitzà el mercat municipal (actualment desaparegut) i el projecte de les escoles, que finalment no es va dur a terme. La casa Patxot de Sant Feliu de Guíxols té característiques comunes amb aquests edificis com el capcer o coronament curvilini propi del barroc català, la presència de torres, les teules vidrades, les obertures alineades i una decoració austera a les façanes. L’estil d’Albert Juan presenta força semblances amb l’època blanca de Josep Puig i Cadafalch; probablement tots dos van tenir en compte les propostes estètiques de la Secessió vienesa (1897-1905), un corrent que, tot i ser Modernista, ja es decantava per la simplificació de les línies i l’estalvi en la decoració, tot apuntant cap a les avantguardes i cap a conceptes que posteriorment serien adoptats pel Noucentisme.

La casa Patxot va ser projectada per Albert Juan Torner (Barcelona, 1872-1957), llicenciat en arquitectura el 1892. Va ser tresorer de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya (1911) i vicepresident d’aquesta entitat (1920). L’any 1907 va rebre un premi al millor establiment del Concurs Anual d’Edificis Artístics de l’Ajuntament de Barcelona per la construcció de la farmàcia i laboratori Domènech, actualment desapareguda. L’any 1912 formà part de la Junta Directiva de l’Acadèmia d’Higiene de Catalunya. Una de les seves obres més conegudes és l’edifici de l’Ajuntament i les escoles de Franqueses del Vallès (1912), municipi on també realitzà l’escorxador (1913). Aquestes edificacions es van construir gràcies al mecenatge de Joan Sanpera i Torras, a qui el municipi va concedir el títol de marquès de les Franqueses en agraïment a les seves donacions. També construí la residència de Sanpera a Granollers. A banda de diversos edificis a Barcelona, també és autor de l’edifici del Cercle Cultural Colomenc (1903-1904), a Santa Coloma de Farners, població on també realitzà el mercat municipal (actualment desaparegut) i el projecte de les escoles, que finalment no es va dur a terme. La casa Patxot de Sant Feliu de Guíxols té característiques comunes amb aquests edificis com el capcer o coronament curvilini propi del barroc català, la presència de torres, les teules vidrades, les obertures alineades i una decoració austera a les façanes. L’estil d’Albert Juan presenta força semblances amb l’època blanca de Josep Puig i Cadafalch; probablement tots dos van tenir en compte les propostes estètiques de la Secessió vienesa (1897-1905), un corrent que, tot i ser Modernista, ja es decantava per la simplificació de les línies i l’estalvi en la decoració, tot apuntant cap a les avantguardes i cap a conceptes que posteriorment serien adoptats pel Noucentisme.

Casa Patxot. AMSFG.
Autor: Salvador Estibalca.

La Casa Patxot compleix amb paràmetres considerats típicament noucentistes com la sobrietat de les obertures i la seva disposició estructurada de manera que la façana té un aspecte auster i equilibrat. Com en altres edificis d’estètica noucentista, en aquesta casa és molt remarcable la presència d’elements propis de l’arquitectura tradicional catalana tant a l’interior com a l’exterior: finestres triforades, els arcs de carpanell i l’espectacular rellotge de sol, on hi ha expressat el pas del temps per mitjà d’una cita de Jacint Verdaguer i on la composició de les figures –un pescador i un pagès- recorda les pintures de Joaquim Torres o Joaquim Sunyer. També forma part de l’ideari noucentista l’exaltació de la cultura Mediterrània i a la tradició clàssica, com el detall de la curculla damunt la llinda de la porta principal o els elements destacats de l’interior de la casa, com el vitrall del despatx, que té el mar com a motiu, i la columna d’inspiració jònica al distribuïdor.

Casa Patxot. AMSFG.
Autor: Salvador Estibalca.

Però també trobem en la casa elements amb reminiscències del Modernisme, com el coronament sinuós de la façana a imitació del barroc i de les obertures principals –la porta i les finestres de la torratxa. Encara que el mateix Patxot explica a les seves memòries que aquesta estètica va quedar determinada pel fet que va voler aprofitar la llosa de pedra de Girona que servia com a base per al seu telescopi per fer la llinda de la porta d’entrada: “però com que la llosa tenia un forat pel qual passava el contrapès del regulador de l’equatorial, això implicà un desbastament forçat de la llinda amb una talla especial que imposà les línies arquitectòniques de la casa, altrament de les que jo hauria volgut.” Les línies lleugeres de la façana queden estroncades a la part superior de l’edifici per la impactant taca de color de les rajoles de ceràmica que formen el rellotge de sol, i també per la torratxa, amb una ornamentació exòtica d’estil arabitzant. El gust pel color així com pels elements de factura artesana -no fabricats en sèrie- també és típic del Modernisme. A la casa Patxot, la ceràmica es troba present al rellotge de sol, a la torreta i a les teules vidrades. A l’interior, al distribuïdor de la planta baixa els elements artesanals són els protagonistes i marquen l’estil de la casa: els vitralls, la columna de pedra i la barana de fusta de l’escala noble. També trobem motius naturals propis del Modernisme com la decoració vegetal de la porta d’accés a la casa, amb fulla de roure i glans; o les gavines del vitrall del despatx de la planta baixa. La idealització del món rural i de la pesca, que es produeix també dins l’ideari modernista, és evident en els motius del rellotge de sol, en el qual les figures del pagès i el pescador representen el curs de l’any per mitjà de l’estacionalitat de les seves tasques.

Casa Patxot. AMSFG.
Autor: Salvador Estibalca.

Per tant, es pot dir que la casa Patxot té un estil eclèctic, en el qual es combina la l’equilibri i els motius del Noucentisme amb elements típics del Modernisme. Tal vegada, aquest edifici es podria considerar un exemple de Modernisme tardà. En la configuració de l’edifici hi juga un paper definitiu l’arquitecte, que hi aplica conceptes que havia experimentat anteriorment en altres projectes. És característic el contrast en la distribució dels elements de la façana que, per una banda, és de gran senzillesa i ordre en les plantes inferiors però, per una altra banda, situa els elements més feixucs quant a materials, formes i colors en la part superior. L’estètica de les obertures i del coronament de la casa Patxot també és present en altres edificis del mateix autor.

De fet, també es pot considerar que aquest edifici és la traducció del carisma de Rafael Patxot al llenguatge arquitectònic. Segurament Rafael va escollir aquest arquitecte, que curiosament havia nascut el mateix any que ell, perquè hi devia sentir afinitat des d’un punt de vista estètic. L’edifici és coherent amb altres obres d’aquest autor, però no hem d’oblidar que Rafael Patxot era extraordinàriament perfeccionista i es mostrava molt exigent en tots els projectes i actuacions que va emprendre al llarg de la seva vida. Ell mateix donava les directrius necessàries i supervisava personalment la realització dels encàrrecs que feia fins al més petit detall. Ben segur que també ho va fer en el cas de la Casa Patxot, ja que en la llicència d’obra, conservada a l’Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols, hi ha dos projectes, un duu el títol de “nou projecte” i introdueix esmenes en la façana i la distribució de la casa número 39, la que fa xamfrà amb el carrer de la Creu. Però en cap dels dos projectes encara no hi figuren els elements més significatius de la façana -el rellotge de sol i la torreta-, que es devien incorporar posteriorment.

Casa Patxot. AMSFG.
Autor: Salvador Estibalca.

Cal recordar que Rafael Patxot havia col·laborat amb l’Avenç i havia tingut relació amb figures cabdals del Modernisme com Santiago Rusiñol o Joan Maragall. La recuperació de la llengua i la literatura catalana pròpia d’aquest període van inspirar moltes de les obres de mecenatge de Rafael Patxot. Del seu caràcter idealista i romàntic, podem extreure’n aspectes afins al Modernisme, com la passió per la naturalesa ja des de la seva infantesa, l’afició pel mar i per l’observació del cel. La idealització de la vida rural, com a model de família i d’organització, que el va motivar per promoure l’Estudi de la Masia Catalana, que estudiava l’estructura de les cases de pagès però també com era la vida al camp des d’un punt de vist antropològic. El gust de Patxot per les formes tradicionals de l’arquitectura popular catalana, fa que esdevinguin elements essencials a la casa de Sant Feliu de Guíxols.

També és coneguda la simpatia i col·laboració de Rafael Patxot amb la Mancomunitat de Catalunya. Amb l’ideari noucentista, Rafael Patxot comparteix el seu catalanisme conservador, afí a Enric Prat de la Riba; Rafael Patxot va ser militant i dirigent d’Unió Catalanista dins del Centre Català de Sant Feliu de Guíxols. Com a catòlic i creient, la fe cristiana l’orientà en tots els àmbits de la vida. Però, encara que denuncià la violència produïda en el bàndol republicà, també es mostrà intransigent amb l’afinitat de l’Església amb el franquisme. També és important la seva sensibilitat per la llengua, evident en molts articles publicats al setmanari local Llevor, en les seves actuacions de mecenatge com el finançament de l’estudi del vocabulari del món del suro i també en la seva passió per crear termes en diferents àmbits com, per exemple, la nefologia. Rafael Patxot, juntament amb Agustí Casas, consta en la llista d’inscrits en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana que tingué lloc entre el 13 i el 17 d’octubre de 1906 a Barcelona . Va ser un gran promotor de la cultura i la història de Catalunya per mitjà del mecenatge. Destaca la seva sensibilitat per la dona, manifestada sobretot arran de les institucions que fundà a partir de l’any 1919 en record de les seves filles difuntes i la seva mare per ajudar nenes i dones en diferents aspectes. No obstant, l’any 1904 ja va impartir la xerrada “Les dones i l’astronomia”, on resulta força insòlit que un home, científic de vocació, es proposi plantejar quin ha estat el paper de les dones un camp que tradicionalment havia estat treballat per homes, encara que en algunes ocasions faci al·lusió a personatges mitològics. La preocupació pel pas del temps, segurament arran de les pèrdues familiars que va patir, és present per exemple en el logotip de la P, inspirat en el sentiment de final de llinatge; en la preparació de la masia Mariona, el lloc on volia retirar-se i morir; o en el disseny de la tomba que comparteix amb les seves dues filles grans i la seva esposa a Barcelona. Es pot concloure, doncs, que el pensament i les accions de Rafael Patxot estaven amarades de l’època en què va viure, de la qual no només participà sinó que formà part de manera intrínseca.

Indubtablement l’element més vistós de la casa és el rellotge de sol, reforçat per la línia horitzontal de la galeria, que contrasta amb les línies verticals de la resta d’obertures de la façana. Tal com comenten Quim Díaz i Jordi Gaitx a Passejades per Sant Feliu de Guíxols (Sant Feliu de Guíxols: Ajuntament, 2002, p. 17): “l’eix principal de l’edifici el marca el conjunt de les tres finestres d’arc el·líptic rematades pel plafó del rellotge solar, que és decorat amb rajoles de ceràmica i un vers de l’obra Canigó de Jacint Verdaguer: Lo ritme van seguint de les estrelles una cita molt adient amb la vocació d’astrònom de Rafael Patxot” i que fa al·lusió a l’estacionalitat de les feines relacionades amb la natura (agricultura i pesca) i també al pas de les hores marcades pel rellotge de la façana.

Aquest element, que permet identificar fàcilment la casa, també revela la identitat del propietari, la seva passió per l’observació dels astres i la seva comunió amb l’ideari de l’època. El seu disseny és un enigma, ja que tot i la seva rellevància, es va afegir posteriorment a la redacció dels dos primers projectes per a la construcció de la casa, conservats a l’Arxiu Municipal. Aquest ornament resultava colpidor -fins i tot estrafolari-, per als seus contemporanis. Per aquest motiu va provocar la publicació de diversos comentaris a la premsa de l’època. A L’Avi Muné de 7 de juny de 1919 es preguntaven: “Com s’ho faran amb el rellotge de sol de can Patxot per a atraçar-lo d’una hora? Desavantatges del bell catalanesc...!” El 27 de desembre de 1919 el mateix setmanari anunciava la inauguració de les obres amb aquestes ratlles: “[...] La façana ha estat pintada de groc i amb aquell rellotge de sol té un conjunt tan simpàticament catalanesc, que, més que una casa del Passeig sembla el mas de cal Panarro. Heu-se aquí la bella tradició catalana i el refinament ciutadà en amical aparellament. Lo que no ens hi acaba d’agradar son aquelles golfes. No en tenim prou encara amb les de la Cambra de Comerç?”

AMSFG.
Fons Ajuntament Sant Feliu de Guíxols.

A l’exterior, un altre element singular és la torratxa que s’alça en la part superior. Aquest component és el testimoni del lloc on havia estat situada la cúpula de l’Observatori Astronòmic Català, una realització íntimament lligada amb les aspiracions personals de Patxot. En aquest cas també es tracta d’una estructura que serveix per a l’observació de la natura, però sense vinculació amb la ciència, la vocació que havia hagut d’abandonar. Citem a continuació la descripció que en fa l’Àngel Jiménez al seu article “La casa Patxot de Sant Feliu de Guíxols”, publicat a Revista de Girona número 174, gener-febrer de 1996: “Corona l’edifici una torratxa octogonal amb petits vitralls a dalt de les finestres i cúpula guarnida de trossets de ceràmica de colors marronosos i ocres, per la qual s’accedeix a un terrat amb barana de ferro, un meravellós mirador del mar obert i del cel, des d’on es domina el paisatge de la badia i del passeig. Una construcció que substituïa, d’alguna manera, el gran observatori que hi havia hagut”.

Casa Patxot. AMSFG.
Autor: Salvador Estibalca.

L’interior de la casa ha estat tan modificat a causa dels diferents usos que se’n van fer que es conserven pocs elements originals els quals es troben principalment al vestíbul i a l’escala. En aquests elements hi ha profundament marcada l’empremta de Rafael Patxot, els seus somnis i també el seu dolor. Els elements més remarcables són els vitralls, la columna, l’escala noble i els falsos sostres decorats amb esgrafiats.

Casa Patxot. AMSFG.
Autor: Salvador Estibalca.

Els vitralls presenten uns motius molt singulars, difícilment comparables amb altres vitralls de l’època. Si interroguem les formes que representen, podem proposar una interpretació inventada i no comprovable del seu significat, però íntimament lligada amb la vida de Rafael Patxot i coherent amb altra simbologia creada per ell. Al despatx que es troba a l’esquerra, tot just després de pujar les escales d’accés, hi ha el vitrall del mar, en el qual hi ha representades la platja, amb onades i gavines volant entre els núvols. Quan era un nen, en Rafael i els seus amics coneixien pam a pam el mar, la platja i les roques. Hi nedaven, hi pescaven i hi jugaven durant tot l’any. “En l’escenari de la meva infantesa la mar hi ocupa un gran espai lluminós que dibuixa l’horitzó de migjorn”, diu ell mateix a “Marinesques d’infants” publicat l’any 1936 a la revista Claror i posteriorment a les seves memòries.

Casa Patxot. AMSFG.
Autor: Salvador Estibalca.

En les onades que hi ha en aquest vitrall hi podem reconèixer les que descriu el mateix Patxot quan explica que jugaven a classificar les onades. L’onada que ocupa la franja central és precisament el que ells anomenaven una rasa, un tipus d’ona que es produïa de manera excepcional i que, per aquest motiu, destaca enmig d’altres que ells anomenaven plenes. “A la meva terra d’una onada se’n diu genèricament una “plena”, nom ben descriptiu i quelcom metafòric; i quan rompen a la platja en diem “marratxades”. La nostra observació infantil les havia classificades segons la manera de rompre. Generalment, les plenes boteixen en bauma de bromera que cau a plom sobre la platja, la fa retrunyir i, arremolinant-s’hi, no solen allargar gaire, perquè elles mateixes es destorben. En canvi, les plenes, de tant en tant esdevenien “rases” en la nostra nomenclatura i eren aquelles, menys freqüents, que força abans d’arribar a la platja s’ornaven de bella crinera i plegant-se impacients sobre elles mateixes, lliscaven amb satinat fregadís i esbandien molt lluny, perquè solament “rasaven” la sorra i no malmetien llur energia, aquestes eren les nostres.

Sotjàvem la mar, i quan descobríem que s’iniciava una rasa al lluny, a força de cridòria arribàvem a una avinença respecte del seu pronòstic, que no era pas arbitrari, car hi teníem molta experiència guanyada a preu de mullenes. I si la decisió era d’esperar-la asseguts dintre la nostra bassa, hauríeu vist quina frenètica activitat per a reforçar-la de sorra per tots costats, mentre la rasa s’anava aterrant majestuosament.”

Casa Patxot. AMSFG.
Autor: Salvador Estibalca.

Des del hall, la llum de blau i nacre del vitrall del mar se suma a la del vitrall que separa aquesta estança del distribuïdor de l’entrada. Segons explica Àngel Jiménez en l’article citat anteriorment, aquest element provenia de l’antiga casa Patxot i s’havia aprofitat per a la nova vivenda. El vitrall del hall, situat just al davant de l’altre, té els mateixos colors però la composició és amb formes geomètriques combinades amb flors de lis, fent uns motius molt similars als del vitrall de la porta d’accés al menjador (a la dreta del hall). En aquests dos vitralls el color groc hi té més protagonisme. L’ambient de la sala es tenyeix amb la llum i els colors que evoca Rafael Patxot:

“De tant en tant, la roca es bada en cales arrecerades i la mar s’hi esmuny a emmirallar-se en esplais d’intimitat. Que no heu vist mai, allà, en un girant, a trenc d’aigua, com ella i el sol juguen amb palletes daurades, sobre un fons nacarat i com trien curculles i cargolins que la mar encima amb pedretes de Santa Llúcia i sabatetes de la Mare de Déu, per als infants d’en terra?”

“ […] Tot això és cobert per una volta la blavor de la qual no se sap judicar fins que hom l’ha enyorada, lluny de la Mediterrània, vivint en els climes del nord.”

Casa Patxot. AMSFG.
Autor: Salvador Estibalca.

Els vitralls que hi ha en les tres finestres situades sobre l’escala sembla que transporten al recolliment interior d’un temple. Reben la llum d’un celobert tot folrat de rajola blanca i sembla molt probable que estiguin dedicats a les seves filles, que no van arribar a gaudir de la casa que el seu pare els construïa. Montserrat va morir l’any 1919 i Maria el 1925. En Patxot, tot és simbòlic i res no és casual. Al seu entorn, hi ha constants referències al record de Montserrat i Maria. A banda de la creació de les fundacions que els dedicà, va donar el nom de Montserrat a la biblioteca de l’Institut de Cultura de la Dona que ell va sufragar i a la seva finca de Pedralbes, Clos Montserrat. El nom de Maria el va posar a la Masia Mariona, la seva casa d’estiueig a Mosqueroles (Montseny). Les seves filles difuntes estan representades pels dos braços que formen una creu amb la lletra P del logotip que es va fer dissenyar.

Casa Patxot. AMSFG.
Autor: Salvador Estibalca.

Segons si els vitralls van ser fets durant la construcció de la casa, enllestida l’any 1921, o bé després de l’any 1925, arran de la mort de Maria, la interpretació podria variar. El vitrall que hi ha en la part superior de la finestra de la dreta hi ha representats dos peixets blancs amb grans cues que probablement simbolitzin dues filles. Quan el mateix Rafael Patxot explicava el significat del seu logotip, on la inicial del seu cognom tenia una gran rellevància, feia referència al joc de paraules per explicar una etimologia inventada del seu cognom. Segons ell, Patxot derivava de peix, peixot. Sembla que aquests peixos estan presos dins dues corones de color morat –que és el propi del dol- i tenen una forma semblant a uns anells amb pedres precioses o flors. Aparentment estan suspesos en un líquid blau contingut en una forma el·lipsoide que sembla que tingui un ull i que els embolcalla de manera maternal. Si els vitralls es van fer durant la construcció de la casa, entre 1917 i 1921, els petits peixos podrien representar Maria i Concepció, de dol per la mort de la seva germana gran, i la forma que les envolta intenta protegir-les del peix amenaçador que protagonitza el vitrall central. Si van ser fets posteriorment a l’any 1925, cosa que ens sembla poc probable, els peixos blancs podrien ser Montserrat i Maria.

Casa Patxot. AMSFG.
Autor: Salvador Estibalca.

El vitrall que corona la finestra central representa un peix obscur que sembla una carpa amb un cap de drac, amb ulls ferotges i una gran boca amb dos ullals. Està contingut en la mateixa forma el·lipsoide però els colors són foscos i suggereixen una gruta o caverna. Tal vegada sigui la representació del “sorraig”, protagonista d’un dels jocs infantils de Rafael, i que en aquest cas podria simbolitzar la mort que li arrabassà primer una filla i, pocs anys després, l’altra.

“Abans d’arribar a la sorra ja ens anàvem despullant i ho enllestíem d’una revolada; ocorreguda cap a mar, capbuçada, anar a l’alè, ço és, nedar sota l’aigua i tenir la traça de sortir bracejant a frec del company que estigués distret, per tal de sobtar-lo i emborniar-lo, cridant “sorraig!”; tal era l’entrada reglamentària dels iniciats. “Sorraig”, és el nom folklòric d’un peix semi-llegendari que fa de mal precisar.”

Casa Patxot. AMSFG.
Autor: Salvador Estibalca.

El vitrall de dalt de la finestra de l’esquerra té unes formes molt més enigmàtiques i abstractes, per això la interpretació és més complicada i pot convidar a fer lectures de caire més esotèric . A diferència del vitrall de l’esquerra, en aquest, els elements més destacats es repeteixen tres cops: hi ha tres estrelles i també hi ha tres formes similars a ulls. La interpretació també variaria segons la data de creació del vitrall. Proposem la que ens sembla més plausible, que és la que correspondria en cas que el vitrall fos realitzat durant les obres de construcció de la casa. Probablement l’estrella més gran, envoltada per una mena d’aura, representa l’ànima de Montserrat, la filla que acabava de morir. Les altres dues estrelles són una mica diferents, la segona és més petita i l’altra, encara menor, és incompleta, com si hi hagués un moviment d’allunyament. Probablement representen altres familiars difunts com la seva cunyada Concepció, morta el mateix any que la seva filla, o Clara Jubert, la mare de Rafael Patxot. Els dos ulls que estan junts, a prop de l’estrella, poden representar les dues fills vives o els progenitors. El que queda més apartat està unit per una mena de cordó umbilical a l’aura que embolcalla l’estrella principal. Tal vegada representa el traspàs de Montserrat.

Casa Patxot. AMSFG.
Autor: Salvador Estibalca.

El hall i l’escala noble, juntament amb la façana, són els elements que defineixen el caràcter de la casa Patxot. Tot en aquest espai està amarat del classicisme mediterrani que tant delectava els noucentistes i que el mateix Patxot esmenta a les “Marinesques”:

“També hi ha estesa de platges, ribetejades de pineda, on la mar descolga monedes de llunyans temps romans i, de vegades, escup les escòries que el vent porta dels volcans italians […]”

Casa Patxot. AMSFG.
Autor: Salvador Estibalca.

El centre d’aquest espai se situa a l’arrencada de l’escala noble i en la columna amb capitell d’inspiració jònica. L’escala és de tres trams, amb marbre blanc als replans i amb una impressionant barana de fusta de roure. La barana comença amb un motiu en espiral que recorda una onada “rasa”. Segons els records que evoca Rafael Patxot a les seves memòries, quan eren infants anomenaven rases les onades que es cargolaven sobre si mateixes i s’enflocaven amb crestes d’espuma abans d’arribar a la platja. La resta de la barana és una balustrada formada amb columnetes que recorden les finestres geminades típiques del romànic. Aquesta decoració introdueix en aquest espai l’estètica d’una obertura tradicional de l’arquitectura catalana i avança la presència de dues finestres triforades de pedra polida a la part superior del badalot de l’escala, a banda de la triple finestra amb vitralls en la paret principal de la caixa d’escala. L’ull de l’escala està cobert per una volta de petxina amb forma el·lipsoide, decorada amb motius florals, a joc amb els que hi ha sota de les finestres, i il·luminada als quatre angles amb làmpades muntades damunt vitralls.

Casa Patxot. AMSFG.
Autor: Salvador Estibalca.

La columna sosté la biga del sostre del hall i és de pedra polida. El capitell, de marbre blanc, està decorat amb formes d’inspiració clàssica com les volutes i el fris de l’oval i el dard. Tanmateix, les volutes de la casa Patxot són una interpretació lliure dels patrons jònics ja que es troben invertides i són dobles. De fet, reprodueixen el mateix motiu que l’arrencada de l’escala: l’onada rasa. El fust de la columna és llis i així, no es carrega la decoració d’aquest espai.

La llum que arriba al hall traspassant els vitralls evoca la claror de la Mediterrània, el mar i les onades, el sol i el nacre de les petxines. El color sorra de les parets i la barana de fusta donen calidesa a aquest espai de grans dimensions, també hi contribueix la suau llum de les tres llànties d’alabastre. Les rajoletes del terra també tenen com a motiu l’espiral de l’onada, però en color verd, el verd dels pins o del mar mateix arran de les cales. Al menjador i al despatx, hi havia un terra de parquet de marqueteria amb formes geomètriques que no s’ha conservat de manera íntegra. En les estances de la part noble, planta baixa i primer pis, el motiu de les rajoles va variant a partir d’uns motius similars així com també la delicada decoració de flors i formes vegetals esgrafiada en els sostres.

Casa Patxot. AMSFG.
Autor: Salvador Estibalca.

També ens sembla interessant recollir la interpretació que fa l’Àngel Jiménez al seu article sobre els reforçats tancaments que protegeixen les finestres de les façanes. Segons aquest autor, aquest detall també seria degut a les experiències viscudes pel propietari de la casa. “Sospito –de forma totalment gratuïta, és clar- que les abundants obertures de l’edifici ben reforçades i closes amb porticons per dins i, per fora, amb persianes de llibret, obeeixen a la curiositat discreta de poder observar sense ser vist; i potser, a l’experimentada desconfiança de Rafael Patxot, que havia vist com els vidres de la seva antiga casa havien estat objecte de les ires dels avalots obrers”. Aquests fets es produïren el 17 de març de l’any 1900 (Vegeu la crònica que en fa el setmanari El Puerto) i van ser el motiu del trasllat de la família a Barcelona i de l’arrendament de la fàbrica.

Casa Patxot. AMSFG.
Autor: Salvador Estibalca.

Independentment de si la lectura que proposem de la Casa Patxot resulta més o menys fantàstica, creiem que és un recurs excel·lent per conèixer la personalitat del seu propietari i la seva època. Estem ben convençuts que la figura de Rafael Patxot i aquest immoble són dos elements essencials del patrimoni cultural guixolenc i que val la pena recuperar-los i difondre’ls per promocionar la ciutat i construir la seva identitat.

Font: M. Àngels Suquet
Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols – 2014