Música de cambra

II. Música de cambra [46 obres]

Aquest apartat engloba quaranta-sis obres creades per a formacions instrumentals i públics molt variats. Les versions de les sardanes per a piano o grup de cambra constitueixen gairebé la meitat d’aquest conjunt, que completen les obres de tall romàntic en un sol moviment, per a piano sol o per a un instrument solista i piano, i les obres de gran envergadura en forma de sonata, quartet i concert. Incloem en aquest epígraf una obra per a piano anomenada genèricament Composició i la marxa militar per a piano Agadir, totes elles esmentades per Josep Grahit en la seva biografia de Garreta però que no han estat localitzades.

La majoria de les versions per a piano o per a piano a quatre mans de les sardanes van ser realitzades en vida de Juli Garreta. Alguns d’aquests arranjaments, com L’aubada, van ser directament controlats i possiblement realitzats per ell mateix, que era un pianista competent i acostumat a la reducció ràpida de partitures per a la interpretació. La majoria, però, són obra del seu germà Lluís i del seu amic i deixeble Josep Maria Vilà i Gandol. Els manuscrits mostren com s’arranjaven per tandes, per enviar a algun pianista o de cara a l’edició impresa. Les sardanes per a piano a quatre mans Nydia, Primavera, Llicorella, Pedregada i Maria van formar part d’un bloc d’obres arranjades en el mateix moment per a la interpretació, encara que no sabem qui va ser l’autor de la reducció. Garreta també va enviar les versions per a piano de L’aubada, Griselda, Somni dolç i Somni gris a la pianista Clotilde Grau, mare de Josep Grahit, i les de Frisança, La rosella i Griselda a Pau Casals per tal que les facilités al pianista polonès Mieczyslaw Horszowski, amic i hoste de Casals, i aquest les pogués interpretar i valorar. Per a Casals i Horszowski, Garreta va preparar també versions a quatre mans de Maria, Llicorella, Nydia, Pedregada i Primavera. És molt interessant que Casals, en una resposta per carta a Garreta, comparava les seves sardanes per a piano amb les masurques de Chopin, que segons ell compartien el caient popular i el bon gust i refinament de la música de saló.

Clarament, el destí principal d’aquestes sardanes arranjades per a piano era l’edició impresa comercial. Les dues principals sèries van ser publicades per l’Associació Foment de la Sardana de Sant Feliu de Guíxols, en la seva col·lecció «Edició Popular Dança Catalana», i pel Foment de la Sardana de Barcelona amb la col·lecció especial de partitures de música catalana anomenada «La Sardana Popular», una iniciativa del sardanista i gravador de música Josep Maria Canals. És remarcable que els manuscrits dels arranjaments no incloïen les introduccions de flabiol, però en canvi sí que hi eren en les edicions impreses. No consten les dates d’edició a les partitures, però a partir de les notícies a la premsa i dels anuncis i catàlegs de les cases de música podem veure que totes les edicions de sardanes de Garreta van produir-se en vida el compositor. Molt sovint passaven pocs mesos entre l’estrena de la sardana per a cobla i la seva publicació per a piano. Això ens mostra, un cop més, que Garreta no vivia aïllat del món i de l’ofici musical, sinó que hi participava activament i n’aprofitava les oportunitats.

La difusió de les partitures de sardanes per a piano durant les primeres dècades del segle XX està estretament relacionada amb la coronació del piano com a instrument rei per part de la nova i puixant burgesia industrial, d’una banda, i amb l’expansió de les acadèmies i escoles de música de l’altra. Les sardanes per a piano ocupen un espai intermedi i flexible entre la música de cambra considerada seriosa i distingida, i els tangos, pasdobles, foxtrots i americanes, que a més de ballar-se, eren empaquetats per al consum domèstic en forma de partitura, disc de gramòfon o rotlle de pianola. Per contra, les interpretacions en concert de les sardanes per a piano són purament testimonials, amb només quatre concerts documentats de Pastoral, Dalt les Gavarres, La rondalla i Juny, tots ells després de la mort de Garreta. També és en aquest context que cal situar les americanes Mercedes i Soledad, que es va publicar el 1902 a Barcelona.

Un grup diferent d’obres de cambra són les sardanes arranjades per a trio de violí, violoncel i piano, Matinada, Pastoral, Somni dolç i Somni gris, i per a quintet, Zaira. Són adaptacions que segurament partien de les versions per a piano sol, i que van arranjar-se per ser interpretades en directe. El més interessant és la presència d’aquestes obres en les programacions radiofòniques de Ràdio Barcelona i Ràdio Associació de Catalunya en un període de temps molt concret, entre 1931 i 1932. Era quelcom habitual convidar cobles, pianistes i formacions diverses per realitzar concerts i emetre’ls en directe, de vegades amb programes periòdics o cicles sobre un tema o compositor concret. La més difosa d’aquestes versions de cambra és Matinada, que va tocar-se en moltes ocasions a la ràdio i fora d’aquesta.

A banda de les sardanes, Garreta va explorar la música de cambra des de ben jove. Les seves primeres composicions, Nocturn, Vals, Impromptu i Romança sense paraules, són de tall clarament romàntic i emulen els seus compositors predilectes: Fryderyk Chopin, Felix Mendelssohn, Edvard Grieg i Franz Schubert. La comparació amb Chopin i Grieg és recurrent entre la crítica i els músics de l’època, que veien en les sardanes de Garreta l’equivalent a la reinvenció de les masurques i poloneses per part de Chopin i de la tradició noruega per part de Grieg. És remarcable l’interès que Garreta mostrà pel violoncel, per al qual va escriure obres en un sol moviment amb l’acompanyament de piano seguint el model romàntic de les peces de caràcter. Les obres per a violoncel anaven adreçades a intèrprets concrets, com Mar plana i Masurca, dedicades a Bonaventura Dini, o Romança i Joguina per a Pau Casals. Aquesta darrera la va escriure vint anys després de la resta i és, sens dubte, la més difosa i interpretada d’aquest subgrup. El cas de la Romança és molt particular, ja que les seves versions per a violoncel i piano i per a violí i piano són coetànies, però la versió per a violoncel no va estrenar-se fins al 1932, set anys després de la mort de Garreta i vint anys després de la seva composició.

El darrer grup està format per obres més ambicioses i complexes, amb una llargada considerable, estructurades en diferents moviments i arrelades en la tradició musical germànica exemplificada per Ludwig van Beethoven i Johannes Brahms. Ja feia provatures el 1898 amb el Quartet amb piano, però fins al cap de molts anys no s’embarcaria en la Sonata en do menor (1922), la Sonata en fa (1923) i el Concert en sol menor (1925), títols molt representatius del model germànic en què es va inspirar Garreta. El Concert en sol menor compta amb una reducció per a piano d’Eduard Toldrà que considerem també obra, ja que es va interpretar assíduament durant l’any 1926 tant a Catalunya com a l’estranger. La premsa també dóna notícies d’un Quartet per a cordes enllestit el 1925 i d’una Sonata inacabada, tot i que cap de les dues obres s’ha pogut localitzar.

La música de cambra és un signe important de la renovació cultural promoguda per les associacions de música que sorgeixen en la majoria de ciutats del país cap als anys vint del segle passat. Garreta, precisament, fou membre fundador i president de l’Associació de Música de Sant Feliu de Guíxols, a més de soci de l’entitat «Amics de la Música» de Barcelona des de 1916. Si bé cada associació plantejava el seu propi projecte cultural, l’objectiu comú d’aquestes entitats era fomentar l’activitat concertística i en general el conreu de l’esperit, per desmarcar-se dels entreteniments de moda com els esports o la música de ball. Les cases de pianos, com també els casals catalanistes i els ateneus obrers, esperonaven el repertori de cambra romàntic amb audicions, vetllades, conferències i sessions per difondre aquesta música íntima, considerada de valor intrínsec per al progrés social i humà. És molt interessant veure la posició de les obres de Garreta en el repertori d’aquestes audicions, ja que s’interpretava juntament amb Bach, Brahms, Beethoven, Franck, Grieg i Wagner, i no pas en un apartat específic de «música catalana». A partir de la Guerra Civil, però, la presència de les obres de cambra de Garreta en els programes va disminuir notablement, amb l’excepció de la «Sardana» de la Sonata en do menor i de Joguina, que van mantenir una certa vigència durant el franquisme.

La música de cambra de Juli Garreta és fonamental dins del conjunt de la seva obra. D’una banda, mostra la voluntat del compositor de crear una música elevada, d’acord amb els paràmetres de principis del segle XX, i de situar-se en l’esfera dels que ell mateix anomenava «els clàssics», o sigui la música europea d’arrel germànica representada emblemàticament per Beethoven. De l’altra, és la part més vinculada a la indústria musical, i algunes obres van tenir una difusió massiva tant a Catalunya com a la resta d’Europa.