Juli Garreta no va escriure massa música original per a un conjunt instrumental que no fossin la cobla o l’orquestra simfònica. Les obres que constitueixen aquest apartat del catàleg són, bàsicament, instrumentacions. Per un costat, hi ha les versions per a banda que es varen fer de les seves sardanes i d’algunes de les seves composicions simfòniques més conegudes, de l’altre hi ha les instrumentacions que ell mateix va fer d’obres d’altres autors, concretament una fantasia sobre Aida de Giuseppe Verdi i l’adaptació per a orquestrina d’un cor del Tannhäuser de Richard Wagner.

Les obres originals per a orquestrina que s’han conservat palesen que van ser escrites per al mateix grup de músics que interpretaven les sardanes. Així doncs, quan les cobles participaven en els concerts i en els balls als casinos i als seus envelats corresponents, els intèrprets de la primera fila mudaven d’instrument i en comptes de tocar un flabiol, dues tenores i dos tibles, feien sonar una flauta, dos violins i dos clarinets. En alguns casos, a més, hi havia qui deixava el fiscorn i prenia un violoncel. Aquests eren procediments habituals a l’època. Es tracta, doncs, d’un repertori d’envelat escrit als primers anys de composició i que l’autor va pensar per a la formació que dirigia el seu pare.

Les instrumentacions per a banda constitueixen un grup a part. Podem organitzar-les en dos subgrups que corresponen a situacions i períodes diferents. El primer són les versions de sardanes que van sonar sobretot entre 1903 i 1907, degudes segurament als directors dels conjunts que les interpretaven. A Girona, la Banda del Regiment d’Infanteria d’Àsia va incloure dins el seu llistat d’autors el nom de Garreta en els concerts que feia a la glorieta de la Devesa, a la Rambla i al Cafè Novetats que hi havia hagut en una cantonada de la plaça Marquès de Camps. A la Rambla de Figueres, les bandes també havien tocat sardanes de Garreta, essent la més repetida i celebrada La rondalla, premiada en el concurs de Figueres de 1902.

El segon subgrup de les instrumentacions està constituït bàsicament per les que va fer Joan Lamote de Grignon per a la Banda Municipal de Barcelona, que ell mateix dirigia. Un dels documents guardats de la versió simfònica de Pastoral demostra la manera d’escriure aquestes versions per a banda: sobre la partitura original de direcció, amb lletra menuda i minuciosa, Lamote havia repartit les línies melòdiques entre els diferents instruments de la banda, de manera que a partir d’aquest document es va poder encarregar la còpia dels papers per als instrumentistes. La dependència de les composicions originals de Garreta, per tant, era molt marcada, i consistia, ben sovint, en una relectura de les parts de corda.

Possiblement, les versions de la Banda Municipal de Barcelona van contribuir a fer molt populars algunes de les sardanes i de les principals obres simfòniques de Juli Garreta. Dins el cicle «Concerts simfònics populars», sovintejaven al Palau de Belles Arts, a la Plaça del Rei, a la Plaça Sant Jaume, al Palau de la Música Catalana, al Cinema Coliseum i a diferents teatres de Barcelona. A l’estiu, també era habitual que sonés alguna sardana de Garreta en els concerts nocturns i als concerts amb els quals la banda participava en les festes dels diferents barris de la ciutat. Entre 1923 i 1938, amb un repunt significatiu de Juny l’any 1943, les instrumentacions de les obres de Garreta fetes per Lamote foren una de les músiques característiques i emblemàtiques de Barcelona.

Paral·lelament als concerts de la Banda Municipal, la ràdio, en els seus primers anys, va començar a retransmetre la música de Garreta, com ja hem comentat en la introducció de les sardanes. I a Ràdio Catalana, a diferència de Ràdio Barcelona, en comptes de contractar una cobla per a interpretar-les i posats que tenien una orquestra pròpia, van arranjar-ne unes quantes a partir de les edicions impreses per a piano. La còpia guardada de Matinada exposa clarament un procediment semblant al que acabem d’anotar per a les instrumentacions de Joan Lamote de Grignon. Sobre els pentagrames de la partitura de piano, algú va distribuir les melodies en línies instrumentals. Tot seguit, la copisteria A. Miró i Bachs de Barcelona es va encarregar d’escriure les diferents parts. De la mateixa manera que a principis de segle les bandes s’encarregaven d’introduir les sardanes de Garreta en les hores de lleure dels gironins i dels figuerencs, el nou invent de la ràdio també ho feia als salons privilegiats, amb certa continuïtat simbòlica amb els gramòfons.

La música per a conjunt de Juli Garreta és una categoria híbrida que depèn força de les seves pròpies sardanes i composicions simfòniques. Només set de les vint-i-cinc obres contingudes en aquest apartat són originals, i conjuntament amb les dues instrumentacions de l’autor, pertanyen al repertori d’orquestrina habitual al tombant del segle XX.

Juli Garreta (1875 – 1925) Catàleg de l’obra musical
Joan Gay i Puigbert, Joaquim Rabaseda i Matas, Marisa Ruiz i Magaldi – 2014