Narcís Albertí Bosch

Germà de Benet Albertí i Bosch, va emigrar cap a Santo Domingo l’any 1863, acompanyat de la seva mare, Elena Bosch i Soler, per establir-s’hi definitivament amb el seu pare, Benet Albertí i Isern, que hi residia des de l’any 1861, tot treballant d’armador de vaixells a l’empresa del seu cunyat, Josep Capell, que estava casat amb la seva germana Escolàstica.

Domiciliats al barri de Santa Bárbara, concretament al carrer de San Antón, en Narcís rebria les seves primeres nocions escolars de la mà d’una professora nadiua anomenada Carmen. La malaltia contreta pel seu pare els va fer tornar a Sant Feliu, on passà una llarga convalescència entre els anys 1865-1867. Refet de la malura, es traslladaren novament a l’illa, on Narcís fou escolaritzat en el col·legi Padre Bellini. En desfermar-se, però, el còlera, la família cercà recés a San Juan de Puerto Rico (1870), on estudiaria llatí i filosofia amb els pares jesuïtes, al Seminari Conciliar. Allà, Narcís Albertí tingué el seu primer contacte amb l’art i les cultures aborígens, que, amb tan sols deu o onze anys d’edat, el fascinaren.

En tornar a emmalaltir el seu pare, decidiren retornar a Sant Feliu, el 1872. Trobant-se novament a la nostra població, en Narcís va fer el batxillerat al col·legi Vidal (1872-1874), alhora que feia de practicant de farmacia durant quatre anys, i més tard es graduà en Ciències i Lletres a l’Institut Provincial de Girona (1876).

Matriculat més endavant en Medicina a la Universitat de Barcelona, hi féu només els dos primers cursos, en deixar la carrera a mitges per tornar novament a Amèrica. Al nou continent va passar uns anys dedicat al comerç, concretament a la Casa de Hernández y Menció, a San José de las Lajas, a la província de l’Havana, on aprofità per inspeccionar diverses cavernes de la zona. Tot i així, i després de residir un temps als Estats Units, retornà mig malalt a Santo Domingo, a casa dels oncles Capell. Allà acabaria les llicenciatures de Farmàcia (1889) i de Medicina (1890), sota la protecció del doctor Juan Francisco Alfonseca i de monsenyor Arturo de Meriño.

Nomenat pel Govern metge de Sanitat Militar de la província d’El Seibo, on va residir un any, regentà també la farmàcia de José Mieses y Co., a Santo Domingo, durant sis anys. Esposat més tard amb la filla del farmacèutic, Maria de la O Mieses Alfonseca –d’aquesta unió naixerien cinc fills: Almanzar, Benito Narciso, Carlos, Viriato i Luis–, hom li encomanà la tasca de metge militar de la província de La Vega, un càrrec que ocupà durant setze anys. A la seva capital, Concepción de La Vega, Albertí es distingiria com una de les figures més importants de la seva vida social i intel·lectual: regidor municipal i metge de la societat La Humanitaria, fou un dels fundadors del Cos de Bombers, i cofundador del Comitè de la Societat Internacional de la Creu Roja i de la Sanitat Municipal.

Fundador i director del Museu Nacional, inicià tot un seguit de treballs sobre arqueologia, geología i espeleologia de l’illa de Quisqueya (l’Espanyola), que li duraren un total de deu anys, i que es traduïren finalment en el llibre Apuntes para la Prehistoria de Quisqueya (1912).

Actualment, hom considera Narcís Albertí i Bosch com el pioner de l’arqueologia i dels estudis de l’art rupestre dominicà més important d’aquell país. Distingit amb les medalles d’argent a l’Exposició Regional de Puerto Rico (1886), de bronze i menció honorifica a la de Brussel·les (1898), i d’or a la de Santo Domingo (1907), el seu nom identifica la Sala de los Monolitos del Museo del Hombre Dominicano, i la dels precursors de l’arqueologia dominicana, mentre que una de les coves més importants localitzades al Parque Nacional del Este pels investigadors Abelardo Jiménez Lambertus i Dato Pagán Perdomo porta el nom de Cueva Narciso Albertí Bosch.

Font: Gent d’un Segle – Sant Feliu de Guíxols 1900 – 2000 (401 apunts biogràfics)
Gerard Bussot i Liñón – Urània Estudis Guixolencs – Publicacions de Sant Feliu de Guíxols – 2011