L’indret que ocupa actualment el passeig dels Guíxols ha tingut, al llarg del temps, diverses denominacions. La primera d’elles ja s’esmenta als llibres de matrimoni de l’arxiu parroquial, pocs anys després d’assentar-se urbanísticament davant del sorral de mar, pels volts de la meitat del segle XVIII, i l’identifica com a “carrer nou davant la mar de lo arrabal de Tueda”. Es tracta del casament que tingué lloc a la casa de Feliu Monell (Moner?), d’ofici mariner, el dia 18 de setembre de 1756, entre els joves guixolencs Jeroni Arxer i Teresa Monell. Aquesta designació estigué durant uns certs anys en vigència, puix que trobo una altra partida de noces celebrada l’any 1765 en “una de las cassas novas de la Sra. Escolástica Befarás i Maric, vídua, cita en lo carrer del mar en lo Arrabal de Tueda”. Pocs anys després, però, ja és esmentat oficialment al registre parroquial el nom de carrer dels Guíxols, en un acte de maridatge de 22 d’agost de 1772, a la casa de Josep Andreu, d’ofici pescador “sita en lo carrer dels Guíxols”.

Contràriament a aquestes identificacions que feia l’estament eclesiàstic guixolenc, sobre les noves vies urbanes de la població, l’administració local i de l’Estat continuava designant aquest espai dins el conjunt del raval de Tueda. I, de fet, aquest carrer no l’anomenaria legalment de Mitja Galta –per la seva forma còncava- fins al cadastre del 27 d’abril de 1818. Curiosament, en aquell temps la corporació local denominava carrer dels Guíxols l’actual Baixada del mateix nom, formada entre final del segle XVIII i principi del XIX. Tanmateix, l’oficialització no tingué lloc fins a la redacció de l’expedient de contribucions de l’any 1839, en què es formalitzaria el nom del carrer dels Guíxols, en substitució de Mitja Galta, tot i que ambdues vies -l’actual Passeig i la Baixada dels Guíxols- el compartirien fins a la confecció del padró de veïns de 1867.

Vista del Passeig dels Guíxols, 2012
Sóc Sant Feliu de Guíxols – Autor: Mercè Pérez Espinar.

És precisament en aquest llistat en què es diferencià el carrer dels Guíxols, amb 20 edificacions i 2 magatzems, de la baixada dels Guíxols amb 5 construccions. Cal puntualitzar que quan el mestre d’obres Josep Gallart va realitzar el Pla Geomètric de la Vila l’any 1858, en el seu inventari de noms de vies urbanes, va identificar aquests dos carrers amb els números 11 i 12 del parcel.lari general, però en canvi els adjudicà la mateixa qualificació: carrer dels Guíxols.

Amb els temps i les actuacions urbanístiques que he esmentat amb anterioritat, s’arribaria a denominar carrer dels Guíxols el tram de via afrontant amb els habitatges; i Passeig dels Guíxols, a la zona d’esbarjo intermèdia entre aquella calçada i la platja (segons projecte redactat per Pere Pascual i Baguer l’any 1886).

Sense saber com ni haver-hi cap acord municipal, hom començà a nomenar tot aquest ampli espai com a passeig dels Guíxols, i restà amb aquest nom fins acabada la guerra civil espanyola. Aleshores, a la sessió del 8 de juliol del 1939, l’Ajuntament va acordar de cursar una ordre al Ministerio del Interior on s’informava de la relació de noves titulacions de carrers que s’havien aprovat en data 8 de juny d’aquell any. Entre aquelles hom proposà de canviar el nom de passeig dels Guíxols pel de “Paseo del Generalísimo Franco”.

Finalment, després de suportar durant quaranta anys una designació imposada i poc escaient per a aquest passeig, just a l’inici de l’esperada democràcia, la corporació local va retornar al ple municipal del 31 de maig de 1979 el nom de Passeig dels Guíxols a aquesta via urbana de la ciutat.

Vista del Passeig dels Guíxols, 2012
Sóc Sant Feliu de Guíxols – Autor: Mercè Pérez Espinar.

L’establiment de la primera franja urbana davant de la platja de mar –que posteriorment formaria l’actual passeig dels Guíxols- s’ha de situar cronològicament pels volts de la meitat del segle XVIII, precisament en uns moments de bonança comercial que influïren positivament en la consolidació del primer teixit urbà del raval de Tueda. Així, durant aquells anys, es va travessar a l’altra banda del Drassanal (actual Rambla del Portalet), per establir-se en els camps de llevant– més a l’est- que formarien ràpidament un nou assentament constructiu i que hom situaria entre el camí d’anar a Palamós (avui carrer Joan Maragall) al nord; el Drassanal a l’oest; la franja dreta dels primicers habitatges del que avui és el carrer d’Àngel Guimerà, a l’est, i el grup de cases cara a mar, seguint una línia corba a semblança del traçat natural de la platja, al sud.

Façanes dels edificis del Passeig dels Guíxols, cap al 1910
Font: Carrers, Cases i Arquitectes. Sant Feliu de Guíxols, dels inicis fins el 1931
Il·lustració: G. Bussot.

Dins els contorns d’aquesta illa s’hi formaren dos carrers –d’en Llifonso (Sant Roc) i de Sant Ramon- que eixien del Drassanal i s’entrellaçaven al seu extrem oposat, just on acabava aleshores, aquell nou desenvolupament urbanístic. Podem dir, doncs, que la disposició edificatòria que havia pres el futur passeig dels Guíxols a la meitat d’aquell segle –l’any 1763 aquest tram de cases ja estava completament alineat, més o menys, paral.lel i a l’alçada del que avui és el carrer de Santa Margarida- no avançaria ni ampliaria la seva llargària fins a les acaballes del darrer terç del segle XIX.

Contràriament a l’arquitectura dels habitatges construïts al Passeig del Mar –especialment entre l’actual avinguda de Juli Garreta i la rambla d’Antoni Vidal- on a final del segle XVIII dominava ja un cert tipus d’edificació distingida, amb alçades i amplades força considerables, al sector dels Guíxols les cases estaven configurades amb una tipologia força senzilla, d’una o dues plantes i d’uns cinc metres d’amplada aproximadament. Inqüestionablement, aquelles esquifides construccions arrenglerades davant del sorral reflectien l’esperit d’una nova barriada esmerçada al feineig de la mar; humil però molt activa i que no diferia gaire dels carrers que l’anaven envoltant, talment com ho serien els carrers de Sant Ramon (est), santa Margarida o Barceloneta.

El primer intent d’ordenar la façana marítima del sector dels Guíxols va tenir lloc a final de 1884, quan els hisendats guixolencs Joan Casas, Josep Batet i el mestre Telèsfor Izal varen presentar, en data 19 de desembre, un contraprojecte del plànol confeccionat per l’arquitecte provincial Manuel Almeda, qui havia realitzat– tres anys abans- l’estudi tècnic sobre l’ordenació dels terrenys de Tueda i rectificació de la seva riera, a instàncies de Vicenta Patxot, Rafael Rabell i Jaume Cibils i Puig. Malgrat que aquest projecte no definia urbanísticament la part corresponent al carrer dels Guíxols, atès que la seva actuació limitava amb la riera de Tueda, l’antic camí veïnal d’anar a Palamós (actual Bourg de Péage) i un nou vial que més endavant coincidiria amb la nova carretera de Palamós, la proposta dibuixada per Pere Pascual i Baguer –per altra banda força consemblant amb la d’Almeda en la part que es referia al desenvolupament de les hortes Patxot, Cibils i Calzada- traçava, en canvi, una inèdita alineació per a les cases i sorral del paratge dels Guíxols, concretament des del Portalet -amb l’afectació irrenunciable de l’alineació a cinc dels seus habitatges- fins a prolongar-la en línia recta per davant de la platja de Calassanç.

Vista del Passeig dels Guíxols, 2012
Sóc Sant Feliu de Guíxols – Autor: Mercè Pérez Espinar.

A la sessió municipal del 23 de juliol de 1886, el consistori va acordar d’aprovar el projecte de “Rectificación de la calle de Guíxols y adyacentes”, promogut per Josep Batet, Enric Heriz i dotze veïns més, per a reordenar aquella via urbana sota la direcció facultativa del mestre d’obres Pere Pascual i Baguer. Aquest nou expedient tècnic d’alineacions va prendre, bàsicament, els trets i característiques de l’estudi inicial que havia confeccionant -dos anys abans- el mateix Pascual, quan proposà de construir un passeig fins dessota mateix del promontori de les Forques. Malgrat això, la nova proposta s’iniciava amb una visió urbanística més modesta, partint de la casa dels hereus de Mateus Vilallonga, acantonada a la rambla del Portalet (avui Casino La Constància) fins a trobar la confluència dels carrers de Sant Ramon i de Sant Sebastià. D’aquesta manera, Pascual va reordenar aquesta via, no tan sols avançant la seva alineació i afectant diverses finques del sector oest, sinó que hi dissenyà un passeig paral.lel, l’inici del primer tram de la nova carretera de Palamós, així com un nou vial central que connectava el passeig amb el carrer de Sant Ramon (actual carrer del Dr. Zamenhof), que va equilibrar urbanísticament les dues illes resultants. Per a dur a terme aquesta actuació, però, era completament imprescindible arribar a un consens amb els propietaris afectats del carrer, amb la taxació de les seves finques i pactar, de mutu acord, les respectives expropiacions. Sens dubte la gestió administrativa d’aquest projecte va ser força complicada per a la corporació local. El mestre d’obres Pere Pascual va començar a confeccionar un plànol parcel.lari a escala 1/200, amb les superfícies expropiables per a la correcta alineació del vial, així com els terrenys de possible adquisició particular amb l’avançament de la nova alineació oficial; uns treballs que varen finalitzar el 4 d’octubre 1887. Fonamentalment, les cases més perjudicades foren les del sector oest, especialment les dues que limitaven amb el carrer del Portalet, les tres primeres dels Guíxols, i les dues propietats que havien d’emplaçar el futur carrer del Dr. Zamenhof i la carretera de Palamós.

Tot i que s’arribaria a comptar amb acords puntuals amb els propietaris d’aquelles finques a enderrocar, talment com ho eren les cases plaçades al carrer del Portalet-Guíxols, pertanyents als hereus Vilallonga o la del pescador Feliu Moner, que donarien lloc –poc després- a la construcció de l’edifici del casino La Constància (1888), no seria fins al ple municipal del 19 d’octubre de 1894 que s’acordà d’autoritzar l’alcalde Josep Aymerich, per tal que signés les escriptures d’adquisició dels habitatges expropiats.

Nou Casino La Constància, 2012
Sóc Sant Feliu de Guíxols – Autor: Mercè Pérez Espinar.

A partir d’aquesta actuació urbanística, tan sols cinc de les vint-i-cinc finques originàries havien avançat amb les seves noves construccions fins a la nova alineació oficial: l’edifici del casino La Constància; les dues cases contigües de Joan Vidal; la de Llorenç Planellas –després de l’enginyer Lladó- i el casal de la família Batet. En definitiva, doncs, un preludi de rellevants edificacions que donarien –més tard- elegància i bellesa al distingit Passeig dels Guíxols, en bastir-se les cases Bosch (1898), Ball-llovera i Xatart (1899), el casino El Guixolense (1909), i la casa Brugada (1910), aquesta darrera emparada en l’acord municipal del 7 de juny d’aquell any, en què es donà el darrer termini per a l’adquisició dels terrenys sobrants del passeig, al preu unitari de 2,50 pta/pm².

La darrera actuació urbanística del passeig dels Guíxols cal cercar-la durant l’inici del segon decenni del segle XX, quan el regidor Lacasa va manifestar la conveniència que la prolongació d’aquell passeig fins a la platja de Calassanç no es fes en línia recta –tal com havia projectat Pere Pascual- sinó sota l’alineació més harmònica que convingués als interessos generals de la població. De fet, l’arquitecte Guitart ja havia prescindit d’allargar en rectilini aquella ampla via urbana, al seu Pla de Reformes i Millores de Sant Feliu, aprovat l’any 1897.

Vista del Passeig dels Guíxols, 2012
Sóc Sant Feliu de Guíxols – Autor: Mercè Pérez Espinar.

Però com que aquest planejament va ésser anul.lat per una sentència ministerial el 1905, el plànol de Pere Pascual (1886) va passar automàticament a ser vigent a tots els efectes. Hem de suposar que la prevenció que mostrà el regidor Lacasa i l’Ajuntament, per tal de no projectar l’ampliació d’aquell passeig pel cim mateix del promontori original del Fortí, va venir condicionada per les diverses troballes que féu l’historiador Eduardo González Hurtebise, durant els anys de 1903-05.

General Guitart i Lostaló, aleshores tècnic municipal durant la seva segona etapa a Sant Feliu, va confeccionar un pla parcel.lari on definí la nova via que havia de connectar amb les obres del port comercial. Amb el temps, aquesta via urbana que entrellaçaria el Passeig dels Guíxols i el moll de Calassanç seria coneguda com a carrer de Colom.

Nou Casino La Constància

Font: Fragments de textes del llibre
Carrers, Cases i Arquitectes. Sant Feliu de Guíxols, dels inicis fins el 1931.
Gerard Bussot i Liñón – 2000.