És el període de dejuni, abstinència i reflexió que ve després del Carnaval.

La Quaresma havia de servir perquè els homes i dones renovessin el seu esperit per mitjà de la penitència. En aquest moment del calendari litúrgic es commemora el sacrifici de Jesús a la creu i es cerca el penediment dels homes abans de la Pasqua.

Detall del Crist de Sant Elm després de la restauració de Néstor Sanchíz, 1993.
AMSFG. Col·lecció Municipal d’Imatges (Autor: Néstor Sanchíz).

Inicialment es tractava de 40 hores durant les quals es feia una abstinència completa. L’any 325, durant el concili de Nicea el papa Gregori el Gran va establir que el període de carnis levamen o carnes tollendas havia de ser de 40 dies (Quadragesima). La durada d’aquest període es va instaurar seguint l’exemple de Jesús, que va fer un dejuni de 40 dies al desert; com també l’havien fet amb anterioritat els profetes Elies i Moisès. El primer dia de la Quaresma és el Dimecres de Cendra, que avui dia és considerat més aviat com el darrer dia del Carnaval. L’època quaresmal acaba després de Setmana Santa. El darrer dia és el Dissabte de Glòria, que és la celebració de la resurrecció de Crist, la qual començava amb el repic de campanes de “L’al·leluia”.

La Quaresma es representa com una vella amb set peus que se solia retallar en paper i es penjava a la cuina. Cada setmana que passava se li arrencava un peu i així se sabia quan faltava perquè acabés. El Dissabte de Glòria, hom la despenjava i el diumenge de Pasqua se solia tirar al foc el que quedava d’aquesta figura.

El Dimecres de Cendra s’acostuma a fer el comiat del Carnaval amb un berenar per menjar porc per darrera vegada i que se celebra amb motiu de l’enterrament d’en Carnestoltes. En realitat no s’enterra el ninot, sinó que es crema, s’esparraca o es tira al riu o al mar. Abans el que s’enterrava era una arengada, cada any al mateix lloc, damunt la qual es posava un plat o algun estri de cuina per tal que l’ indret fos fàcil de localitzar. L’expressió “enterrar la sardina” és un costum que s’ha calcat de Madrid.

Enterrament de la sardina el Dimecres de Cendra, anys 90.
AMSFG. Col·lecció Municipal d’Imatges (Autor: Xavier Colomer-Ribot).

El Dimecres de Cendra l’Església feia la imposició de cendra als fidels, tot simbolitzant la purificació per mitjà del dolor, la humilitat i el sacrifici. S’aplicava al front tot recordant que l’home prové de la pols i que tornarà a ser pols, “memento, homo, quia pulvis es et in pulvem reverteris”. A Sant Feliu de Guíxols, històricament, aquesta cerimònia havia estat oficiada per l’abat del Monestir; els jurats de la Vila –responsables del Govern- tenien un lloc d’honor a l’església parroquial.

En plena Dictadura franquista, al setmanari Àncora de 23 de febrer de 1956 hi ha un breu on la ironia ganxona no es pot estar de parlar de les estufes i les cendres en temps de Quaresma:

Durant la Quaresma, el dejuni era molt rigorós –antigament es feia un únic àpat al dia- i  també es feia abstinència, és a dir, estava prohibit menjar qualsevol animal que tingués sang. Habitualment es menjaven sopes d’oli, farinetes, verdura –sobretot espinacs-, pa negre i aigua; els diumenges se solia menjar peix. A l’Empordà, les cases benestants els dies de festa feien bacallà amb patates i la gent senzilla solia menjar cargols.  Posteriorment, el dejuni i l’abstinència de la Quaresma es va fer els divendres, que també eren dies d’abstinència al llarg de tot l’any. Per extensió, es va acabar prohibint o deixant de fer qualsevol activitat divertida, lúdica o de plaer.

Encantant el peix al passeig de Sant Feliu de Guíxols cap al 1930.
AMSFG. Fons Francesc Llorens (Autor: Francesc Llorens).

La mateixa Església permetia que els fidels no seguissin estrictament els dejunis i les abstinències preceptives per Quaresma, a canvi de la compra de butlles i dispenses. Al setmanari Àncora, per exemple, als anys 50 encara hi ha anuncis per avisar que es podien adquirir les butlles de la Santa Croada a la rectoria. Aquestes butlles van ser instituïdes pels reis d’Espanya des del segle XVI i es van fer fins a mitjan segle XX. El 1578, el papa Gregori XIII, va autoritzar els monarques espanyols perquè publiquessin aquestes butlles cada any per recaptar diners, que al principi es destinaven a l’evangelització dels indis. Inicialment era el comissari de la Santa Croada qui venia a Sant Feliu de Guíxols per vendre les butlles; els jurats de la Vila es feien càrrec de les despeses generades per l’estada d’aquest personatge a la ciutat.

Per Quaresma, la confessió era obligatòria i, en temps de la Inquisició, calia respondre’n davant del tribunal del Sant Ofici. Posteriorment es van establir els butlletins de confessió que eren com un certificat acreditatiu. La confessió era preceptiva abans del període quaresmal i també, en finalitzar aquesta, per començar la Pasqua.

L’article “La Quaresma a Sant Feliu en les passades centúries”, publicat a La Costa Brava de 24 de febrer de 1934 sota el pseudònim de Torre del Fum, parla d’aquesta tradició en temps antics. Durant aquesta època quedaven prohibits tots els espectacles impropis, cosa que s’anunciava públicament per mitjà d’un pregó. El mateix Dimecres de Cendra a la tarda, començaven les predicacions quaresmals, que eren competència dels jurats de la Vila. Els jurats escollien els oradors que havien de venir, entre els de més renom de Catalunya, i per descomptat, també es feien càrrec dels seus honoraris. L’organització d’aquests actes era important perquè eren molt concorreguts pels vilatans.

Públic al Teatre Novedades durant el primer terç del segle XX.
AMSFG. Col·lecció Espuña-Ibáñez (Autor: Geli).

Arreu de Catalunya, els diumenges de Quaresma es representava La Passió, la dramatització pedagògica de la vida de Jesús des de l’anunciació fins a la resurrecció, tot i que antigament també s’escenificaven alguns episodis de l’Antic Testament. A Sant Feliu de Guíxols no hi ha hagut tradició d’aquestes representacions religioses; però, en canvi, al segle XIX, la programació dels teatres Joan Goula i Novedades generava expectació. Durant la temporada de Quaresma, la prohibició de diversió era aplicada de manera contundent als balls però no a les representacions de teatre o sarsuela ni tampoc als concerts. De fet, la temporada de Quaresma era una de les més rentables per a les companyies i els actors.

Als anys 50, per Quaresma es feien viacrucis els dimecres, els divendres i els diumenges. A part, es va mantenir i potenciar la tradició de les predicacions que, als anys 40, duien el nom de conferencias cuaresmales; tenien lloc tots els dies festius a la tarda i anaven a càrrec del mossèn. Posteriorment es faria la Semana de la Predicación. L’any 1948, la Parròquia va ampliar l’oferta amb l’organització  d’exercicis espirituals i, als anys 50, la Sección Femenina per aquestes dates feia una setmana de formació religiosa i moral.

L’any 1957 el Centro Parroquial Catequístico va començar a organitzar els concerts de Quaresma, en els quals actuaven orquestres, corals, orfeons i altres tipus de conjunts vocals. Però durant aquesta època, les úniques dates que tenien un cert regust de festa, eren Sant Josep i el Diumenge de Rams. Durant molts anys, només es va sentir la música dels assajos de les caramelles.

Diumenge de Rams a la plaça del Monestir, 1948.
AMSFG. Fons Pere Rigau Roch (Autor: Pere Rigau).

El Diumenge de Rams se celebra l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem, on fou rebut amb palmes i branques de llorer i olivera. És costum que el padrí regali el tortell i el palmó o la palma al seu afillat o afillada. Les palmes teixides i treballades no es van popularitzar fins a mitjan segle XIX; antigament els rams s’havien adornat amb pomes o figuretes de pasta de pa i, posteriorment, també amb rosaris fets de llamins i fruits secs.

Escales del carrer de la Penitència amb l’escola Sant Josep a l’esquerra, l’any 2010
AMSFG. Col·lecció Municipal d’Imatges (Autor: Núria Almar).

Aquest diumenge es feia un ofici i, un cop acabat, es beneïen els rams i els palmons dins l’església i, a continuació, se sortia a fora per fer una processó de benedicció de la gent que esperava a fora. Era costum penjar als balcons els rams i palmes beneïts i guardar-los perquè protegissin les cases de mals esperits i malastrugança. Se solien cremar per fer la cendra del Dimecres de Cendra. Per anar a aquesta missa, és tradicional mudar-se molt i estrenar alguna peça de roba.

Font: Tex elaborat per M. Àngels Suquet, Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols - 2011.