Juli Garreta va néixer i créixer en un entorn caracteritzat per l'activitat musical. En el tram final del segle XIX, Sant Feliu de Guíxols era una vila animada per la intensa activitat del seu port marítim, connectada amb Girona per tren des de 1892, i amb una potent indústria suro-tapera que va liderar la vida econòmica i comercial d'una població que vorejava els onze mil habitants. Hi arribaven notícies i productes procedents d'Europa i Amèrica, i ja en la dècada de 1880 la premsa local remarcava sovint la presència de forasters atrets pels banys de mar i l'aire sa, que contribuïen a l'animació festiva. En els casinos i les entitats sòcio-culturals s'hi celebraven balls de societat, vetllades literàrio-musicals, representacions de teatre i sarsuela. Eren, per tant, un nucli de la diversió i l'entreteniment col·lectius, que experimentaven una pujada d'intensitat durant l'estiu, entorn a la festa major, i també per les celebracions del Nadal i Carnestoltes.

Esteve Garreta era un dels músics més coneguts i valorats de la població. Nascut a Reus, s'havia establert a Sant Feliu de Guíxols i s'hi havia casat. Rellotger d'ofici, combinava la feina del seu establiment amb la tasca de músic, com tants altres artesans, menestrals i botiguers. Estava al capdavant de la cobla local des de 1879. Era habitual trobar-lo tocant sardanes al passeig o en els aplecs, però també dirigint la música de les funcions religioses a la parròquia i a les processons, o bé intervenint assíduament en les vetllades musicals de diversos establiments, sobretot al Centro Recreativo. En els aparadors de la rellotgeria d'Esteve Garreta, s'hi podien veure sovint partitures que s'adquirien allà mateix, de manera que l'ambient musical s'empeltava amb naturalitat en totes les activitats de la casa.

Juli Garreta va estudiar amb el seu pare, com van fer-ho després els seus dos germans Josep i Lluís. Va ser presentat en societat com a alumne d'Esteve Garreta en una vetllada musical que servia precisament per inaugurar les obres del Centro Recreativo. Era un nen de nou anys, però ja sabia solfeig i tocava el violí amb prou habilitat com per actuar sovint com a solista amb la cobla Garreta. Quan Ramon Novi, pianista, compositor i director coral, va establir-se més fermament en la tasca com a professor de piano, Juli Garreta va ser un dels primers alumnes de la seva escola.

El tòpic repetit amb més reiteració en tota mena d'escrits sobre Juli Garreta és el del seu autodidactisme i manca d'estudis acadèmics en matèria musical. Ell mateix no va fer cap mena d'esforç per desmentir-lo. Ara bé, les dades documentals permeten aclarir que la seva formació va ser equiparable a la de tants altres músics del seu entorn i condició. Certament no va anar a cap conservatori, com tampoc van fer-ho la majoria de músics empordanesos. L'educació musical rebuda en l'àmbit familiar i en l'escola de Novi, malgrat que ha estat minimitzada, no és negligible. El mateix es podria dir sobre el contacte amb l'ofici de músic de cobla i de ball, al coneixement de partitures i repertoris de plena actualitat i a l'assessorament que va procurar-se per part d'altres músics més veterans. Diversos testimonis parlen dels consells tècnics que va sol·licitar a Joan Carreras i Dagas, Domènec Mas i Serracant, i Antoni Juncà, per exemple. La mateixa estada de tres anys a Vilanova i la Geltrú sembla que va tenir, com a mínim, els mateixos efectes en el seu aprenentatge musical que en la tècnica de rellotger, que aparentment semblava l'objectiu inicial.

Sant Feliu de Guíxols tenia les finestres obertes al món. Una d'aquestes finestres eren les partitures que arribaven d'Alemanya a través dels industrials tapers, com els Korn o els Bender. Garreta va passar infinitat d'hores tocant a vista peces dels grans mestres clàssics, arranjades per a grups de cambra, interpretant sobretot les parts de violinista o de pianista, en totes les tardes transcorregudes a casa els seus amics Marià Vinyas o Salvador Vidal. Vidal, violoncel·lista aficionat, era el propietari de l'antic cafè de Josep Torrent des de 1898, que va ser reformat i batejat com a Saló Vidal i, posteriorment, Teatre Novetats, un dels epicentres de la vida musical del municipi. Vinyas, Vidal i Garreta, com Arseni Menció, Francesc Figueras, Josep Gravalosa, o els germans Josep i Lluís Garreta, van integrar-se també a l'orquestra de saló que es reunia regularment a la residència de Jaume Rovira, empresari del suro i actiu filharmònic. S'autoanomenaven festivament «associació de música de can Pey», i era un altre dels cenacles guixolencs on es coneixia i s'interpretava el repertori de Beethoven, Mozart i Haydn, de Grieg i de Wagner. Aquesta pràctica quotidiana va constituir, doncs, un dels pilars de la formació estètica de Juli Garreta.

D'una manera o altra, va mantenir-se actiu com a músic fins al final de la seva vida, i aquella activitat de joventut va acabar adoptant una forma madura a través del Quintet Garreta, que tocava regularment en sessions de cinema, en espectacles i balls als hotels, al casino «El Guixolense» o als banys de Sant Elm. Quan la seva obra compositiva havia assolit ja els èxits més celebrats en l'àmbit sardanístic i simfònic, Juli Garreta continuava essent «un home de Sant Feliu» que tocava amb els seus companys de tota la vida, que si convenia s'apuntava a formar part d'una jazzband, que dedicava gran quantitat d'hores a donar lliçons de música a joves ganxons i que gaudia sobretot amb les converses a peu de carrer, a la botiga i a l'ombra d'alguna pineda dels afores.

Aquesta vida estretament vinculada a l'entramat de relacions amb l'entorn social immediat va enllaçar-se, des del mateix moment que Garreta va donar forma a les primeres obres, amb una voluntat de donar-les a conèixer arreu, de buscar el legítim reconeixement, i d'aprofitar les oportunitats que un compositor podia trobar en la incipient institucionalització del món musical en el seu moment. Per iniciativa pròpia, o aconsellat i assessorat per amics més experts, va enviar gran quantitat de composicions a concursos. La primera, el Quartet remès a Madrid el 1898, tot just un any després de l'estrena de la seva primera sardana. I, en plena maduresa, a Barcelona, Olot, Banyoles, Figueres i Girona se li van concedir premis per sardanes, obres simfòniques i música de cambra. La producció de cançons per a veu i piano s'explica, en gran part, per la seva intenció de portar-les a concursos com la Festa de la Bellesa de Palafrugell o diversos jocs florals, que durant els primers anys del nou-cents incorporaven aquesta modalitat en els seus cartells de premis i en consonància amb tot el món simbòlic del modernisme. Alhora, aquestes participacions van proporcionar a Garreta la coneixença personal amb altres músics, a vegades d'àmbits i entorns ben diferents del seu, com Enric Morera, Lluís Millet i Carme Karr. De fet, el podem trobar recollint premis oferts per ajuntaments, associacions culturals i per mecenes com Rafel Patxot, Eusebi Serra o Francesc Cambó i, al cap de poc, formant part del jurat de l'edició següent. Ens allunyem un cop més d'aquella imatge del músic aïllat en un poble i tancat en la solitud de l'obrador.

L'hivern de 1906, la botiga de música gironina Casa Sobrequés va convocar un important concurs musical. Garreta, en aquell moment, ja havia compost dos terços de les seves sardanes, i formaven part del repertori de cobles com L'Art Gironí, la Selvatana o la Pep de Figueres. La Principal de la Bisbal n'havia enregistrat algunes per la casa Gramophone dos anys abans. Havia obtingut guardons per sardanes i lieder, i ja se li havia fet el primer homenatge a Girona, com tants d'altres que van venir amb els anys, consistents en una ballada de sardanes integrada exclusivament per composicions seves. Garreta, com a secretari del jurat, va seure a taula amb Enric Granados, Francesc Pujol, Joan Baptista Lambert i Jaume Pahissa, i va signar el veredicte amb ells a Barcelona, el 21 de febrer de 1907. Simbòlicament, Garreta entrava a formar part definitivament del panorama musical català, l'any que també va estrenar a Barcelona la seva primera obra simfònica.

El mateix 1907, Garreta va obtenir la representació per Sant Feliu de Guíxols de la casa de pianos Ortiz & Cussó, un fet que el situa de nou en els circuits comercials de la música, en la mateixa direcció que els enregistraments, la impressió de rotlles de pianola amb les seves obres o les primeres edicions de sardanes per a piano, que la casa Sobrequés anunciava com l'entreteniment perfecte per a les llars dels amants de la música. Tot aquest món de la cultura urbana i moderna, en el qual la música gaudia d'una posició central, es va veure consolidat en el primer quart del segle XX per l'activitat d'entitats com la societat Athenea de Girona, els «Amics de la música» de Barcelona o la Lliga d'Associacions de Música de Catalunya. No cal dir que Garreta hi va tenir protagonisme, i que hi va trobar una altra via per a la difusió de la seva obra, especialment simfònica i de cambra. A més, va ser el primer president de l'Associació de Música de Sant Feliu de Guíxols, quan va fundar-se el 1924. Amb tot, si s'ha de concedir a algú un paper definitiu en la projecció del nom i l'obra de Garreta, és a Pau Casals, que no va conèixer el músic ganxó fins que aquest ja tenia trenta-set anys.

S'ha fet cèlebre l'anècdota segons la qual, en una aturada estiuenca de la seva intensa carrera com a violoncel·lista, Casals i el seu germà Enric van sentir a la festa major de l'Arboç del Penedès unes sardanes de Garreta que els van captivar, tocades per la Principal de la Bisbal. Si el fet s'esdevenia el 1911, la trobada es va fer efectiva l'estiu següent, a la vil·la Casals de Sant Salvador, la primera de les moltes visites que hi va fer Garreta, i de la qual deixa constància una de les cartes que publiquem al document número 8. A més de la coneixença amb els Casals, amb Guilhermina Suggia, amb Donald Tovey i amb Mieczyslaw Horszowski, aquell 1912 va suposar l'inici d'una amistat i d'una fecunda col·laboració entre Garreta i Casals, que va materialitzar-se en l'encàrrec i composició de moltes obres simfòniques de Juli Garreta, especialment les que va estrenar l'Orquestra Pau Casals a partir de 1920. Altres músics ben posicionats a Barcelona, com Francesc Pujol o Joan Lamote de Grignon, ja havien treballat sovint per tal que l'obra garretiana hi tingués presència, però l'entrada en escena de Casals va suposar un punt d'inflexió, ja que portava aparellat de manera indestriable un prestigi internacional que ningú tenia en la mateixa dimensió. Els anys vint, fins i tot després de la mort del propi compositor, van ser el període de més presència sonora de Garreta a Barcelona i a Catalunya, en ballades de sardanes, en les sales i auditoris, a les emissions radiofòniques i també en els homenatges que es van anar succeint després de 1925 i d'una mort inesperada, que va impactar el món musical català en el moment en què aplaudia amb més entusiasme les obres de maduresa simfònica de l'autor.

Juli Garreta va escriure poc, molt poc. Ni gaire cartes, ni pronunciaments estètics o teòrics, ni opinions sobre la seva obra. Fos per poca traça, per mandra o per no deixar de banda la música, el relat de la seva figura i la seva trajectòria l'han acabat fent els altres. En aquest llibre recollim testimonis propers i fins i tot algunes frases escrites o pronunciades per ell, però són ben escadusseres. En canvi, Canut Pellicer, Josep Grahit, Salvador Raurich, Joaquim Pena, Lluís Millet, Gaziel o Marià Vinyas, des de l'amistat, des de l'admiració o des de la distància, amb les seves aportacions, iniciades en vida de Garreta, van contribuir a crear el mite del geni creador i pur, innocent o gairebé naïf, allunyat del tràfec de les ciutats i el seu brogit, enclaustrat en el petit reducte de la rellotgeria. El mateix Pau Casals deia, l'octubre de 1924 a la revista Scherzando: «És un home genial. Jo no en conec cap altre tan profundament intuïtiu. Un home que no ha sortit a penes del seu poble, i que ha escrit tan belles pàgines de música». I Garreta callava, i potser somreia, sorneguer. Perquè si hom fa l'exercici de prescindir de tot aquest embolcall i es ressegueixen purament els fets històrics, s'observa que del poble en sortia ben sovint. Quan la mateixa revista ressenyava les visites que havia rebut a la seva redacció, Garreta era un dels noms més habituals. Girona formava part del seu món: assistia a concerts al teatre, visitava els amics, fins i tot va fer de guia per la ciutat a Lassalle i Taltabull quan s'hi van aturar el 1907, camí d'Alemanya. Però igualment se'l podia trobar ben sovint en un concert o en ballades de sardanes a Olot, a Figueres, a La Bisbal, a Palafrugell. Aquest circuit comarcal, des de Barcelona, no es devia ni tenir en compte, però és crucial per explicar la bona consideració i la imatge positiva que Garreta va guanyar-se arreu de les terres gironines.

També és veritat que a vegades es pot haver viatjat a través de les experiències compartides amb els amics, o de les postals d'arreu que Juli Garreta col·leccionava amb afició. Però cal recordar que un d'aquests amics, l'empresari palafrugellenc Joan Miquel, va portar Garreta a Zurich, Munich, Bayreuth, París i Versailles l'any 1905, en un viatge en què van confluir els negocis de l'un amb el pelegrinatge wagnerià de l'altre. És el mateix Joan Miquel que es va fer fotografiar amb Garreta dalt del seu magnífic Hispano-Suiza, tots dos amb el bigotet, el trajo blanc i el barret de palla que integraven la vestimenta imprescindible dels dandis de l'època, i que Garreta devia lluir en les seves freqüents visites a Barcelona, que incloïen funcions al Liceu i trobades amb amics a l'Ateneu Empordanès. I val a dir que poc més tard, l'estiu de 1909, Juli Garreta va pujar en un tren que el va dur de nou a París, convidat a casa de Julien Rigaud, l'antiquari que havia viatjat fins a Sant Feliu de Guíxols per conèixer l'autor d'unes sardanes que ell havia descobert per casualitat en un disc de gramola. Sense anar més lluny, el mateix any 1924 en què Casals explicava que Garreta amb prou feines havia sortit del poble, resulta que havia tornat per tercer cop a París el mes de maig, acompanyant precisament l'Orquestra Pau Casals, que va intervenir en els festivals culturals dels Jocs Olímpics. Un parell de mesos abans, en un sopar a l'hotel Ritz de Barcelona, havia conegut personalment Igor Stravinsky, que acabava de mostrar la seva admiració per les sardanes de Garreta. I el mes de juny tornava a ser a Barcelona, per assistir des de la primera fila del Palau de la Música Catalana al concert que oferia la Société de Concerts del Conservatori de París, en el qual van interpretar-li la seva Pastoral com a única obra d'autor català enmig del repertori francès.

Vist des d'aquesta perspectiva, potser tenim al davant un Garreta molt més inquiet, obert al món i amb esperit més cosmopolita del que s'exhibeix projectat la pantalla del «humilde relojero» que repetia la premsa i que ha adoptat la historiografia. Quan encara no sabia que li quedava poc temps de vida, va declarar a Canut Pellicer, que l'entrevistava per escriure la seva biografia, que tota la seva «il·lusió d'editar la Suite en sol era esguardant la possibilitat que els músics estrangers s'interessessin pel ritme original de la sardana». Potser aquí hi hauria la clau per situar Garreta en l'univers musical: aquesta mirada il·luminada que traspassava fronteres, tot i tenir ben present que la solfa que duia sota el braç s'havia amarat amb consciència i orgull d'un molt particular món sonor.

Catàleg de l'Obra musical de Juli Garreta Arboix

Juli Garreta (1875 – 1925) Catàleg de l’obra musical
Joan Gay i Puigbert, Joaquim Rabaseda i Matas, Marisa Ruiz i Magaldi – 2014