Sonata en do menor (1922)
Sonata per a piano dedicada a Marià Vinyas, pianista guixolenc i amic personal del compositor. Garreta hi treballà durant l’any 1922, com explica en una carta a Pau Casals del mes d’octubre, i remarca que la presentarà a un concurs. Es tractava del tercer Concurs Eusebi Patxot i Llagostera, fallat l’1 de desembre de 1922, en què Garreta va obtenir un accèssit per a la Sonata amb el lema «De nostra terra», juntament amb la Sonata en si menor, lema «Excelsior», de Tomàs Buxó. Es tracta de la primera i única obra de gran format que Garreta va escriure per a piano sol, i segueix un model molt proper a les sonates que a l’època es consideraven clàssiques, especialment les de Beethoven: quatre moviments, motius utilitzats de forma cíclica al llarg de tota l’obra, i un tercer temps en forma de sardana que substitueix el tradicional scherzo o minuet. El gener de 1923, el pianista Blai Net ja la preparava per estrenar-la i en una carta a Garreta, transcrita per Grahit i no localitzada, es mostrava disposat a tocar-la a Sant Feliu o a Girona si el compositor ho creia convenient. Net va fer-ne algunes audicions de caràcter privat durant la primavera de 1923, per exemple a l’abril en ocasió de la visita a Barcelona del crític parisenc i fundador de la Revue musicale Henri Prunières. Tanmateix, la primera audició pública a Catalunya fou a Olot el 20 d’agost de 1923, en un dels recitals de l’Associació de Música, en presència del compositor i a càrrec del mateix Blai Net, un dels principals promotors de la música de cambra de Garreta. És una de les obres més interpretades i difoses del compositor, i durant la dècada de 1920, pianistes com Maria Carbonell, Fanny Davies o Blanca Selva la van incorporar al seu repertori i la van interpretar arreu d’Europa amb gran èxit de públic i crítica. És remarcable que en aquests anys, a excepció de Blai Net, els intèrprets de la Sonata són gairebé sempre dones. L’industrial guixolenc i amic de Garreta Joan Miquel va sufragar-ne la primera edició, poc després que aquesta guanyés el concurs Patxot. El tercer moviment s’ha interpretat en moltes ocasions com a obra independent, i Garreta en va fer una versió simfònica, anomenada genèricament Sardana, que va estrenar l’Orquestra Pau Casals el 1924. Vegeu també l’apartat Música simfònica.
FITXA TÈCNICA
Estructura formal: I. Molt a poc a poc (261 compassos); II. Poc a poc (146 compassos); III. Sardana (226 compassos); IV. Final (237 compassos).
Tonalitat: I. do menor; II. la bemoll major; III. mi bemoll major; IV. do menor.
Instrumentació: (Pno).
PARTITURES
MANUSCRIT 01 (CEDOC – Fons Juli Garreta)
MANUSCRIT 02 (CEDOC – Fons Juli Garreta)
ALTRES FONTS MUSICALS
ESBOSSOS
ARXIUS SONORS
PER A SABER-NE MÉS
DOCUMENTACIÓ
Concerts: 20-VIII-1923, 23-VIII-1923, 19-III-1925, 15-XI-1925, 6-I-1926, 14-I-1926, 19-II-1926, 17-III-1926, 10-V-1926, 23-V-1926, 27-V-1926, 10-VI-1926, [1]-IX-1926, 6-XII-1926, 13-III-1927, 22-IV-1927, [10]-VI-1927, 30-IV-1928, 5-X-1928, 14-VI-1930, 30-X-1928, 27-VI-1930, 11-X-1931, 9-VII-1933, 16-VI-1936, 13-IX-1936, 2-II-1941, 16-V-1943, 7-XI-1945, 31-X-1948, 12-IV-1950, 23-V-1950.
Enregistraments: Josep Ribera (EMI ca. 1975), Jordi Masó (Anacrusi 2000), Blanca Selva («Sardana», Naxos 2006).
Edicions impreses: Unión Musical Española (ca. 1923).
REFERÈNCIES
Arxius: ANC (Fons Orquestra Pau Casals, Fons Pau Casals), CEDOC (Fons Juli Garreta).
Documents: doc. núm. 11.
Premsa: ACA (13-V-1950:3), ACC (12-VI-1926:4), AMP (3-XI-1928:11), CAN (1-II-1957:17), COM (11-VIII-1923:4, 18-VIII-1923:4, 25-VIII-1923:5), LAM (25-VIII-1923:3), RMC (XII-1921:237-238, XII-1922:290), SIT (18-II-1960:6, 25-VIII-1972:2), TAR (11-VI-1927:6), VAN (20-III-1923:16, 18-XII-1924:15, 22-XII-1925:9, 20-III-1926:16, 27-X-1926:15, 15-III-1927:21, 23-VI-1933:3), VEU (30-IX-1926:4, 30-X-1928:3), VTA (3-XI-1928:2).
Juli Garreta (1875 – 1925) Catàleg de l’obra musical
Joan Gay i Puigbert, Joaquim Rabaseda i Matas, Marisa Ruiz i Magaldi – 2014
