Trevor Skinner
L’arquitectura com a identitat
El mirall trencat: la raó de tenir una connotació tan negativa (presagiant la “desintegració del jo”). Les nostres possessions es conceben com a miralls perfectes, cada acció de neteja y reparació pretén tornar a l’estat immaculat del seu ésser, al seu naixement. Cada joguina nova és vella en quant surt de la caixa. Cada nova compra és un intent inútil d’arribar a aquella perfecció inicial, a aquella calma no pertorbada per cap acte o propòsit ni contaminada per altres coses.
…I llavors, degut al temps (i a l’ús), a través de tots els estats de “personalització” (de pertinença), a través del interminables processos lents de degradació (d’ús y mal ús, y de canvis de mans) decauen en un estat final de trencament y abandó.
Sales d’espera: pateixen un destí semblant. Els espais que habitem, que creem, creixen amb nosaltres y cada dia reflecteixen tots els lleugers canvis de to i de color que acompanyen el nostre viatge a través d’hores y anys interminables del nostre viure.
Però en un moment, al seu començament, en algun estat gairebé primigeni, just abans que “naixessin” , eren reals i no depenien de nosaltres. Estaven quiets i continguts, y podíem sentir-ho, com per art de màgia, i com si fóssim en una església, aturar-nos i compartir el seu silenci. Y després, al final, quan es veuen abandonats i buits de tot el desordre acumulat, quan no queda cap mà atenta per desfer la decadència, llavors ressusciten misteriosament. Sense històries que explicar, només respirant amb calma i nosaltres, davant la seva presència, ens dirigim cap a nosaltres mateixos i som testimonis de la seva existència. Sembla que som allà només amb el seu permís i aquest , al capdavall, és el veritable regal que ens ofereixen.
En les meves fotografies he intentat explorar aquesta presència i trobar aquell lloc on el viatge començà.
Trevor Skinner 2010
“…i el final de la nostra exploració
serà retornar al punt de partida
i veure el lloc per primera vegada.
A través de la reixa oblidada i desconeguda
quan l’últim per descobrir en la terra
sigui el que fou al principi;
En el naixement del riu més llarg
la veu de la cascada oculta I els nens en el pomer
ignorada, perquè no es busca
però se sent , a mitges, en la calma
entre dues ones del mar.
Ràpid, aquí, ara, sempre…”
Little Gidding – T. S. Eliot 1942
Fotografies
Històries
