Aquesta guia és per a qui vulgui conèixer Sant Feliu de Guíxols a través de les petjades de Gaziel. Va ser elaborada arran dels treballs realitzats pels Tallers d’Història durant el curs 2006-2007 amb motiu de l’any Gaziel (2007) en col·laboració amb l’associació guixolenca de cultura Mall. La coordinació i els textos complementaris van anar a càrrec d’Àngel Jiménez i Elena Esteva i la publicació va ser editada per l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols i la Diputació de Girona.

Tots els fragments de Gaziel que s’inclouen en aquest itinerari han estat curosament seleccionats per Dolors Masferrer, membre de Mall, i tots pertanyen a un únic llibre: Sant Feliu de la Costa Brava (Barcelona. Editorial Aedos, 1963). L’esmentada obra de Gaziel no és un llibre d’història, sinó que és fruit d’una elaboració de ficció literària a partir de les dades històriques del seu moment i dels seus records d’infant. La mitificació de la seva infantesa devia ser inevitable, com la d’un món feliç i idíl·lic que s’estava extingint.

Va ser escrita a començament dels anys seixanta del passat segle, quan l’Agustí Calvet tenia uns setanta-cinc anys. Per tant, Gaziel no podia tenir en compte les darreres aportacions científiques en el coneixement històric i toponímic de Sant Feliu de Guíxols.

Agustí Calvet i Pascual, Gaziel, va néixer el 7 d’octubre de 1887 a la casa número 8 del carrer del Mall (actualment número 14). Inicialment el seu pare es va dedicar a la fabricació i comerç de taps de suro. L’any 1893 la família va liquidar el negoci i es traslladà a Barcelona. El 1903 Agustí Calvet començà a estudiar la carrera de Dret i posteriorment va fer també la de Lletres i la de Filosofia.

El 1909 va entrar com a redactor a La Veu de Catalunya i el 1914 utilitzà per primer cop el pseudònim Gaziel per signar l’article “Henri Bergson o la decadència d’Atenes”. El 1914 començà a treballar a París com a corresponsal de guerra de La Vanguardia. El 1917 tornà a Barcelona. Des de l’any 1920 va fer de director de La Vanguardia juntament amb Dídac Priu, Manuel Rodríguez Codolà i Josep Escofet. Des de l’any 1933 dirigí el diari en solitari. El 1936, amb l’inici de la Guerra Civil, es traslladà a París amb la seva família. El 1939, arran de l’ocupació de la ciutat pels nazis, van marxar cap a Brussel·les. A partir d’aquest moment va escriure només en català.

L’any 1940, quan va tornar a Barcelona no va poder tornar a La Vanguardia i va anar a viure a Madrid on treballà incansablement en el món editorial. Va ser gerent de l’editorial Plus Ultra i va publicar, entre d’altres, per a l’Editorial Aedos i per a l’Editorial Selecta. Va morir el 12 d’abril de 1964 a la seva casa de Barcelona.

Al llarg del segle XIX Sant Feliu experimenta un fenomen migratori important: l’anada a Amèrica de molts guixolencs; el darrer terç de segle, s’industrialitza –en el ram del suro- i es genera un important creixement urbanístic que segueix el planejament traçat per l’arquitecte General Guitart. Un espai urbà –lloat per molts escriptors, especialment per Gaziel, i per tots els visitants- és sens dubte el famós Passeig de la ciutat, que conserva encara edificis tan singulars com el Casino dels Nois, la casa Patxot o can Sibils. Actualment, s’hi pot apreciar una petita mostra de l’arquitectura del tombant del segle XIX al XX.

En unes circumstàncies tan favorables econòmicament parlant, els guixolencs crearen les seves pròpies infraestructures o vials de comunicació: el tren (1892) i el port (a partir del 1904). El ferrocarril va produir expectació i optimisme entre els ganxons. Un bon testimoni d’això el trobarem quan Gaziel escriurà els seus records al Sant Feliu de la Costa Brava (1963). Precisament, el carrer de la Processó –antic camí de Palamós, avui carrer Maragall- per aquest motiu va conèixer una total transformació urbanística, ja que s’hi construïren també cases senyorials, com aquella en què la família de Gaziel va viure uns anys. Encara ara es conserven uns bells edificis –com la casa dels Calvet- que en donen testimoni.

Si el suro –després del poder monacal- ha estat l’element que més ha marcat el tarannà col·lectiu dels guixolencs, modernament el fenomen social que més ha influït i ha fet evolucionar l’estil de vida de la ciutat ha estat el turisme.

Són trenta-dos els punts d’aquesta ruta:

Font: Texte elaborat per Ma. Àngels Suquet.
Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols, 2013.